dijous, 14 de juliol de 2016

Que pacti l’últim!


L’acceptació d’un referèndum a l’escocesa en un any desbloquejaria la possibilitat de formació de govern a Madrid. És un acord menys traumàtic que mantenir un President i un govern farcit de corrupció, però res fa pensar que es cerqui una solució d’aquesta mena. La melangia pel passat, la de les majories amb un toc de “peix al cove”, bloqueja els pactes perquè, de fet, mai n’hi han hagut, en aquests darrers trenta i cinc anys a Madrid, més enllà de petits acords que sempre concedia el partit dominant.


Un pacte és l’acord entre adversaris, fins i tot antagònics, en el que cada part assumeix elements del contrari. Els que hem participat en convenis entre capital i treball ho sabem bé. Aquells que han viscut en la confortabilitat de les majories amplies, ni ho saben, ni ho entenen. A més, sense confiança no hi ha pacte estable, si creus que enganyaràs al contrari, qui li aixecaràs la camissa, que un cop tinguis el govern faràs el que et doni la gana, aconseguiràs cremar el ponts per qualsevol acord posterior.

La via dels pactes és més que un acord puntual, és una forma d’entendre la política, es a dir que la gent, la ciutadania, es plural i cal governar amb respecte pels que discrepen amb tu i els teus. La democràcia, el ser demòcrates, no és un títol que es posi en una marca, és una pràctica, sovint apresa amb l'error i rectificació,  que et permet afrontar els reptes quotidians amb diàleg i fermesa.

Avui a Madrid els protagonistes pensen: que pacti l’altre! Que es desgasti i si pacte li retreure les seves incoherències! En el fons els hi fa por la responsabilitat d’assumir els reptes d’avui, d’entre ells el català. Per això, avui per avui, que pacti l’últim o terceres eleccions!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada