dissabte, 25 d’agost de 2012

En defensa dels treballadors/es públics

Font: aragirona.cat

Amb el treballador públic està succeint el mateix que amb la crisi econòmica. Les víctimes són presentades com a culpables i els autèntics culpables es valen del seu poder per desviar responsabilitats, ficant-los mà a la butxaca i a l'horari laboral dels qui inútilment proclamen la seva innocència.

Aquí, amb l'agreujant que en ser unes víctimes selectives, persones que treballen per a l'Administració pública, es dóna la paradoxa que bona part de la societat a la que serveixen també els posa en el punt de mira, com a part del deute que se'ls ha vingut a sobre i no com una part més dels qui pateixen la crisi. La baixada salarial i l'increment de jornada dels funcionaris s'aplaudeix de manera tendenciosa, amb el satisfet somriure dels governants per veure ratificada la seva decisió.

Al llarg d'aquests anys he vist alguns polítics, més dels que voldria, aquells que estan acostumats a prosperar en el partit a base de lleialtats i submissions personals, que quan arriben a governar no es refien dels funcionaris que es troben. Aquests polítics els molesta la igualtat d'accés a la funció pública, d'acord amb el mèrit i la capacitat dels concursants. L'expressió de guanyar una plaça "en propietat" respon a la idea que al funcionari no se'l pot "expropiar" o privar de la seva ocupació pública, sinó en els casos legalment previstos i mai per capritx del polític de torn.

Cert que no pocs funcionaris consideren aquesta "propietat" en termes patrimonials i no funcionals i s'hi recolzen per a un escàs rendiment laboral, però això seria corregible mitjançant una millor inspecció, sense haver d'alterar aquella garantia de l'Estat de dret.

Bona part dels governants, però sobretot els que es titllen de liberals, són els que, després de la perversió causada per ells mateixos en la funció pública, carreguen contra el personal sanitari, docent o purament administratiu. Amb tot, el més sagnant no és la retallada econòmica en el salari del funcionari, sinó l'insult personal a la seva dignitat. Pretendre que treballi mitja hora més al dia no resol cap problema bàsic ni estalvia llocs de treball, però serveix per assenyalar-lo com a persona poc productiva. Reduir els anomenats moscosos o dies de lliure disposició -que van néixer en part com un complement salarial en espècie davant la pèrdua de poder adquisitiu- no alleuja en res l'Administració, ja que mai s'ha contractat una persona per substituir a qui gaudeix d'aquests dies, ja que es reparteix el treball entre els companys.

Aquestes mesures només serveixen per crispar i desmotivar un personal que, a més de veure com se li rebaixa el seu sou, ha de suportar que els governants l'estigmatitzin com una càrrega per sortir de la crisi. Pura demagògia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada