Sense millor finançament municipal moltes promeses se les endurà el vent!

El franquisme veia en els ajuntaments un tentacle més del partit únic, un instrument de control ciutadà i un lloc on les elits locals fessin negocis. La transició no començà pels ajuntament com el 14 d’abril del 1931, al contrari es va haver d’esperar al 1979 per a democratitzar-los, això ens diu molt de les prioritats i del model que es va acabar aplicant.

Quan es va fer la llei de Règim local ja s’havien repartits els diners entre l’administració de l’estat i els nous sistemes autonòmics, el resultat fou que malgrat la democratització política municipal, per a finançar-se els ajuntament tingueren que posar ma a les requalificacions de terrenys, i ,amb més o menys grau i encert, a l’especulació urbanística. D’aquells temps, els actuals mals.

Les destrosses de les darrers bombolles immobiliàries les veiem al llarg de la nostra geografia i la corrupció d’alguns esdevé el major mal que la política democràtica ha rebut. Un ajuntament ha de donar serveis, ha de poder realitzar els canvis i transformacions necessaris, en definitiva cal finançament per a fer-ho.

El canvi del sistema de finançament obliga a aprimar les altres administracions i regular els serveis impropis, aquells que en teoria l’ajuntament no hauria de fer però com els altres no ho fan es veu obligat a proveir. Sense autonomia municipal i bon finançament no hi ha polítiques d’estat que ens portin a l’equitat.

Urbanisme trabucaire ahir al Ple. No s’adonen que els temps estan canviant!

Digueu-me ingenu, però m’indigna que les regidores i regidors socialistes de Girona votin unànimement una proposta urbanística, PMU Carretera de barcelona versus Clínica de Girona, que li escau perfectament al pensament neoliberal de CiU i PP! Perdoneu-me la maldat, però sembla que és l'únic en que tot el grup socialista està d’acord!

Aquesta, per a mi, fou la fotografia del Ple, vint regidors a favor del “pelotazo” (CIU, PSC i PP), quatre en contra (CUP i ICV-EUiA) i una abstenció, no adscrita. Realment aquest correlació es representativa de l’opinió púbica ciutadana? No ho crec, afortunadament han canviat moltes coses i les que canviaran! Per això la casta política que fa sempre la “gara gara” a la gent dels negocis s’apresta a casa nostra també ha deixar lligat i ben lligat determinats afers abans que es giri la truita. Perque els temps estan canviant!.

A voltes, algun socialista em diu que els critico massa, jo el contesto que m’enfronto amb PP i CiU, però reconec que son coherents amb la seva ideologia que està a les meves antípodes, en canvi els socialistes molt sovint fan el contrari del que diuen i traeixen a molts des seu militants i al seu electorat, arrenglerant-se un cop i un altre amb els poders econòmics de la ciutat. D’ací la seva crisi local i global!

Altres temes s’aprovaren al Ple, augmentar, en determinades zones de la ciutat, a 2500 m2 la superfície de comercial útil per a supermercats. De nou l’aliança anterior, de nou el mateix resultat! En el Pla de mobilitat tot just començarem a iniciar el seu camí, esperem que millori el que es fruit d’un bon debat, ara cal marcar bé les prioritats.

Deixàrem pel dilluns que ve les mocions, no em fa el pes, però majoritàriament així es demanava, entenc que un debat llarg és cansat però com deia un torero de fa molts anys “mas cornàs da l’hambre”.

Clínica Girona, Carretera de Barcelona, soterrament “interruptus” i interès general.

Començaré parlant del pla General, el PGOU, aprovat el 2002. Aprovat en la darrera majoria absoluta del PSC, bé, d’en Nadal. Ho recordo perfectament portava dos anys a l’ajuntament i ja havia provat abastament la metzina de les majories absolutes. Recordo que pensava que de majories absolutes ni pels meus! I continuo pensant el mateix.

El PGOU fou aprovat amb el meu vot en contra, no era necessari, però recordo algunes converses amb l’alcalde, un plantejament de futur de ciutat que jo no compartia, molta facilitat per a la iniciativa privada, pel totxo, poques reserves per a habitatge públic, el mínim de la llei, i nul.la reserva patrimonial. Després vaig saber dels molts convenis privats adjunts, legals però èticament discutibles, dels que no se’ns va informa res.

Han passat els anys i aquests pla ha pesat com una llosa. En els governs tripartits, recordo que era, pels epígons de Nadal, com el llibre sant, i en l’època actual, la de CiU, s'han fet molt canvis parcials per afavorir més el privat que el públic. D’un mal Pla, una mala execució.

Aquest és el punt central del trasllat de la Clínica Girona a la carretera de Barcelona que el PGOU requalificà de industrial a residencial i serveis, gairebé un quilòmetre lineal i que l’anunci dels soterraments del tren va fer pujar el seu valor com l’espuma. Una empresa d’inversions el va comprar al propietaris, quin “pelotazo”, a crèdit com tot en aquella època i l’arribada la crisi, agafa el diner i corre. Ara sols cal veure com està.

I ací arriba l’operació, la clínica Girona te opció de compra de la meitat dels terrenys. No sabem el preu, no ho sap l’Ajuntament! I hem de muntar tot una operació complexa per a fer possible que l’actual inversor pugui construir a la carta el que desitja. L’argument es pobre però eficaç, la zona està molt desendreçada i això la rehabilitarà, l’entrada de Girona tindrà un altre aspecte! Com no Girona 10!

Al meu parer, es millor deixar-ho de moment com està, a menys d'un any de les eleccions municipals i amatents als canvis que es poden succeir al nostre país. Caldrà, en el futur, generar els mecanismes legals i les complicitats institucionals, a traves de totes les vies, per aconseguir que aquests terrenys reverteixin a l’ajuntament , a la ciutadania, un espai clau que hem de redissenyar mirant el segle XXI i els interessos públics.

La gent de la Torras surt al carrer, el seu camí és el nostre!

Els treballadors de Torras a Sarrià es mobilitzen, el seu es un crit que no podem més que compartir, el dret a treballar. A un treball digne quan l’empresa és viable, però qui ara en gaudeix de la propietat en te d'altres d’interessos i prefereix tancar i especular amb els terrenys.

No fa pas gaires anys es parlava de la fi de la lluita de classes, el sistema de l’estat del benestar, el creixement econòmic que el sustentava, permetia al capital tenir grans beneficis i compartir un xic d’aquests, via impostos, amb la majoria treballadora. Tot un seguit de lleis, a redós de la competència entre blocs fins al 1991, blindaven els drets laborals. Tot això amb la crisi del 2008 a saltat pels aires!.

Res, cap mercaderia, te valor sense que hi hagi treball humà, l’enginy i la gestió eficaç es sustenten en el valor treball. I aquest valor i la distribució del benefici marquen la justícia o injustícia social. De nou la injustícia i la cobdícia més desenfrenada s’ha colat en la nostra societat per la porta falsa de la por i solament podem tancar-la amb la consciència i la mobilització social.

Proposarem al Ple del dilluns a Girona fer una comissió del dos ajuntaments i els representants dels treballadors per assegurar el major suport social a les justes reivindicacions de que la Torras no es pot tancar, per present i per futur. Soc  conscient que hi ha més empreses que es troben en dificultats, per això crec que la lluita de la Torras pot ser un símbol, per donar un tomb a la lògica perversa del capital especulatiu. Si guanya la Torras guanyem tots!

1 de maig i tanquen la Torras! Record i indignació.

Per molt anunciada que sigui la mort d’una empresa no es menys dolorosa. Anunci en una jornada significativa l’1 de maig tragèdia i metàfora de la desindustrialització que hem patit en aquests darrers quaranta anys i que te responsables que han sortit d’aquests afers sense despentinar-se. El capitalisme pot ser especulatiu i depredador i sovint no és “business friendly”, o al menys no de les empreses industrials.

La Torras, l’antiga Torras Hostench, ha estat el paradigma de la industria a Girona, feta amb capital autòcton, fins que diferents processos lligats al procés desindustrialitzador de l’època “Felipe González", aquell que deia de que no importava el colors dels gats mentre caces ratolins, es va anant venent diferents cops a fons especulatius.

Una empresa amb totes les contradiccions de l’època, amb el menys teniment habitual pel medi ambient, però que donava a l’àrea metropolitana de Girona 3000 llocs de treball! En el moments que vivim sabem el que costa crear llocs de treball i més en empreses productives!

Personalment hi tinc un deute, vaig treballar-hi els estius, fet que em permetia pagar-me els estudis universitaris. El darrer any fou el 1975 quan al intentar reconstruir CCOO a la fàbrica, després de la caiguda de Xavier Corominas, les meves continues retencions policials a la parada de correus on es paraven els autobusos de l’empresa, que em feien arribar tard, foren excusa per al meu acomiadament.

La darrera reforma laboral permet la impunitat dels tancaments, però no la passivitat davant de la injustícia, hi ho és i de la grosses! no solament per a les 132 persones que hi treballen sinó també per al present i futur de la indústria a les nostres contrades. Resto a la disposició dels sindicats per fer tot i més,  des del meu lloc d’electe a l’ajuntament, per a mantenir la Torras. 

Gran subhasta! permisos de residencia a 160.000 euros, però la llei hipotecària ni tocar-la, no fós cas que es perjudiqui als especuladors!

Font: laverdad.es

Ahir ens bombardejaven amb la noticia que el govern espanyol es planteja concedir el permís de residència a ciutadans estrangers que comprin un habitatge de més de 160.000 euros. Ho deia el secretari d'Estat de Comerç, Jaime García-Legaz, justificant la mesura per a vendre l'estoc d'habitatge a l'Estat, apuntant que el govern espanyol considera 160.000 euros una quantitat equilibrada.

En unes setmanes es posarà en marxa una reforma del Decret d'Estrangeria per concedir permisos de residència a Espanya. La frase pronunciada per l’esmentat responsable (?) de l'executiu espanyol a un esmorzar informatiu organitzat pel diari El Economista ha posat al descobert una iniciativa en què treballen diversos ministeris des de la passada primavera. Sembla que hi estan implicats Foment, Interior i Exteriors i té com a objectiu vendre part de l’estoc de pisos en un moment en què no hi ha crèdit per comprar-los.

Gent sense cases, cases sense gent, i el govern sense idees, o més aviat amb les idees dels especuladors que campen amb tota impunitat amb la complicitat d’aquest maleït govern.

D’altra banda apareix el president de l'Associació Espanyola de Banca, Miguel Martín, per advocar que cal construir més cases i donar més hipoteques per sortir de la crisi, en lloc de posar "traves" perquè el crèdit hipotecari ressorgeixi quan es necessiti. Té més el cinisme de dir que el sector ha ajudat amb les seves hipoteques que es puguin comprar habitatges! Una tesi defensada pel conseller delegat del Banc Sabadell, sí, uns dels nostres! Jaume Guardiola, qui recorda que no hi ha país en el món amb major accés a l'habitatge que Espanya! I a més va afirmar, sense caure-li la cara de vergonya, que els canvis a la llei hipotecària podrien restar atractiu a les cèdules hipotecàries, el que dificultaria el finançament de la banca i la concessió de crèdit. Especuleu, especuleu que el mon s’acaba!

Si no ens desempalleguem dels especuladors i dels governs titelles que en són els seus masovers, l'estafa de la crisi continuarà.

Cal amb urgència continuar la feina per a redactar un Pla d’Habitatge per a Girona

Font: araGirona.cat

Cada cop són més les persones que pateixen greus dificultats per accedir a un habitatge digne. La conversió de l'habitatge en un bé d'inversió durant els anys anteriors a la crisi ha significat l'augment de l'especulació immobiliària i, per tant, dels preus. Centenars de milers de famílies endeutades i/o en perill de quedar-se sense casa i amb un deute sobrevingut i impagable.

La mobilització social de les Plataformes d’Afectats per les Hipoteques (PAH) ha tingut la virtut de posar a la llum que no estem parlant de casos individuals sinó d'un problema col·lectiu. Al costat de l’ajuda i la mobilització per a impedir les injustícies concretes, la defensa de les persones afectades amb nom i cognoms, la proposta d’una ILP situa en l’agenda política la necessitat d’una revisió a fons del sistema hipotecari espanyol i com a conseqüència del model d’habitatge i el seu accés.

Des de l’Ajuntament de Girona, superades les primeres resistències del govern a crear una taula de concertació per a vehicular solucions locals, s’han anat anunciant propostes algunes positives i d’altres com a mínim contradictòries.

La reducció dels lloguers de protecció dels pisos municipals, adequant-los a la caiguda d’ingressos d’una gran majoria dels ciutadans que hi poden accedir, ha estat d’aquesta mena de decisions positives. L’anunci de comprar els pisos de les entitats que estiguin a punt de desnonar ciutadans, seria d’aquesta mena de contradictòries, cal estudiar-ho per a no produir un efecte pervers que seria amb més diners públics, en aquests cas municipals, rescabalar doblement a una banca que defuig responsabilitats.

Sempre he pensat que les bones decisions, ho són doblement, si es fonamenten en un anàlisi adequat. En aquest sentit, ara fa una any, teníem força avançat un Pla d’Habitatge per a la ciutat de Girona, no el vaig tramitar al Ple perquè restava poc temps per a les eleccions i calia encara un procés de participació per a contrastar dades i assumir propostes i suggeriments de partits i entitats.

Ara per afinar més en el paper municipal en aquest context complex de l’habitatge i estudiar les mesures més adequades i arbitrar el màxim consens, convindria aprofitar la feina feta, completar-la, discutir-la amb tots els agents i en un temps prudencial aprovar un Pla d’Habitatge que ens permeti treballar amb el màxim consens perquè el dret a l’habitatge sigui una realitat per als nostres conciutadans.

Per què tothom deu a tothom i ningú pot pagar!

Em van recomanar un llibre de John Lancaster(1) que explica les causes històriques, polítiques i fins i tot psicològiques de la desfeta  financera del 2008 que ara encara patim . En 272 pàgines, no és molt, ens descriu els crims financers executats amb una enorme sofisticació. Això té els seus problemes, però no us preocupeu si us costa o és difícil d’arribar a entendre amb precisió cadascun dels objectius especulatius, com diu l’autor, el mateix els hi va passar als seus inventors i administradors. Pel que sembla mai ningú va tenir una idea clara del que tenia a les seves mans.

De fet el llibre ens explica un determinat estat d’esperit d’alguns humans, de quan no hi ha límit per a l’ambició de diner i tampoc hi ha llei ni normativa que controli el gangsterisme benestant. Si ho llegiu, us trobareu unes empreses, els bancs i tots els seus gestors, els financers, que al costat de l’entorn polític es sentien tot poderosos jugant amb veritables bombes de neutrons econòmiques.

L’autor, és un sorprenent novel·lista, i no un catedràtic d’aquests neoliberals a sou, però té un profund coneixement d’aquest món financer,  de fet és fill de banquer, dels antics, però sap fer comptes perfectament.

Com bé explica, el neoliberalisme financer sap transformar un fet productiu o un servei  (una necessitat humana) valorat en 100 en una múltiple i complexa bola de neu de deute que arriba a multiplicar per cent mil la xifra inicial. Senzillament estem davant un món econòmic fictici que funciona mentre ningú se’n dóna compte. El resultat no és neutral doncs quan explota la bola i sempre acaba explotant, el dany el paga qui cap culpa té. El causants són massa poderosos, massa amics per acabar a la presó o per a pagar els deutes.

Em ve al cap una altre autor Carlo M. Cipolla, professor d’economia italià, que va fer una excel·lent i irònica descripció de l’estupidesa humana, afirmava que l’estupidesa és una actitud que implica fer mal a altri i a un mateix. En aquest cas és un xic diferent, sol fa mal als altres.

(1) John Lanchester. ¡Huy! Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede pagar. Anagrama 2010

Bankia surt a la borsa el dia 20, un exemple d’aprofitar la crisi per beneficiar a uns pocs.

 Foto: Carles Francesc - El País

S'ha guardat un silenci absolut sobre els monumentals forats que els governs autònoms dels dos grans partits (PP i PSOE) han generat perquè hi havia eleccions i no convenia ventilar els abusos i la pèssima gestió en plena campanya.  Els partits que fan de tornes (CiU i PNB), donant suport a un o l’altre tenen interessos compartits.  El cert és que això ha estat xauxa per als grups socials privilegiats de Madrid, Catalunya o el País Basc o les zones de la cultura del subsidi a perpetuïtat.

Però ara l'aixeta ja no raja prou per a projectes faraònics i tants abusos parasitaris. Finalment s'ha produït una única però modesta rectificació: la supressió del servei de l'AVE Toledo-Conca-Albacete, que després d'una colossal inversió només tenia 9 passatgers diaris de mitjana.

És a partir d'ara que veurem quines són les prioritats de qui governi a Madrid. L'invent de finançar les grans aventures amb els fons de cohesió de la UE ja no dóna més de si. És cert que encara els queda aprofitar la desigualtat de repartiment de recursos d’algunes comunitats, el que aquí anomenem espoli fiscal.

El primer episodi de l'hora de la veritat serà l'oferta pública de subscripció de Bankia, que sortirà a cotitzar a borsa el dia 20. És la nau capitana de les finances del PP, liderada per Rodrigo Rato, qui cobra 10,5 milions l'any després d'abandonar la gerència de l'FMI sense donar cap explicació.

Curiosament, una operació tan estrictament partidista potser justificarà que els qui condemnen la politització de les caixes, tot i que quan poden manar la practiquen sense límits, potser demanaran el suport dels rivals invocant l'interès general del país.

Tot el muntatge del Banc d'Espanya de banquització, el que alguns han anomenat la castració química de les caixes (per més que la majoria s'ho mereixin per la seva pèssima gestió) depèn que Bankia pugui obtenir 4.500 milions d'euros. I si no, ja hi tornarem a ser amb la falta de confiança i la preocupació pel  conjunt de l'estabilitat del sistema financer.

Tot fa pensar que de nou uns pocs se’n aprofitaran

Per què sols han de pagar impostos els assalariats i les classes mitges?

Vivim temps de crisi, això tots ho sabem, però no tots en son responsables per igual del seu esclat, ni pateixen de forma semblant les seves conseqüències.

Després d’uns mesos de desconcert quan va explotar la bombolla de les hipoteques als EEUU i l’onada va afectar a tot el món occidental, els causants de la crisi, el sistema creditici i els fons d’inversions, varen clamar per l’ajuda dels estats per injectar diners públics als balanços poc sanejats dels principals bancs.  Alguns foren fins i tot nacionalitzats, en el cas espanyoles les ajudes foren a fons perdut i els bancs, amb els mateixos dirigents, abans i ara, restaren tranquils.

Les idees de desregulació i pocs impostos als que més tenen que varen estar en boga aquests darrers vint anys semblaven en qüestió fins que s’estabilitzà el poder del sector financer i, aprofitant la por, els governs es decantaren de nou perles velles polítiques que ens han portat a la crisi.

Quin és el problema sobrevingut que fa que aquestes velles polítiques, és a dir, finançar l’estat del benestar amb impostos dels assalariats i de les classes mitges, siguin inviables ara sense un desballestament del sistema democràtic i social europeu?  Doncs l’empobriment de les classes treballadora i mitjana per la crisi, que genera menys ingressos tant dels impostos directes com indirectes.

Al deute públic generat per la factura de l’ajuda al sistema financer amb fons públics s’afegeix la caiguda d’ingressos, a més de la pressió especuladora sobre els governs per finançar aquest deute que ho agreuja.  Els fons d’inversions ara especulen amb el deute aconseguint suculents beneficis.

Aquests darrers dies el conseller d’Economia i Coneixement, Andre Mas-Colell ha dit el que determinats sectors benestants del nostre país pensen però no s’atrevien a dir tan descaradament.  Els rics no tenen que pagar més perquè poden emportar els diners on vulguin.

Si caiem en el parany de que solament les rendes de treball han de fer esforços perquè els altres poden evadir-se de pagar anant a altres autonomies o paradisos fiscals, abdiquem de la democràcia com a sistema de govern i del principi d’igualtat davant la llei.

Creem uns nous privilegiats que es poden saltar les decisions de govern i encara passar per prohoms i benefactors. Una paradoxa infame.

Que no paguin els de sempre

Dissabte a la tarda, a la Rambla de Girona, s’ha celebrat la Festa de la Solidaritat. Com cada any, Intermón-Òxfam ha organitzat aquest gran acte de sensibilització, a nivell de tot l’estat. Voluntaris i voluntàries de totes les edats han estat, com sempre, informant als ciutadans i ciutadanes que s’acostaven als diferents estands. Aquest any els joves de l’Agrupament escolta Sant Narcís han col·laborat amb tot el seu entusiasme. S’oferia als gironins i gironines conèixer la campanya “Vols ser un Robin Hood? Tu també pots”. La història d’aquest heroi i la seva banda justiciera és una bona eina per fer adonar que hi ha altres maneres de lluitar contra la crisi sense retallar la despesa social i que passa per obligar a pagar aquells que han creat aquesta situació.

Una gran tarda per a una Festa amb un gran objectiu: aconseguir que no paguin sempre els mateixos.

Les retallades socials estan afectant als de sempre, tant aquí com arreu del planeta. És absolutament injust que la crisi l’acabin pagant els que menys tenen. A l’estat espanyol hi ha 9 milions de persones que viuen en situació de pobresa, el 3%  en situació de pobresa extrema. Al món hi ha més d’un milió de persones que passen fam.

La comunitat internacional ha d’assumir mesures que facin pagar als responsables de la crisi. Hi ha alternatives que no posarien en perill la despesa pública i que permetrien recaptar diners suficients per combatre la pobresa. La Taxa Robin Hood gravaria amb només un 0,05% les transaccions financeres internacionals, és a dir, faria pagar als especuladors d’alt risc, que es lucren “jugant” amb el capital i que tenen una gran responsabilitat sobre l’actual crisi mundial.

El volum de les operacions financeres representa actualment 70 vegades el PIB mundial i al voltant del 80% de les transaccions financeres se centren en operacions de molt curt termini i alt risc. Es tracta, principalment, d’operacions especulatives, que fins i tot l’ FMI ha titllat de risc per l’estabilitat econòmica global.

Ja hi ha hagut alguns avenços polítics en aquesta direcció que han fet animar Intermón-Òxfam a recollir signatures per exigir al govern espanyol canvis d’enfocament de les seves actuacions: disminuir la despesa militar per redirigir-la cap a la cooperació al desenvolupament.

La comissió d'Economia del Congrés dels Diputats ha aprovat una Proposició No de Llei que insta el Govern espanyol a impulsar una Taxa de Transaccions Financeres. El Parlament Europeu ha publicat un informe que recomana l’aplicació de la Taxa Robin Hood. Es tracta d’un pas important perquè els països de la Unió Europea avancin en l’aprovació definitiva de la Taxa.

A Girona tenim Ongs, entitats i associacions per al desenvolupament molt fortes, implicades en el teixit social, que treballen intensament en sensibilitzar tota la ciutadania. Ens demostren amb la seva implicació i perseverança, que junts, administració i entitats, podem anar més enllà.