Una jornada particular

M'ha tocat viure les darreres eleccions -26A- des d’una taula electoral. El camins inescrutables d’un sorteig, al no ser candidat, m’han portat a viure una jornada intensa,  on he pogut saludar a tots els meus veïns i veïnes que molt majoritàriament participaren en la votació. Fet, que malgrat les més de 15 hores de presència, feina i escrutini, penso que han valgut la pena. He gaudit de dos persones excel·lents com a companys de taula i la col·laboració dels apoderats i membres de l’administració. Feia molt de temps que no feia aquesta funció i considero que mai agrairem prou als milers de persones que cada elecció ens permeten exercir el vot.

Fer l’escrutini -llarg per les paperetes del Senat- amb una orella parada a les noticies que et passaven del twiter alguns apoderats o del públic -poc- que es quedà a veure el recompte fou un xic estressant, malgrat que les paperetes molt encaminades a unes determinades candidatures t'anava donant confiança. Els resultats foren esplèndits. Que el teu poble-indegudament barri- de Sant Daniel tingui en compte la feina feta, t’omple de satisfacció i trenca la dita aquella del profeta i la seva terra.

Entregats els documents a la Junta, tot passant abans per casa i cap al local d’ERC! Quin goig abraçar a les candidates i candidats ja esdevinguts diputats i senadors electes! Tres i tres! Millorant a totes les ciutats i viles de les comarques gironines i guanyant a Girona! Quin resultat per a impulsar encara mes la candidatura del meu amic Quim Ayats! I malgrat que portava en dansa des de les 7 del matí, el cansament era superat per l’alegria. La mateixa que -des de la tele vaig veure- en els ulls de Joan tardà.

Cert, no era el primer cop que guanyàvem a Girona -ho recordava l’amic Terricabras, quin gran europarlementari hem tingut!- però la magnitud de la participació donava un resultat rotund i incontestable. I a quatre setmanes de les eleccions al Parlament europeu i municipals ens encoratgen per a fer-ho molt bé. Guanyar i guanyar, sí, però per a treballar pel país, per la nostra gent, amb la ma oberta a amics i adversaris, però ferms i alçats. Llum als ulls dels nostres presos i exiliats i força al braç per a guanyar, lluitar i continuar guanyant!

Ara fa un any: “Gràndola vila morena” va ressonar al Congrés.

Avui és 25 d’abril, aniversari de la revolució democràtica portuguesa que va desfer la dictadura, les velles lleis i va obrir el camí de la democràcia. “Gràndola vila morena”, cançó de Zeca Afonso, fou radiada a la matinada per a que sortissin de les casernes el militars democràtics que foren l’espurna de la revolució dels clavells. Per això la democràcia portuguesa es tant diferent de l’espanyola. Per origen i identitat. Per ruptura i no per una reforma tutelada.

Fa un any a l'hemicicle del Congrés vàrem recordar la revolució dels clavells davant del president de Portugal i del desconcert de la presidenta de la cambra i dels diputats de la majoria. Unes hores abans ho havíem decidit en la reunió del grup parlamentari d’ERC en el que ens acompanyaven alguns senadors. Aquesta recepció, en un moment de repressió com el que vivíem, no podia ser solament protocol·lària, sinó al cantar una cançó revolucionaria entroncava amb el dret a decidir dels pobles, per la seva llibertat.

Els diaris se’n feren ressò, especialment els de la caverna, per a criticar-nos, obviant el desconcert de molts diputats espanyols d’esquerra que no sabien que fer i de l’actitud del president de Portugal que quan començava també a cantar va ser arrastrat -literalment- per la presidenta del Congrés fora de la tribuna. Amb clavells grocs a les mans al sortir, el president ens els va acceptar. Era extraordinari veure’l en el seu cotxe oficial amb uns clavells grocs, saludant-nos…amb escortes, autoritats i policies sense saber que fer!

Darrera hi va haver-hi preparació…vàrem assajar amb un èxit discutible la cançó, parlarem amb el PDCAT i Podemos per a que s’hi sumessin, amb poc èxit amb aquets darrers i decidirem que en Joan Capdevila -el Capi-, Jordi Salvador i jo mateix comencéssim a cantar, mantenint el to, per a que els altres ens seguissin. I així ho vàrem fer. Un gran record d’un grup parlamentari, el d’ERC al Congrés, del que he tingut l’honor de formar-ne part.

Perquè no tenim llei d’Eutanàsia?

Avui en la portada de gairebé tots els diaris surt Ángel Hernández, el marit de Maria José Carrasco, la dona malalta que va morir ahir ajudada per ell mateix. Li poden caure de 2 a 6 anys per ajudar-la a morir. Per estalviar-se aquesta injustícia el Parlament de Catalunya va presentar el maig del 2018 davant del Congrés la despenalització de l’eutanàsia. Aquest li va donar llum verda a la tramitació de la modificació del Codi Penal amb el vot en contra del PP i l’abstenció de Ciudadanos.

Hi havia temps per a modificar el codi penal però la obstrucció de la majoria de la mesa, en mans de PP i Ciudadanos, allargant un cop i un altre la presentació d’esmenes ho va impedir. Ara el rellotge partirà de zero en la propera legislatura. Aquesta mesquinesa de la majoria de la mesa i dels partits que representen quan llegeixin els diaris avui espero que se’ls caigui la cara de vergonya.

El PSOE però no pot aixecar la veu, perquè a principis de 2017 Podemos va presentar un projecte de llei sobre eutanàsia, que va rebutjar juntament amb PP, Ciudadanos i el PDCAT,  dient que no era el moment. Solament ERC, PNV i el mixt li donarem suport. Penso, un cop i un altre, que si haguéssim fet la ponència ara la llei estaria en vigor. La hipocresia en política em fa cada dia més escèptic, però les necessitats de la ciutadania em fan també més lluitador.

Es cert que el juny del 2018 el PSOE presentà una llei molt semblant a la de Podemos i ara sí deia que era el moment. Òbviament la vàrem votar, tot i que des del faristol ho vaig denunciar, parlant del temps perdut. I de nou la mesa ho ha endarrerit fins a la fi de la legislatura. DmD Catalunya, ha estat una peça clau en el canvi de parer de l’opinió pública i en donar arguments que rebaten del principi al final els dels negacionistes. Am el cor encongit, però amb la convicció de les raons que ens acompanyen, ara sí que el compromís majoritari en acabar amb tant de patiment, derroti tanta hipocresia.

De la Gola del Llop a casa…

Tanco, al no presentar-me a les eleccions del 28-A, una experiència de tres anys al Congrés de Diputats. Un temps relativament curt, però extremadament intens, fora i dins de l’hemicicle. He sigut testimoni i part activa dels esdeveniments que el mandat d’una majoria del poble català va portar als seus representants a realitzar, el referèndum de l’1-O i la reacció de l’estat-el Leviatan, com deia Hobbes- que ha portat la repressió, la presó i l’exili a bona part dels que es comprometeren amb aquest objectiu democràtic.

ERC em va donar aquesta gran oportunitat i penso que he respost a aquesta confiança dedicant-me intensament a la feina de diputat. Les estadístiques que monitoritzen el treball dels congressistes així ho confirmen. Però més enllà dels números m’he guanyat el prestigi que et donen els teus col·legues, amics i adversaris. En debats durs, en la difícil preparació de l’argumentari i presidint darrerament una comissió parlamentària. Sempre obert a les demandes que em feia el territori.

Estava disposat a continuar? Sí, però com a independent és la direcció regional del partit qui proposa, lògicament no pots participar en unes primàries si no ets militant, i aquest ha decidit unes altres propostes. Res a dir, més enllà de l’agraïment amb qui ha confiat amb tu fins ara.  Mantindré però una total complicitat amb la militància d’ERC, el seus representants al Congrés de Sarrià del dissabte passat em van demostrar en tot moment reconeixement i calidesa. Per trajectòria vital em sento part d’aquesta esquerra plural a la que he servit i serviré. L’amistat amb Raül Romeva i l’admiració per Oriol Junqueras reforcen el compromís.

Records inoblidable en temps de Còlera. Un grup parlamentari irrepetible. Pocs ens coneixíem al començar i ara ens uneix una sòlida amistat. He conegut un gegant com Joan Tardà, com a polític ha sabut sintetitzar la veu de molts i en els pitjors moments s’ha mantingut alçat! He estat al costat de Gabriel Rufian, molt més que la seva imatge. He consolidat la meva amistat amb la Teresa Jordà fantàstica diputada i encara millor consellera…i el millor estar per venir. Que dir de l’Ester Capella que no copseu vosaltres ara de la seva feina com a consellera de justícia! En Jordi Salvador, sindicalista i internacionalista, una amistat per sempre. En Xavier Eritja, sempre curós amb el medi ambient, amb la terra! L’Ana Surra, uruguaiana, “genio y figura”, un vers lliure! I en Capi, en Joan Capdevila, un cavaller! dels més populars a la cambra, enginyós i treballador, un amic!

En aquets darrers mesos el pas al govern de la Teresa i l’Ester, ens han aportat dos nous companys, excel·lents, la Carolina Telexea i en Joan Margall, poc temps però intens,  s’han fet estimar. Am la gent d’ERC del Senat molta complicitat , no els citaré a tots dotze, si a Quim Ayats i Jordi Deulofeu, la seva amistat es un regal que cuidaré i correspondré sempre. I que dir dels assessors que ens han acompanyat…del tot fantàstics i per exemplificar el conjunt una persona, Ramon Soldán, el seu coordinador, que és el porta més temps a Madrid que tothom, fill de Santako, l’enyoraré molt!

Molts dies a Madrid, moltes i moltes hores al dia, molt junts. L’amistat ha estat el secret de la nostra fortalesa. Moment molt difícils, durs i desagradables. Sempre en minoria , insultats sovint per la dreta extrema, però els hi hem tornat més d’una vegada amb dignitat i contundència. I com qui no vol hem fet caure dos governs! Un comiat que és un arreveure, amics, amigues, companys i companyes. Visca la Terra!

La XII legislatura ha acabat, un breu balanç!

El 19 de juliol del 2016 començarem la XII legislatura al Congrés, havíem participat de l’anterior, “la breu”, com ara s’anomena, que començà i acabà amb en Rajoy i el seu govern “en funcions”, en el camí l’experiment de l’intent de govern Sánchez-Rivera que fou rebutjat, i aquest fet va donar lloc a les eleccions que portaren a la legislatura que ara s’ha acabat. Intensa, complicada, a voltes crispada, molt crispada.

Hem vist la constitució d’un govern Rajoy gràcies a l’abstenció del PSOE, prèvia defenestració del seu secretari general, el seu retorn però no per a fer fora al govern sinó per ajudar a aplicar el 155 contra Catalunya, per a un temps després presentar-li un moció de censura on els diputats catalans fórem imprescindibles per a que prosperés. Satisfets de fer caure el govern que empresonà i obligà a l’exili als nostres dirigents polítics.

Sense xec en blanc semblava que podria fer molt més del que ha fet, presoner de les seves contradiccions en el partit i el grup parlamentari, més favorable a les declaracions que a les actuacions, se li acabà el crèdit quan presentà un pressupost sense masses garanties d’execució i tremolant-li sempre les cames quan es tractava d'obrir un diàleg amb Catalunya. L’obertura del procés de discussió d’aquest el mateix dia que començaven els judicis el va portar a una fi ràpida per la via de les esmenes a la totalitat.

La decisió de convocar eleccions es deu no tant a no tenir pressupostos com a aprofitar les circumstancies per a si sona la flauta guanyar-les. Tacticisme, oportunisme…crispació, son les característiques de la política espanyola i el marc en que es desenvoluparan les noves eleccions.

Orgullós de la feina feta pel meu grup parlamentari, ERC, per la qualitat humana dels seus membres i per l’eficàcia al defensar, en un ambient molt hostil,  Catalunya. La caiguda de dos governs en poc més de dos anys marquen un fet que hem volgut deixar clar, que no es pot governar contra Catalunya sense conseqüències. A més hem contribuït sempre a fer possible totes les iniciatives progressistes que s’han donat en el marc del Congrés aquets anys, perquè el republicanisme d’esquerres mai es indiferent al patiment de la gent.

L’Oriol, una veu lliure que mai empresonaran!

Tinc encara molt present a l'escriure la imatge i la veu d’Oriol Junqueras. El seu al·legat davant el Tribunal Suprem m’ha omplert d’emoció i d'orgull. Claredat didàctica, rigor en els arguments i aquella fina ironia que es part indestriable de la seva manera de ser...de parlar. L’hem reconegut després de més d’un any de segrest  i s’ha donat a conèixer a tots aquells que arreu, avui i en el futur, l’escoltaran un cop i un altre en un relat que avui ja forma part de la nostra història

Ha explicat el que molts ja sabíem, que no hi ha delicte en votar, que no hi ha res sagrat que no es fonamenti en els drets humans inalienables i que els pobles tenen dret -que cap sistema jurídic interpretat matusserament pot conculcar- a decidir el seu futur democràticament. I això en seu judicial, en el màxim òrgan espanyol, davant set magistrats,  aguantant l´hostilitat de la fiscalia, abogacia de l’estat i de l’extrema dreta camuflada d’acusació popular.

Ho necessitava, ho necessitàvem, no solament els independentistes, que també, sinó tots els demòcrates que vivim assetjats per aquells que fan de les mentides la política quotidiana, que enverinen a la gent per enfrontar-la amb la gent. Miserables com Casado i Rivera, oportunistes com Sánchez...que provoquen encara més conflictes els uns o no s’atreveixen a contribuir a solucionar-los l’altre.

Ens manca una estratègia, ens movem amb recursos tàctics masses vegades, ens costa refer confiances imprescindibles per aconseguir-la...Avui però l’Oriol ha tornat, els que l’havíem vist a la presó ja sabíem de la seva resistència  però avui ha desplegat tots els seus recursos per a guarir-nos les ferides - algunes producte d'autolesions- i augmentat la nostra autoestima. Si un home a qui demanen 25 anys, que porta gairebé un any i mig en presó preventiva, te una ment que res pot parar, que exerceix la paraula com a lliure, nosaltres no serem menys! Jo vull ser –seré-  dels de l’ORIOL!

Combatre l’escepticisme

Històricament el catalanisme ha avançat, com també ho han fet els moviments socials, usant la mobilització i la negociació. Dos parts indestriables sense les quals, o per manca d’una d’elles, qualsevol avenç és impossible. Si la mobilització es minoritza per la dispersió i un radicalisme excloent perd la força motriu. Al meu parer això està passant avui en el sobiranisme.

La negociació, per altra banda, es positiva si cada banda del possible acord te en els que representa el consens necessari. Malauradament avui ni el govern del PSOE ni la Generalitat el tenen i qualsevol pas es rebutjat per una part dels qui representen acusant-los de trencar Espanya o de traïdors a l’1 d’Octubre. Des de Madrid veiem com qualsevol possible acord  de Carmen Calvo es boicotejat pels ministres Borrell o Marlaska. I els conceptes pressupostos socials o acords per desbloquejar el conflicte esdevenen titulars vuits. Foc d’encenalls!

I el judici al bell mig d’un terreny que és mes polític que jurídic! On el maltracta  impune, que Marlaska accepta ni que sigui per omissió, qüestionen els pilars de la justícia. El millor del sobiranisme, el seu discurs més sincer el trobarem en les declaracions dels encausats i la sentència marcarà els límits i la credibilitat de l’estat.

D’ací l’esmena de totalitat d’ERC als Pressupostos Generals de l’Estat, que es concretaran el 13 de febrer en el no als pressupostos. Sembla que solament després del judici i d’eleccions generals, probablement també catalanes, tindrem cada part les cartes adequades que desterrin promeses impossibles i jugades mestres, que son solament fum propagandístic. Mentrestant a redós dels judicis recuperem les mobilitzacions massives unitàries com a resultat d’una fulla de ruta compartida.