Viure, recordar i escriure.

Les coincidències formen part de la vida, però també de la mort, una de tràgica ha fet que dos homes de trajectòries diferents però compromesos amb el seu entorn ens hagin deixat el mateix dia. Algú em pot dir que la mort a provecta edat és llei de vida, d’acord, però cada dia de més de determinades persones es un regal per a tots els altres. Jordi Carbonell i Narcís Jordi Aragó han estat d'aquesta mena de persones, un ens ha ensenyat a estimar la nostra ciutat i conèixer-la, l’altre tot un país, tota una nació, que la volem complerta.

Quant tens 18 anys tot està per fer i tot ho creus possible, i més si el que vivies era una trista, grisa i criminal dictadura. Recordo a Jordi Carbonell i la seva dona, al monestir de Sant Cugat, aleshores facultat de Filosofia i Lletres, fent-nos classe de català a la universitat. La UAB fou la primera en fer-ho amb en Franco encara viu. Companys i companyes com Antoni Puigvert, Montse Hosta o Anna Pagans. Quines classes! - llengua, agitació i propaganda- apreníem i desitjàvem aprendre més per a transformar un país i normalitzar la nostra llengua.

Amb vint anys, com estudiant de col·legi Universitari de Girona, a la casa de cultura, una primera trobada amb en Narcís Jordi Aragó, director aleshores de Presència, parlant de l’obra col·lectiva de la que fou inspirador i coautor, “Girona Grisa i negre”.  Trobades que et marquen i et fan estimar una ciutat on no has nascut però la fas teva per sempre.

Arribes doncs a una edat on els teus referents van desapareixent, aleshores te’n adones de la importància dels records i de la memòria escrita. Escriu, escriu, em deia un altre gran referent estimat, Antoni Gutiérrez Diaz. Més tard que aviat li he fet cas. Matèria i memòria, possiblement l’escriptura lliga els dos conceptes i permet que més enllà de la vida, efímera, es mantingui present el que persones generoses ena han deixat.