 |
| Font: lavanguardia.com |
Porto molt anys compromès amb la política, des de l’adolescència com a resultat de la meva inquietud personal i de les converses familiars que em feien qüestionar el franquisme. A la primera oportunitat de formar part d’un grup polític m’hi vaig apuntar i en plena clandestinitat per càlculs de probabilitat fou lògic raure en el PSUC, el “partit” que amb el sacrifici de molts homes i dones era hegemònic en la lluita antifranquista a Catalunya.
No idealitzo aquells anys ni els enyoro, massa por i moltes incerteses. A l'arribar la transició els partits naixeren, creixeren i no pocs desapareixerien. La debilitat dels partits els portà a crear un sistema intern molt autoritari i han gairebé monopolitzat la vida política fins ara. Els resultats no crec que siguin massa bons, desprestigi de la política i els polítics i desapegament de la ciutadania pels afers públics.
Avui hem entrat en una nova etapa, des del punt de vista social amb una crisi que no se soluciona amb les receptes neoliberals a l’ús sinó que l’agreuja. Des del punt de vista nacional “una gran il·lusió” s’ha desfermat i catalitzà el darrer 11 de setembre amb un clam per la independència de Catalunya.
En aquesta etapa els partits haurien de canviar o hauríem de canviar de partits. Veig amb espacial preocupació la deriva messiànica de CiU, no discuteixo el paper positiu que ha jugat el President Mas des de l’11 de setembre, però el seu entorn s’aprofita per amagar les vergonyes de dos anys de govern ineficaç que ha empobrit Catalunya, no tota la culpa la té Madrid. Però em preocupa i molt l’esquerra, un PSC que està fora de joc, una Esquerra que sembla conformar-se en ser el soci de CiU i una ICV, amb EUiA, que semblen molt confortables com a lleial oposició a sa majestat.
Estem a temps de canviar abans del 25 de novembre, així ho espero, però ho veig improbable. Ara bé estic segur que si no es canvia, el canvi ens farà canviar, qui es quedarà pel camí? Qui no s’adapti a una nova manera d’entendre la política i la sobirania de les ciutadanes i els ciutadans.
Esperem que CiU no tingui majoria absoluta. Podria ser nefast!
ResponEliminaLa transició no és per anyorar però ens pot servir per comparar amb l'epoca actual. Tu ets historiador, i potser podríem veure com les èpoques on hi ha canvis d'estructures ho són no pel joc de dues forces (una activa i una reactiva: dreta-esquerra, catalanisme-espanyolisme...) sinó pel de tres. A la transició va ser el moviment obrer (acompanyat per l'estudiantil i les 'forces de la cultura' que deia en Carrillo) qui de veritat ho va fer petar tot. Fins als punt que la més ferma de les constitucions (las leyes fundamentales del Movimiento, recordeu?) van ser de per riure, malgrat els morts. Imagina si és de per riure l'actual constitució.
ResponEliminaEn fi, el que tenen en comú les dues èpoques és que la tercera força desperta, tothom es treu la son i fa política a la seva manera. És aquesta tercera força la que permet el canvi real. Ara aquesta tercera força és la societat civil soberanista.
Si només mirem la primera força (el sistema de partits catalanistes) estem perduts. CiU capitalitzarà, els poders a l'ombra s'apuntaran a aquesta carta (sempre busquen seguretat).
Prefereixo participar en la dinamització d'aquesta tercera força, inclòs des d'ICV, que ho permet.
En aquest sentit, el que més em preocupa ara és com estan els amics treballadors i jubilats immigrans dels 60 que són catalans però no volen trencar amb Espanya (el tòpic camarada paleta de Sevilla que porta 40 anys essent català i no ha volgut parlar català). Molts líders d'opinió d'aquest grup estan a CCOO i ICV; viuen en els guetos de les urbanitzacions de la Selva; i veuen el món a través de Telecinco. Ara estan desubicats; però desperten i també volen fer política. El primer que et diuen és "que hay de lo mio"... i ja no val el joc -per ningú- de la lleial oposició a sa majestat. Encara no han captat el projecte de la societat civil sobiranista (per altra part projecte aquest obert i en construcció). Crec que s'ha de parlar més amb aquests amics. Molts actes de l'ANC són pels ja convençuts... però algú s'està adreçant a aquest grup? Si no, seran carn de canó de la política de la por o la nostàlgia del PPSOE.
En fi, una abraçada... m'he passat amb l'allargada: disculpes!
JPV: molt lúcid. A mi em comença a fer por que si la força del poble l'ha de capitalitzar CiU i Mas (que és cert, desprès del 11S ho ha fet bé com a president) el moviment sobiranista no esdevingui prou inclusiu. "El país de Ciu són els €, no Catalunya" diu el tòpic barat. No és exacte, però pot ser prou veritat per no atreure la població que el moviment necessita per assolir la sobirania, aquesta població que has descrit molt bé.
ResponElimina