dimecres, 20 de juny del 2012

Emili Teixidor, in memoriam.




Quan mor un escriptor que em commou sempre em pregunto quines obres ha deixat per escriure, fins i tot quan ja ha arribat a una edat en que la mort és una veïna. Quans artistes, permeteu-me que inclogui amb aquest mot a tots els creadors, han fet obres mestres a una edat avançada!
Teixidor és un dels grans de la nostra literatura i un dels que han “preservat els mots” en els moments més difícils per a la nostra llengua, els de la negra nit del franquisme, com el pa negre de la seva gran novel·la, que no s’esvaeix, perquè quan creus que s’ha acabat, ací, a Mallorca o ara a l’Aragó torna a començar.
Va saber estendre en els més menuts i els més joves una llengua literària rica i viva, però alhora entenedora i senzilla. Va promoure de forma incansable la lectura. Que difícil es escriure senzill, que complex és trobar els mots precisos !

En aquests darrers anys m’ha interessat el seu optimisme de la voluntat, el que es forja amb la lucidesa de veure els entrebancs i les dificultats, però alhora encoratjar-se i encoratjar-nos a superar-los. La seva crítica a la mesquinesa, a la cruesa de la desigualtat i el seu optimisme en la lluita contra la força del destí, entenent que som nosaltres els capitans de la nostra ànima.
La mort d’un gran, d’un home irrepetible,  sempre és trista,  però ens deixa un tresor, un llegat del que segur nous creadors, d’aquells que de petits i adolescents han llegit els seus llibres, ens permetran continuar el dur i feixuc camí de la nostra llengua. Potser en un futur desvetllat i feliç, en una pàtria sobirana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada