Deu anys sense el Guti.

Poc abans del seu darrer viatge a Santiago de Compostela, havíem quedat en un restaurant que li agradava especialment, on de tant en tant ens trobàvem alguns dels que ens consideràvem els seus amics. Davant dels dubtes que em generava el govern municipal del que formava part en aquell moment sempre em donava bons consells. Una dita que em reiterava i que he repetit després molts cops era, “u no es ningú”. Es a dir, treballar en equip i malfiar-se dels que creuen que ho saben tot.

L ‘he trobat a faltar molt aquests anys i no cauré amb la temeritat de dir que hauria fet davant dels esdeveniments que hem viscut, però no he dubtat mai que els hauria viscut intensament i sempre, sempre, hauria cercat la màxima unitat per aconseguir la alliberació social i nacional de Catalunya, lluita que va marcar tota la seva vida. Hauria donat la seva opinió sincera, sense temor a aparells de partit ni a prejudicis variats, sempre hauria cercat l’anàlisi concret de la situació concreta.

Recordo amb emoció quan va venir a la meva estrena com a regidor de l’ajuntament de Girona l’any 2000. Després vàrem fer un mos al Bistrot, ens enyoràvem del PSUC, congelat per una direcció, a la decisió de la qual ens hi vàrem oposar sense èxit. Os confesso que costa aguantar la hipocresia d’alguns que s’apropien de la seva figura, hereus dels que li feren la vida impossible, els mateixos que respiraren tranquils quan va anar a Europa, quan més lluny, millor.

I quina fantàstica feina va fer al Parlament Europeu! Eurocomunista i europeista convençut, es guanyà una justa fama de persona equànime i de sòlids principis. Ara patiria en aquesta Europa tant allunyada dels seus ideals. Espero que en un futur torni els temps de les cireres i noves dones i homes siguin capaços de tocar el cel amb la punta dels dits!