Valeo i la necessitat del sindicalisme avui.

Molts dels que hem llegiu sabeu que els treballadors i treballadores de Valeo Martorelles es troben en lluita des del 24 de juliol. Valeo és una multinacional francesa de components per automòbils i d’un dia per l’altre la direcció els hi va dir que traslladarien la producció i la majoria de la gent a Saragossa on te una altre factoria.

El coratge dels treballadors i treballadores han posat en primer pla la seva lluita, 257 persones contra una multinacional. Com deia , cal molt de coratge. Però també, atenció, una bona organització. Jugant bé  les seves cartes, com en tota bona negociació, i les que tenien i han usat són la unitat, la mobilització i la solidaritat. Des de l’agost fina ara han teixir un xarxa amb innumerables reunions i amb una presència que ha obligat a pronunciar-se a gairebé tothom.

El menys conegut és la seva militància, més del 70% de la plantilla esta sindicada, majoritàriament a CC.OO. En un moment de desprestigi dels sindicats, per errors propis es veritat, però que sovint son airejats amb voluntat no de millorar sinó de destruir el sindicalisme. Valeo, com altres lluites, demostren la necessitat del sindicalisme ara més que mai.

Conec molts sindicalistes, he treballat frec a frec amb molts d’ells i he trobat majoritàriament altruisme i honradesa. En el nou país que volem construir, el sindicalisme, la lluita per la dignitat que representen, ha de ser una peça clau.

Estic segur que la gent de Valeo se’n sortirà, i de nou una de les lliçons que en podem treure és que darrera les mobilitzacions i el seu èxit, no hi ha la improvisació sinó l’esforç i el coratge que organitzat sindicalment porta a bons resultats. 

Jordi Vilamitjana ha mort! Escriure, escriure, escriure...!

Aclaparat per la noticia de la teva mort, s’acumulen de sobte tots els records i necessito escriure per fer viure el que de tu sempre m’acompanyarà, presencia i memòria, les llavors de l’eternitat.

A la sortida de la sala d’actes de la Normal se’m atansa un jove professor que acaba de participar en la primera assemblea que serà el pròleg de la vaga més llarga que hem fet els ensenyants en tota la nostra història, som al 1988 – amb que puc col·laborar? em diu- , vine, li responc. En el local de CCOO em proposa el butlletí que abans de cada assemblea, durant mesos, serà la font d’informació del professorat de les comarques gironines. Jordi Vilamitjana havia nascut per escriure, però no solament volia interpretar el mon, també volia canviar-lo. Fou el començament d’una llarga amistat!

Un altre flaix em ve a la memòria, vigílies d’un 8 de març a mitjans dels 90s, amb en Jordi i dues companyes, posem una pancarta recordant la data, els vigilants ens retenen i davant del cap de l’estació l’omplim d’arguments per a que la pancarta resti al viaducte, com qui posa una senyera al cim d’una muntanya. La paraula, l’argument, l’instrument de la intel·ligència, en Jordi.

Ens has deixat, costa fer-s’hi a la idea! tantes converses, tantes passejades, i els teus consells, tots, crítics i benèvols. Trobarem molt a faltar es teus articles en una ciutat a la que li manca autocrítica i li sobra cofoisme. Una ciutat que sempre tenies al cap, que estimaves amb bogeria, i per amor  en denunciaves els que se’n aprofitaven. Conscient de les desigualtats, hi lluitaves en la primera linia per a fer-hi front, l'educació, i la converties en un camí d'amistat, fent de l'exemple la millor manera d'ensenyar als teus alumnes. 

Jordi Vilamitjana, caigut en dura batalla, resistint fins al darrer moment, amb uns somriure i amb la ploma, escrivint i escrivint...Amic, company, ara pot dir a la lluna blanca que la vols, nosaltres continuarem el teu combat. Tot el nostre sentiment més profund per a la família, l’alfa i l’omega de la seva vida.