dilluns, 17 de juny de 2013

Mallol i els límits culturals a casa nostra



La mort de Tomàs Mallol, col·leccionista de cinema, cineasta amateur i home polifacètic es una trista noticia, malgrat la seva avançada edat, el recordo de les reunions de la fundació, creada per l’Ajuntament al compra-li la col·lecció que ha fonamentat el Museu del Cinema a la nostra ciutat. Tossut i amable, sense el seu amor d’enginyer humanista per les eines, les màquines, que foren la gènesi i donaren continuïtat al setè art, s’haurien perdut irremeiablement.


Ha patit, com molts amants de la cultura,  la mesquinesa d’aquest petit país, on l’Estat en cultura mira cap a un altre cantó i la nostre incipient Generalitat recuperada mai ha trobat ni els polítics ni els instruments tècnics per anar més enllà que aixecar la senyera.

La seva col·lecció es podria haver malmès si l’Ajuntament no hagués fet l’aposta el 1998 per compra-li la col·lecció i construir el museu. Una forta despesa que hem anat pagant, bona part en “diferit”, i gravant les arques municipals, per absència un cop més de l’administració catalana o estatal que poques coses fa més enllà de Barcelona.


Tot el meu reconeixement per la persona, Tomàs Mallol, per la seva tenacitat, per l’esforç al llarg d’una vida que ens permet ara gaudir-ne mitjançant el museu. Però permeteu-me un cert regust amarg per totes les oportunitats perdudes en el mon de la cultura a casa nostra, per la manca de visió de país, d’aquells que sovint se’n omplen la boca. 

Quan veig determinats càrrecs polítics que han fet de la cultura un “modus vivendi”,  quan veus la arbitrarietat en que determinades caixes, ara solament ens queda una, es mouen en aquets àmbit, em moc entre el rènec i la ràbia. Ens queden les persones, els creadors, les  entitats i associacions, no es poc, però ens sobren vividors!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada