Lluitar avui pel demà

Entenc -però no ho comparteixo- a la gent que s’aparta de la política, que la veu com quelcom aliè a la seva vida. La conversió del ciutadà en client l’aparta del necessari compromís polític. La virtut del procés sobiranista ha estat en empoderar a la ciutadania com a protagonista d’un canvi sentit i pensat com a profundament democràtic. La cotilla d’unes institucions autonòmiques amb competències i mitjans insuficients posa en qüestió els temps d’aquest procés i fa necessari implementar més velocitat si no volem que les contradiccions internes i les necessitats urgents dels més vulnerables el col·lapsin.

Per això és cada dia més incomprensible que alguns d’aquells que volen profundes transformacions socials posin pals a les rodes fent d’oposició a tot, aliats amb els que no volen cap mena de canvi, tot esperant el fracàs del procés. No veuen que sobre les seves cendres no hi haurà canvi social, que ja vàrem copsar el límits i insuficiències del model autonòmic en els tripartits i al no cobrir les expectatives en fórem foragitats pels electors?

Si s’encaparren ho farem sense ells, però tot seria més fàcil amb la seva col·laboració. Tots aquells que han donat suport a l’esperança de que Podemos podria fer el canvi a Espanya, fracassat aquest, no han de caure en la passivitat o en disparar a qui tenen més a prop. De la mateixa manera que els que estem en el Congrés ens aliarem, com ho hem fet en la legislatura anterior, amb els sectors progressistes espanyols. Els que d’ací els hi donen suport ho haurien de fer amb nosaltres a Catalunya.

Hi ha moltes coses en el passat que poden servir per a separar-nos, però n’hi ha més, moltes més, al meu parer, que ens fan confluir en un dret a decidir, que avui per avui solament pot ser unilateral! Si podem construir una República catalana junts perquè hem d’esperar, no se sap quan ni a qui?