Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Tubert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pere Tubert. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de març del 2014

A propòsit d’un article de Pere Tubert.


Quan parla o escriu Pere Tubert cal tenir molt present el que diu. Una persona compromesa i generosa que coneix molt be el mon del discapacitat, de les dificultats que aquest mon, aquesta ciutat, genera encara avui a les persones que volen i han de poder superar la seva dependència però necessiten d’un entorn més amable, mes responsable, que generi oportunitats.

Avui li he llegit un article del que he quedat molt preocupat, em faig la pregunta següent, que està passant que malgrat en tots els cercles en els que participo es diu i es promet una espacial atenció a les persones discapacitades i a les organitzacions que els ajuden i empoderen, poc a poc en lloc d’avançar anem retrocedint?


Des de la llibertat de no ocupar ara un càrrec directiu a MIFAS i des de la sinceritat que sempre l’ha caracteritzat denuncia els retrocessos que a la nostra ciutat, i a altres llocs, s’han produït i més enllà de la crítica directe que fa a determinades persones i institucions, es objectivable com les grans empreses han fet fora de concursos i contractes a d’altres, petites i lligades a les entitats del sector, que han vist precaritzades persones i serveis que semblaven consolidats i d’alt valor social.

Fa mesos varem crear una comissió a l’Ajuntament per a estudiar tot el sistema de contractació i per a facilitar un millor accés de les empreses del tercer sector que a més d’un bon servei tenen altes cotes de valor social. S’està eternitzant i mentre estant,  els contractes van en una altre direcció.

Des del Parlament i els ajuntaments hem de fer més, molt més per assegurar que un legat, a casa nostre tant important com el que representa Pere Tubert i tots aquells que hi ha dedicat la seva vida als altres, no quedi arrabassat per la cobdícia d’unes grans empreses que maximitzant beneficis en tot i per a tot. Les administracions han de sortir d’una passivitat còmplice i si cal canviar tot els que s’hagi de canviar que es faci, som electes i tenim aquesta responsabilitat.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Pere Tubert i MIFAS. Un adéu que és una denúncia.


El dijous 5 de desembre Pere Tubert va enunciar que l’1 de gener ja no serà president de MIFAS, abandona un any i mig abans que se li acabi el mandat i no ho fa per motius de salut, feina o família, ho fa per motius polítics. Per cansament, amb una política que està duent al país al més gran retrocés, per sobtat i en pocs anys, en tots els àmbits de la política social.

Des de l’estat no se’n amaguen de que per a ells la política social és una càrrega de la que s’han de desfer els governs, son ocupacions per a les esglésies i la beneficència, són qui se’n ha d’ocupar, el desmantellament de l’educació pública, la privatització de la salut i el retorn a les famílies i entitats dels serveis socials.


Desgraciadament a Catalunya no es segueix un camí diferent en el que tant confortable s’hi trobava el conseller Mena, si aquell que volia desmantellar el PIRMI i que els joves anessin a servir cafès a Londres. El camí cap a un nou estat, el desmantella abans d’aconseguir-lo lliure.

En aquets foc creuat s’ha trobat MIFAS, perdent subvencions i programes que varen permetre treballar més de quatre-centes persones, essent un model a tot l’Estat i a Europa. El pitjor ha estat el foc amic, el d’un ajuntament que sempre havia estat al seu costat, la pèrdua del contracte de gestió de les zones blaves, per una barreja d’ignorància i deixadesa, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de l’amic Pere.

MIFAS i Pere Tubert sempre aniran junts en la meva memòria, enyorant una època en la que creiem que es podien fer polítiques socials a Girona i a  Catalunya i no beneficència. Volem un estat català, però el volem social, volem arribar a Itàca, sí,  però quan el poeta parlava de lleugers d’equipatge, no volia dir que ens robessin els mínims de justícia que teníem abans de fer la travessia.