El franquisme
veia en els ajuntaments un tentacle més del partit únic, un instrument de control
ciutadà i un lloc on les elits locals fessin negocis. La transició no començà
pels ajuntament com el 14 d’abril del 1931, al contrari es va haver d’esperar
al 1979 per a democratitzar-los, això ens diu molt de les prioritats i del model
que es va acabar aplicant.
Quan es va
fer la llei de Règim local ja s’havien repartits els diners entre l’administració
de l’estat i els nous sistemes autonòmics, el resultat fou que malgrat la democratització
política municipal, per a finançar-se els ajuntament tingueren que posar ma a les
requalificacions de terrenys, i ,amb més o menys grau i encert, a l’especulació
urbanística. D’aquells temps, els actuals mals.
Les destrosses
de les darrers bombolles immobiliàries les veiem al llarg de la nostra geografia
i la corrupció d’alguns esdevé el major mal que la política democràtica ha rebut.
Un ajuntament ha de donar serveis, ha de poder realitzar els canvis i transformacions
necessaris, en definitiva cal finançament per a fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada