Les polítiques socials no poden ser beneficència

En la nostra societat la pobresa està enquistada com una resultant del sistema econòmic, fins i tot en els moments cíclics de bonança hi trobem un percentatge no pas menor de pobresa, que s’amplia de forma exponencial quan el cicle econòmic esclata en forma de crisis i a voltes en depressió. Aquests darrers anys ho hem patit de valent  i hauríem de treure les lliçons oportunes.

El sistema de protecció més enllà de les prestacions d’atur o les pensions, recau sobre l’àmbit municipal, fet positiu per que permet una millor adaptació dels recursos a una realitat més propera i canviant, però que pot obrir una  bretxa en l’equitat al dependre massa sovint del lideratge municipal en els polítiques socials. Hi ha qui se’n preocupa, però altres, no. I per molt que facis, tens els limits del mal finançament municipal.

En moments difícils trobem la complicitat de no pocs ciutadans i ciutadanes, organitzats o no,  que es senten solidaris i malden per proveir de recursos a qui no en te. La beneficència és un instrument molt antic en la nostra ciutat i el fantàstic edifici a vora de la Catedral ,la Pia Almoina, avui col·legi d’arquitectes, n’és un exemple patrimonial.

Ara bé, el perill de la beneficència es que s’ocupa de l’avui, de pal·liar un problema, però estructuralment no pot solucionar-ho, per això calen les polítiques socials. Els serveis socials, però també les polítiques d’habitatge, d’ocupació, s’han d’enxarxar en un projecte comú i de lo local cal anar més enllà.

Vaig dedicar-hi bona part del meu temps quan formava part del govern municipal en aquest sentit, resta però molt per fer, poc s’ha fet gaire res més en aquets quatre anys, i aquets serà, sens dubta,  un dels reptes claus del proper mandat municipal 2015-20119!

La pobresa quotidiana. Els límits de la beneficència.

Ha estat una noticia menor un fet de la major importància, l’acceptació a tràmit per part de la mesa del Parlament de Catalunya de la ILP amb major nombre de signatures de les presentades a Catalunya, que te com objectiu la implantació de la Renda Mínima Garantida.

L’objectiu es treure de la pobresa extrema i del cercle que l’acompanya a desenes de milers de conciutadans que avui solament poden viure de la beneficència i sempre pendents de la precarietat. El que era un sistema d’urgència, fer arribar aliments a qui ho necessitava, ha esdevingut el sistema, o millor dit,  l’únic sistema que te molta gent al seu abast. 

Fent deixadesa, el sistema públic, de les seves obligacions, obliga a una societat civil,que ni te els mitjans ni els instruments per a superar una pobresa cada dia més global, a esdevenir responsable d’un sistema mancat, la beneficència.

En el seu moment, fa gairebé cinc anys, vaig ser uns dels que des de l’Ajuntament, amb col·laboració amb Càritas, Creu Roja i el Banc d’Aliments, vam promoure el primer Centre de Distribució D’Aliments de Catalunya. Era una necessitat i es va afegir a la xarxa de recursos socials de l’ajuntament i de les entitats. Però en els darrers anys la caiguda de les subvencions, la retallada de la llei de dependència , el desmantellament del PIRMI...ha convertit aquest recurs en un instrument d’actuació massa en solitari i per tant ineficaç per si sol.

Cal solidaritat, compromís de la ciutadania, i tant! Però es també imprescindible l’actuació de les administracions públiques i la dignificació dels recursos que han de rebre els que menys tenen i més pateixen. I això és una obligació dels poders públics que no poden fer deixadesa d’aquesta obligació  a favor dels que amb menys mitjans i bona voluntat, les entitats i la ciutadania, son imprescindibles però no suficients.

Pere Tubert i MIFAS. Un adéu que és una denúncia.

El dijous 5 de desembre Pere Tubert va enunciar que l’1 de gener ja no serà president de MIFAS, abandona un any i mig abans que se li acabi el mandat i no ho fa per motius de salut, feina o família, ho fa per motius polítics. Per cansament, amb una política que està duent al país al més gran retrocés, per sobtat i en pocs anys, en tots els àmbits de la política social.

Des de l’estat no se’n amaguen de que per a ells la política social és una càrrega de la que s’han de desfer els governs, son ocupacions per a les esglésies i la beneficència, són qui se’n ha d’ocupar, el desmantellament de l’educació pública, la privatització de la salut i el retorn a les famílies i entitats dels serveis socials.

Desgraciadament a Catalunya no es segueix un camí diferent en el que tant confortable s’hi trobava el conseller Mena, si aquell que volia desmantellar el PIRMI i que els joves anessin a servir cafès a Londres. El camí cap a un nou estat, el desmantella abans d’aconseguir-lo lliure.

En aquets foc creuat s’ha trobat MIFAS, perdent subvencions i programes que varen permetre treballar més de quatre-centes persones, essent un model a tot l’Estat i a Europa. El pitjor ha estat el foc amic, el d’un ajuntament que sempre havia estat al seu costat, la pèrdua del contracte de gestió de les zones blaves, per una barreja d’ignorància i deixadesa, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de l’amic Pere.

MIFAS i Pere Tubert sempre aniran junts en la meva memòria, enyorant una època en la que creiem que es podien fer polítiques socials a Girona i a  Catalunya i no beneficència. Volem un estat català, però el volem social, volem arribar a Itàca, sí,  però quan el poeta parlava de lleugers d’equipatge, no volia dir que ens robessin els mínims de justícia que teníem abans de fer la travessia.