divendres, 8 de juliol de 2016

A pocs dies del 18 de juliol!


Resten pocs dies per als 80 anys –em nego a parlar de commemoració- del començament de la pitjor guerra d’extermini que hi ha hagut a Espanya i una de les pitjors a Europa. Començà el 18 de juliol de 1936  i de fet va anar més enllà de la seva fi, l’1 d’abril de 1939, quan les darreres tropes republicanes es rendiren. Em ve al cap les històries que escoltava de petit d’en Benet Bou, “el tio Benito”, germà petit de la meva avia, al front d’Aragó i després de la guerra, als anys quaranta, presoner-esclau, en la primera fase de construcció de l’anomenat  “valle de los caídos”. "Els nostres caps mai vas ser presoners. Al sortir el nostre anhel de llibertat és encara més fort", em deia. Amb aquestes arrels no hem perdut els orígens, aquest és el secret de la nostra persistència, de la nostra força!


El “tio Benito”, nineta dels ulls de la meva àvia, amb els pulmons destrossats per les llargues i dures jornades de treball en el “Mathaussen mesetari” del “valle de los caidos”. Amb els dits groguencs per liar cigarretes, em posava a la seva falda i m’explicava els seus viatges com a mariner amb 14 anys, com va entrar a treballar a la Telefònica –en aquells temps una companyia americana- de la ma del meu avi, com s’afilia al PSUC, poc després de la seva fundació, conservant, però, el carnet de la CNT. Dies lliures, bons i amargs alhora.

Dies de llibertat i de lluita, però també terribles, com quan pistola en ma va tenir que defensar al meu avi, responsable de la telefònica a Barcelona i afiliat a ERC, el 1937, d’un escamot de la FAI que el volia afusellar! Temps, en que sortia el millor i el pitjor de les persones. El meu avi mai va deixar el seu lloc de treball, solament el va perdre al ser “depurat” per un tribunal franquista. Va morir abans que Franco i l’enterràrem amb una petita estelada que havia guardat, molt i molt amagada, anys i panys.

Aquest dies os faré arribar des d’aquest bloc els meus comentaris al voltant d’aquesta data i les seves conseqüències, dels dies d’esperança i honor, de ferro i terror. Sense la memòria dels que lluitaren, patiren i, molts, deixaren la pell, res del que som existiria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada