Les Corts: del XIX al XXI.

Un xic avorrit per tants anàlisis justificatius del tipus... “m’ha passat el que ha passat però la culpa es d’altri”, he deixat fluir el cap de setmana rellegint alguns dels llibres d'història del segle XIX espanyol que tinc per casa. Segur que més d’un pensa que hauria estat més be vaguejant a la platja, no ho nego, però, amb els anys, en els moments de lleure, defujo de les aglomeracions i cerco una intimitat confortable.

Si penseu que ara os faré un resum de les lectures, aneu errats. Ni els segle XIX espanyol es pot resumir en quatre paràgrafs, ni la meva intenció al rellegir era aquesta. Més aviat cercava una certa ambientació del que hem tornaré a trobar al Congrés, un cop em donin la credencial i comencem la XII legislatura.

De fet al passejar pels corredors del  palau de les Corts, de l'edifici vell, carregats de quadres de prohoms, de polítics il·lustres, més d’un cop he tingut que forçar la memòria per esbrinar qui eren i què havien fet. Més enllà dels més coneguts, la història parlamentaria espanyola dona per més. Especialment en la Primera Restauració des del 1876 fins a la dictadura de Primo de Rivera, el parlamentarisme fou intens, la democràcia no tant.

Especialment quan els règims entren en crisi, a partir de 1898, o ara, els Parlaments poden jugar un paper més actiu. El tornisme dels dos grans partits entren en crisi, els governs no tenen majoria estable i els diputat sovint afermats per la disciplina en períodes d’estabilitat, recuperen o estrenen la paraula. Es cert que el meu cap està, en bona part, a Catalunya, amatent a l’acció que es generi en el nostre Parlament, però, també, vull mantenir el millor esforç, actiu, en un Congrés, majoritàriament hostil, però en el que aliats i adversaris dignes, també es troben.