Guti, 6 d’octubre del 2006, aniversari d'una mort en un moment on es fa més dura la seva absència

Avui, un sis d'octubre, fa sis anys, va morir Antoni Gutierrez Diaz, "el Guti", el vaig conèixer l'any 1974, pocs anys després entrava al Comite central del PSUC, i fins a la seva mort puc dir que ens va unir una forta i entranyable amistat. En els dies claus que vivim penso en ell moltes vegades, què diria en els reunions d'ICV, no ho sé, però si com acabaria la seva intervenció, amb un  "salut i bon treball".

Recordo a les legislatives de 1979, un cartell que demanava el vot per al PSUC, on tot el fons era el quadre que Tàpies va pintar en homenatge al PSUC (davall cada lletra de la sigla cau un traç gruixut en roig sobre fons d'or) i a l'angle inferior en dret la foto d'un home d'uns cinquanta anys, cabells de color castany fosc, celles ben separades i arquejades i nas ben perfilat que denota fermesa i convicció; duu barbeta i bigotis a l'estil Lenin i mira l'espectador amb un esguard franc i directe. Ah, i vesteix una americana, però el coll de la camisa és obert. Aquest home no sol portar mai corbata. És Antoni Gutiérrez Díaz.

Una de les aportacions del Partit Socialista Unificat de Catalunya a la política del país, més important i lloada, va ser la capacitat d'integració de la classe obrera en la lluita per la llibertat nacional de Catalunya i, especialment, la capacitat d'agermanar obrers autòctons i immigrats en la mateixa lluita per la democràcia i el socialisme. «Formant un sol front, integrant una classe mateixa, els obrers de Catalunya, autòctons i immigrats, han de refermar llur amistat i, tots plegats, han de comprendre la justesa del sentiment nacional del poble català i fer-li costat contra les restes de l'opressió franquista i qualsevol altra mena d'opressió. La comprensió humana i política ha de resoldre i superar qualsevol dificultat que pugui derivar-se de les diferències d'origen i de llengua», llegim al «Projecte de programa del PSUC,1976».

El catalanisme popular, concepció sorgida en temps que Gutiérrez Díaz era Secretari General, va suposar una autèntica «idea força», assumida per un partit que fou el motor polític de Catalunya en el combat per la democràcia i les llibertats. No s'entendrà prou aquesta elaboració teòrica (orientació per a l'acció política) sense el fort debat intel·lectual sorgit entorn del llibre de Jordi Solé-Tura «Catalanisme i revolució burgesa», en què afirmava el caràcter burgès del catalanisme. Contràriament a aquesta tesi, els estudis de Termes, Fontana i altres historiadors, juntament amb el treball intel·lectual d'ideòlegs com M. Vàzquez Montalban, Rafael Ribó, Andreu Claret, Eulàlia Vintró, Muriel Casals, Quim Sempere, Ignasi Riera, etc., van destacar un caire molt diferent i molt potent del nacionalisme català: el vinculat a les classes populars.

Sortir al pas al nou lerrouxisme, que pretenia dividir i enfrontar les classes populars per mor d'orígens o d'idioma, va ser un gran mèrit del PSUC. Avui, amb els perills de fractura social que presenten els nous allaus migratoris, caldrà que tots els que se'n declaren hereus (no solament els d'Iniciativa!) estiguin a l'altura de les circumstàncies.

La figura del Guti és inseparable d'aquell mític PSUC. La seva voluntat unitària (Assemblea de Catalunya, candidatures d'esquerres plurals...), la consciència clara dels problemes socials davant els quals calia actuar i, en general, l'adequació de les propostes en moments especialment determinants fan recomanable que avui, «girant l'ullada cap enrere», intentem comprendre millor les causes del nostre present i els reptes que hauríem d'afrontar per tenir futur. Aquest camí de futur, aquest camí cap a l'autodeterminació, on ens disputem l'hegemonia amb la dreta, amb CiU, el fil roig, l'hauríem de voler emprendre sense prejudicis i amb la voluntat unitària que reclama el moment actual.