diumenge, 25 de gener de 2015

D’enemics i adversaris…


Tot fent política, amb el pas dels anys, he sabut diferenciar els adversaris dels enemics. Els primers tenen idees i practiques diferents de les teves però ens uneix el respecte mutu i les regles del marc democràtic. Els enemics ho son per oportunisme o per ideologia, els primers per que es venen al millor postor i no hi pots confiar mai, a voltes els pots trobar en les teves rengles o a prop, els altres neguen les llibertats s’oposen a l’exercici dels drets i es tanquen a tot diàleg.


En la vida quotidiana però he trobat gent, masses al meu parer, que confon una cosa amb l’altre i al considerar tots els adversaris com enemics, es incapaç de veure  la perillositat d’aquests darrers. Passa una mica com la frivolització del mot feixista o nazi que al generalitzar-lo perd tota la força i emmascara als veritables monstres en un marc difús al bell mig dels canalles que es fan i es desfan.

Dins les esquerres abunden aquells que converteixen en enemics a tots els que simplement son adversaris, els que tenen opinions diferents, pràctiques diferents però sovint objectius semblants. En l’àmbit de la lluita nacional passa sovint el mateix, a voltes sembla que hagis d’anar amb un peu de rei per a mesurar les petites diferències en intensitat  i capacitat que tenen les diferents forces polítiques per aconseguir l’autodeterminació del teu país.

Pot ser que sigui congènita en l’espècie humana aquesta malaltia del sectarisme, com la del oportunismes d’aquells que ho traeixen tot i a tothom pel seu benefici personal, un dels meus veritables enemics. Penso que tenim però la vacuna de l’educació i el compromís per a triar el gra de la palla. I el meu optimisme sobre el futur de la humanitat mai estarà renyit amb l’anàlisi crític sobre el seu, el nostre, comportament. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada