Ahir Barcelona era un clam!

N’hi ha que volen reduir el moviment independentista català a un populisme nacionalista insolidari i conservador, a voltes quan la realitat o desmenteix prefereixen viure en una realitat paral·lela de burgesos independentistes i internacionalistes proletaris. La manifestació d’ahir fa trontollar aquest plantejament simplista i allunyat de la realitat. Les classes mitges i populars son les protagonistes d’aquest procés per la sobirania plena, que vol tots els drets, els nacionals i els socials. Volem decidir i volem acollir!

Tenim en la societat civil un motor constant d’iniciatives que ens commouen com a ciutadans i marquen de prop l’acció dels nostres representants. No trauré força al que fou el 15M, fet excepcional a Madrid i important a Catalunya, però en la societat catalana es fan i es desfan moviments de base importants com en pocs països del nostre entorn. “Casa nostra, casa vostra”, ha estat el darrer d’aquests moviments que com taca d’oli es multipliquen i son capaços de catalitzar accions com les d’ahir.

Els hiperventilats o els trolls a sou han estat darrerament una plaga a la xarxa però es dilueixin fins a ser irrellevants al carrer, el veritable termòmetre de la societat catalana mobilitzada. Quan es mobilitzen centenars de milers de persones no es produeix ni el més petit incident i la convivència entre formes de pensar diferents en moltes coses, però coincidents en d’altres, és la base i fonament de les mobilitzacions.

Ens queda camí per recórrer i els núvols son amenaçadors però el camí fet en comú, la xarxa de complicitats creada en moltes i moltes lluites ens marquen el camí. Les accions d’un estat que no te ni tindrà cap escrúpol en usar tots el mitjans, legals o no, contra no solament els independetistes, sinó contra tots qui volen l’exercici de la nostra sobirania com a poble. La nostra eina per a deconstruir els atacs de l'adversari, és la nostra força al carrer. La nostra pluralitat i capacitat de confluir en allò que es important per a tots i totes. La sobirania nacional és la mare de totes les altres sobiranies.

La mobilització: ni es crea ni es destrueix, es transforma!

Ahir possiblement vàrem entrar en una nova fase en el camí cap a l’autodeterminació de Catalunya, la Fase Judicial. Aquest període que ha començat amb el judici a l’anterior President de la Generalitat i a conselleres  destacades del seu govern, tindrà continuïtat amb el de la presidenta del Parlament i probablement també als membres de la mesa que li feren costat. Una de les proves de foc ahir era la mobilització popular, penso que ha passat bé la prova en circumstàncies extremadament adverses, un dilluns feiner a hores matineres.

Que la gent de comarques s’hagi tingut que aixecar a les cinc i aguantar la difícil entrada amb vehicle per les rondes s’ha superat amb nota. Molta gent. Més de quaranta mil, demostra que maquinària de la mobilització continua essent eficient i que es pot adaptar a diferents circumstancies. I no ens oblidem que sense mobilitzacions difícilment hauríem arribat fins ací. Caldrà noves adaptacions a situacions de més llarga durada i més conflictives que es poden preveure en els propers mesos.

Que els electes estiguin propers a la gent serà clau. L’afecte per determinats líders, es un punt fort que genera confiança. He estat testimoni de la calidesa en el tracte, de molta i molta gent amb Joan Tardà, Gabriel Rufian i David Fernàndez. No dubto que  passa amb d’altres personatges que tenim avui presidint o copresidint el govern...Aquesta barreja de deure i confiança, d’assumir dificultats però creure en la  capacitat col·lectiva per a superar-les, és el secret de la persistència d’aquest moviment plural i unitari.

La barreja de sorpresa i indignació dels comentaristes de les televisions espanyoles no desmereix la dels del polítics del PP, PSOE i Ciudadanos. Continua el pensament únic però cada cop el marge de no fer res o deixar-ho als tribunals és més estret. Quan hagin de actuar, l’autoritarisme verbal que queda bé en les declaracions destinades a la seva parròquia, s’haurà de transformar en accions i ací, com diu en Joan Tardà, la democràcia és imbatible. 

Un poble que camina, un poble que empeny!

El temps històric que estem vivint l'analitzaran d’ací uns anys doctes historiadors. De segur ens explicaran, a més de detalls i interpretacions que ara se’ns escapen, un fet extraordinari, de com un estat d’opinió produït per la vexació del Tribunal Constitucional a tot un país, al esmenar el que el poble havia votat, es convertiria en mobilització massiva i continuada. Aquest sentiment de “nosaltres som el poble” es respirava a les fonts de Montjuïc, ambient no pas de festa sinó de reivindicació. Sense aquest moviment popular no hauríem arribat gaire lluny, amb la seva continuïtat  i capteniment res es impossible.

Em direu que hi ha molta gent que no es mobilitza i tindreu raó, però on està la gent que s’hi oposa, més enllà de grans declaracions de uns pocs quan volen mobilitzar fan el ridícul! Clar que volem que tothom s’expressi per això reclamem un referèndum, que tothom pugui dir la seva i votar. Però la paradoxa és que els que diuen que aquest moviment massiu no representa la majoria son els que no ens volen deixar votar.

En un moment de populismes excloents, a tort i a dret, el moviment independentista català trenca motllos i esquemes. Tant pel seu caràcter integrador herència del catalanisme polític, com pels seu programa polític a les antípodes de qualsevol proposta etniciste i excloent. Clar que trobarem ínfimes minories hiperventilades que tot els hi sembla malament, però si no fos per la xarxa seriem més que irrellevants, que ja ho son. La mobilització, plural i oberta, a tothom ens fa sentir un sol poble.

Ens queda camí per fer, els nostres adversaris, sovint desconcertats, usaran els seus instruments d’estat i el de les seves clavegueres, ja ho han fet i ho  continuaran fent -corregit i augmentat- però si el moviment popular i els electes ens mantenim ferms assentarem les bases del canvi que volem. Els que s’ho miren, encara estant a temps d’incorporar-se, que no temin, seran tant ben rebuts com si hi fossin des del primer dia.

Refugiats, entre la indiferència i la mobilització.

L’ou de la serp del feixisme es cova amb la indiferència de la majoria, els anys trenta en foren un cruel exemple, del que pensàvem estar vacunats amb la formació de la Unió Europea. L’egoisme i la insolidaritat han covat de nou el monstre. La reacció dels pobles desvetllats ho impediran? Ens traurem les lleganyes dels ulls i reaccionarem? Espero que no sigui massa tard.

Una forta desesperança em corria pel cos al desfilar ahir per Girona, no pas masses, molts menys dels que feien falta, per protestar per les polítiques d’asil, de restricció al refugiats, que els estats que han segrestat la Unió Europea estan promovent. El cas espanyol es el més vergonyós entre les vergonyes que manifesten uns i altres. Una llosa que pesa damunt de tantes i tantes iniciatives solidàries que han recorregut també tota Europa.

No vull ser injust amb moltes de les persones que ahir preferiren la inauguració de Girona temps de flors a manifestar-se. Dic que no vull ser injust per que se de no pas poques persones que honestament es commouen i actuen en contra de la ignomínia del maltractament als refugiats. Però la comparació entre un i altre acte, no em puc estar de dir-ho, feia mal d’ulls. No soc ningú per donar carnets de solidari o no, abunden els que es creuen dipositaris de la veritat i el que son, es resumeix en ser miserables sectaris. Però, coi, havíem de ser molts més!

Pot ser, ens cal, una reflexió sobre sistemes organitzatius, espais i temps. No ens poden resignar a accions minoritàries, hem de commoure i moure a la més amplia majoria. Combatre la indiferència avui és combatre el feixisme!

Valeo i la necessitat del sindicalisme avui.

Molts dels que hem llegiu sabeu que els treballadors i treballadores de Valeo Martorelles es troben en lluita des del 24 de juliol. Valeo és una multinacional francesa de components per automòbils i d’un dia per l’altre la direcció els hi va dir que traslladarien la producció i la majoria de la gent a Saragossa on te una altre factoria.

El coratge dels treballadors i treballadores han posat en primer pla la seva lluita, 257 persones contra una multinacional. Com deia , cal molt de coratge. Però també, atenció, una bona organització. Jugant bé  les seves cartes, com en tota bona negociació, i les que tenien i han usat són la unitat, la mobilització i la solidaritat. Des de l’agost fina ara han teixir un xarxa amb innumerables reunions i amb una presència que ha obligat a pronunciar-se a gairebé tothom.

El menys conegut és la seva militància, més del 70% de la plantilla esta sindicada, majoritàriament a CC.OO. En un moment de desprestigi dels sindicats, per errors propis es veritat, però que sovint son airejats amb voluntat no de millorar sinó de destruir el sindicalisme. Valeo, com altres lluites, demostren la necessitat del sindicalisme ara més que mai.

Conec molts sindicalistes, he treballat frec a frec amb molts d’ells i he trobat majoritàriament altruisme i honradesa. En el nou país que volem construir, el sindicalisme, la lluita per la dignitat que representen, ha de ser una peça clau.

Estic segur que la gent de Valeo se’n sortirà, i de nou una de les lliçons que en podem treure és que darrera les mobilitzacions i el seu èxit, no hi ha la improvisació sinó l’esforç i el coratge que organitzat sindicalment porta a bons resultats. 

11 S: demà a la Meridiana ens trobarem!

Sí, es cert, l’any passat al acabar l’onze de setembre vaig dir que no tornaria a fer cap concentració més a Barcelona, que no volia un altre any d’espera, que calia anar per feina. Aquest any però aniré a la Meridiana. Amb el convenciment que, a les portes d’una data clau el 27S, el carrer s’ha d’omplir com a pròleg de les urnes plenes.

Hem fet un llarg camí i no podem donar el més mínim bri de dubta, de desmobilització, per que encara res està fet i qualsevol símptoma de cansament es llegirà en clau de retrocés. De nou és necessari que la ciutadania , per centenars de milers, demostri el paper de revolució popular, de mobilització tranquil·la, que ha estat i continua essent aquest procés.

No hi aniran els que no hi ha anat mai. Els que en el darrer moment s’apuntaven i es sentien incòmodes pot ser que no vinguin, però no crec que siguin gaires. Per que el partidisme te una curta volada i la gent pensa com vol i fa el que creu. Per que aquest moviment més que seguir als partits els posa en la ruta correcte.

Amb amics i rodejat de gent anònima, com els altres anys, em sentiré part d’un poble en marxa, d’un país on la riquesa més important està en la seva gent. Ja no ens movem per somnis. El 27S, a 16 dies, tenim a tocar un moment que podem fer històric. La mobilització és la tendresa del poble, les eleccions, el plebiscit, el resultat de la seva voluntat.

Què vol dir que anem a totes? La força de la raó. (i 3)

Del que hem dit en els anteriors dos posts, la hipòtesi més versemblant és la de que Espanya faci cas omís als procediments democràtics, aleshores el camí és aconseguir que els principals països europeus i les principals institucions financeres vegin que els costos de la no intervenció internacional siguin superiors als de la intervenció.

Les mesures de pressió real es basarien en la mobilització permanent (manifestacions, concentracions, acampades...); la desobediència institucional, des de tots els estaments institucionals no intervinguts; una acció exterior intel·ligent, des del les institucions públiques i privades cercant la complicitat de l’opinió pública internacional; i la més complexa i polèmica, la paralització econòmica, usant el mecanisme de la vaga general indefinida, plenament constitucional que ens portaria a la primera plana de l'escena internacional.

És en aquests marc que de nou els costos d’una via i altra s’imposen. Només en un escenari de continuada paralització es poden crear les condicions per a que el sector privat aposti per la mediació i que els costos de no intervenir siguin superiors als costos d’intervenció.

Al meu parer, en l’escenari que s’assumeixin els costos, en el cas que les mesures de pressió siguin continuades i amplament majoritàries, és pot desenvolupar una nova etapa que basada en la mediació exterior, on possiblement no s’accepti una independència per fet consumats, però, per fi, s’obligui a les parts a acceptar el resultat d'un referèndum d’independència.

Com tota hipòtesi, el que he desenvolupat, pot no concretar-se o anar per altres variables, però en qualsevol cas la mobilització permanent i la mediació internacional seran les peces claus.

Preparat per la Meridiana: m'he apuntat al tram 120.

Via lliure a la república catalana, aquesta és la frase que encapçala la mobilització de l’11 de setembre d’enguany. Després de la gran manifestació del passeig de gràcia, de la cadena humana de nord a sud del país, de la V...pensava que ja en tenia prou, però no me’n he pogut estar i ja soc inscrit en el trem 120.  Unes mobilitzacions que expliquen l’abast popular del moviment per la independència.

Des de fora ens bombardegen tot dient que Mas és el culpable de tot, que ens ha embarcat en un camí sense sortida, que tot es deu a la seva supèrbia i aventurisme. En definitiva, des de Madrid no volen veure ni creure una realitat, que si l’entenguessin, els obligaria a rectificar i a negociar. Que és un ampli moviment popular, un dels més grans de la darrers dècades a Europa, el causant d'aquesta situació.

És millor per a ells seguir el model Ibarretxe que tant bon resultat els hi va donar: menysprear, desmerèixer i ridiculitzar. No se’n adonen o no volen adonar-se’n,  que ha estat el moviment popular el que ha transformat els partits i als polítics, en aquests cinc darrers anys.

L’11 de setembre hi haurà, de nou, una gran mobilització. Soc del parer, que ha estat clau per a que els esforços unitaris reeixissin i per clarificar les opcions electorals, la por a presentar-se davant de la gent amb unes opcions independentistes barallades i/o sense una convocatòria electoral clara en aquesta diada.

Patrulles urbanes, solució o denuncia?

Els veïns de Mas Ramada surten a patrullar a les nits, trepitgen els carrers per quer no volen ser trepitjats en els seus drets, per que masses cops han aguantat coses que en altres zones de la ciutat no es permetrien.

Son conscients els veïns, ho se, que la tasca de vigilància, d’assegurar l’ordre pertany als cossos policials i és el que volen. No substitueixen als professionals, la seva presència és per a assegurar que no es produeixi l’absència d’una seguretat suficient a la que tenen dret. És un crit d’alerta per a que no torni la normalitat anormal de la inseguretat produïda per l’incivisme d’alguns mals veïns, no molts però suficients,  d’un barri del costat.

Cansats de que els que viuen lluny els puguin acusar d'intolerants a ells  que viuen les 24 hores els problemes, quan el que hi ha és més senzill i alhora complexa, el rebuig a un incivisme continuat, reflex  d’una delinqüència endèmica que te en el barri de Font l’origen i les principals víctimes, però que s’estén pels barris veïns fent a voltes la convivència més que difícil.

La presència del veïns al carrer és una denuncia als governs, tots, que no ho hem fet prou bé, i alhora és un estímul per a canviar en la direcció correcte. La seguretat pot ser usada com a instrument demagògic, per a promoure el populisme oportunista, alguns en algun lloc ho han fet amb resultats desastrosos per a la convivència democràtica. Però precisament per que els dimonis no es facin reals cal actuar amb els instruments democràtics al nostre abast.

Hem de crear les condicions per que les patrulles desapareguin i aquestes son el treball policial ben fet, amb mitjans i coordinació amb els veïns, que facilitin l’acció social i potenciïn els punts forts de cada un dels quatre barris de l’anomenada zona Est. Mobilització i acció, denuncia i compromís son elements per a cosir un nou pla d’acció esmenant els errors del passat.

2013. No demano res més: el pa i la sal en tots els ulls!

Comencem un nou any, desprès d’un 2012 ple de moments difícils però que també ens ha donat un bri d’esperança, les mobilitzacions contra les retallades, les vagues generals i la gran mobilització de l’11 de setembre. Sóc conscient que moltes de les nostres angoixes no comencen ni acaben a casa nostra, ni tan sols a Espanya, són conseqüència d’un sistema, el capitalista, que fa de l’agonia de molts, la sang dels seus beneficis.

Però quelcom està canviant, veig al costat del patiment un major interès per allò que és de tots, perquè el futur d’un es juga en la lluita de molts. Veig cada cop més gent preocupada per la política, cada cop més joves que es fan preguntes i surten de l’anonimat, és en aquest nou marc que ho veig més clar. Una nova manera d’entendre la democràcia, que respecti la representació però que no es conformi a delegar i esperar. Perquè l’espera ha estat massa llarga i del somni han sortit monstres.

Vull acabar aquest meu primer post de l’any nou amb uns versos, de Rosa Font, una de les millors poetesses catalanes i companya meva a l’institut, un luxe gaudir-ne de la seva companyia i de la seva obra. Uns versos que em commouen i que em faran moure un any més, perquè la meva Ìtaca és casa meva, el meu país, la meva gent i la vull lliure, desvetllada i feliç.

“No demano res més: sobrevolar el meu poble

 i veure els nens polsant violins de fang,

creuar el llindar de cada casa,

trobar el secret de cada llibre, renéixer en les paraules que han florit en el glaç.

No demano res més: el pa i la sal en tots els ulls,

la música en els dits dels peus,

els colors a les ungles del cor,

un matí lluminós a l’ombra de les mans"

D’agost a agost. Del PIRMI als 400 euros.

Font: Aragirona.cat

Recordo com, ara fa un any, el govern de CiU a la Generalitat feia un pas endavant en les seves polítiques inútils del dolor, i intensificava la seva agressió a les persones més humils amb la retallada de la renda mínima d’inserció. El passat  juliol s’han atrevit amb les entitats socials, i el Govern ha deixat de pagar per la prestació dels serveis públics que aquestes entitats gestionen.

Entre les dues dates, CiU i el PP han aprovat la Llei d’Estabilitat Financera que obliga a abonar els interessos als bancs abans que els serveis socials. Els hi ha faltat temps per acudir al rescat dels bancs amb diner públic i posant els nostres drets com a aval. I han encobert la immoralitat de les participacions preferents.

Són polítiques que cap ciutadà/na no ha votat en cap programa electoral; són decisions adoptades en clau autoritària, sense deliberació pública.

Ara el PP hi afegeix l’ambigüitat calculada per no prorrogar l'ajut de 400 euros al parats que han esgotat les prestacions, una nova indignitat que s’afegeix a la seva cartera de agressions salvatges.

És brutal l’impacte de les polítiques de dretes. Primer amb el PSOE, i ara amb el PP a l’estat  i CiU a la Generalitat i a l’Ajuntament.

Però Girona i el conjunt del país han mostrat noves energies cíviques : energies de rebel·lia i creativitat; de compromís i construcció d’alternatives. La PAH, la Mancomunitat de Santa Eugènia, la valentia dels veïns de Mas Ramada, la perseverança de l’AA.VV. de Sant Narcís, la mesa d'entitats, les accions sindicals unitàries...

A aquest agost nefast per les noticies econòmiques i socials li ha de succeir un setembre prenyat de mobilitzacions socials i nacionals. Torna Serrallonga!!!

Qui defensa els ajuntaments, qui defensa Girona?

Les retallades que provoquen les anomenades polítiques d’austeritat afecten fonamentalment els serveis públics i d’aquests els que surten més tocats són els serveis a les persones. Durant anys i panys els ajuntaments han assumit una bona part d’aquests serveis i d’altres que ara anomenem impropis però que han estat claus per a la qualitat de vida de les nostres viles i ciutats.

Si observem les grans xifres de dèficit públic en relació al PIB, veurem que aproximadament un 60% del desfasament es produeix a l’Estat, prop d’un 25% a les CC.AA. i ni arriba al 15 % a l’Administració Local.

Algú sent la veu dels alcaldes i alcaldesses de les ciutats més importants, en les que incloc Girona, reivindicant com un corcó les necessitats imperioses dels seus ciutadans i ciutadanes? Què ha passat a les federacions i associacions de municipis que no se les sent?

Les eleccions del maig de l’any passat produïren un tomb en la major part d’aquests municipis, mitjans i grans, i la gavina del PP a Espanya i l'“smile” de CiU governen des d'aleshores les ciutats més importants. La crisi del 2008 havia produït un important desgast als governs d’esquerres i la dreta amb programes de canvi, tot dient que amb menys farien més! Mobilitzaren el seu electorat, alhora que el d’esquerres en bona part engreixava l’abstenció.

Un cop al timó dels ajuntaments s’han trobat que els seus correligionaris també han accedit al govern de les comunitats autònomes i darrerament al govern de Madrid. A partir d’aquest moment han canviat com un mitjó i les alcaldies han paralitzat projectes, acceptat retallades enormes en les transferències de les altres dues administracions i, fent el contrari del que predicaven, augmentant sensiblement taxes, preus públics i impostos.

Els instruments de participació popular dels que ens hem dotat en els darrers anys, centres cívics, taules de participació, audiències públiques, la veu de les entitats al plens... i la mobilització ciutadana, hauran de ser, ara més que mai, la força de la raó que impulsi als electes municipals i a les alcaldies a assumir responsabilitats, a defensar amb fermesa els ajuntaments, també a la ciutat de Girona.

Font: Iniciativa.cat