dissabte, 26 d’octubre de 2013

La Fundació Felipe González, la candidata Chacón i el cas Palau.


Algú es pot sorprendre del títol pensant que he barrejat tres temes molt diferents, caldrà que llegiu la meva argumentació per canviar o no d’opinió.
En primer lloc Felipe, així li agradava que el nomenessin en els seus vells bons temps, tornant avui de nou a donar la talla al crear-se en vida una fundació, que ha de glosar la seva trajectòria, i tots presidint-la, assegurar que el mite passi per història.

Mitificar, tergiversar, amagar... en la línia de l’anomenada transició on ell en lloc de completar-la, fer el canvi que li demanava el poble atorgant-li la més amplia majoria absoluta, la va capar. Ja ho havia fet en el partit, desarrelant-lo del seu passat, el marxisme, també en la política internacional, marejant-nos amb l’OTAN no, bé, d’entrada no i finalment, ja que hi som, si.


Chacón es filla d’aquestes arrels, ministra d’habitatge en el pitjor moment de l’especulació, ministra de defensa en el moment de la més gran bombolla d’inversions a crèdit per al ministeri de Defensa i avui demanant-nos amnèsia per a tot el seu passat. Es reconverteix, ara, en la fotocopia, en blanc i negre, de la seva antiga companya de partit, la Rosa Diez, la de la UPiD, la del “casticisme” nacionalista espanyol. Chacon sembla voler ser, de gran, la nova “Carmen de España”. Miami marca caràcter!

I, com no, la tercera pota de la “taula-camilla” del sistema que fins ara ens ha governat,  l’afer Millet-CiU el posa en evidència, la punta d’un gran iceberg, que el representa amb nota. La trama que amb els governs PSOE-PP a Espanya i CiU a Catalunya, ha reforçat la vella economia extractiva de les classes dirigents, ací amb accent català. La de la impunitat, la de enriquiu-vos no importa com. La dels governs autonòmics i el peix al cova, la de “Pujol espanyol del año”, pel diari ABC. 

Cal doncs que tinguem memòria i en el nou procés constituent, que cal abordar, no ens tornin a enredar amb les mateixes cançons, i els morts vivents tant abundants en la vella política que restin com a personatges de còmic “gore”, en blanc i negre, lluny de la imatge d’estadistes que es van i volen continuar fabricant. La història no els absoldrà!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada