Vaig néixer
el 1954, el mateix any que la secció femenina de falange a Girona va inaugurar
la primera exposició de flors. Vaig néixer en un país on els familiars dels
derrotats a la guerra civil, malgrat havien passat gairebé vint anys encara érem
“rojos”. Els gironins i els catalans encara es dividien a efectes governatius
en “afectos al régimen, tibios i desafectos”. El mateix dia que la secció
femenina inaugurava l’exposició amb els càrrecs locals del règim ben uniformats, hi havien dones a la presó per lluitar per la democràcia.
En aquest any també el PSUC plantejava la fi del maquis i la política de “reconciliació
nacional”. Malgrat els afusellats, torturats i empresonats es plantejava que
els fills d’un bàndol i de l’altre ens havíem d’aplegar junts per lluitar per
la democràcia i la república. Als pocs anys a l’institut i sobre tot a la
universitat em vaig trobar amb nois i noies que els seus pares havien estat o
eren del règim i crec que sincerament, al menys la majoria, lluitaren
honestament per la democràcia.
Però molts,
pot ser la majoria, dels vencedors i els seus fills no donaren cap pas i es
trobaren amb un a transició que els hi va permetre no assumir cap responsabilitat.
No feren cap reconciliació, doncs per fer-ho cal assumir els errors i si s’escau
demanar perdó. I amb el temps, consolidat el seu estatus social i els diners
que van fer a redós del franquisme han acabat donant lliçons de nou als encara
per a ells “vençuts”.
En aquests
darrers anys hem vist com amb una ma de pintura democràtica i molt poca memòria
s’han assumit de manera acrítica esdeveniments, institucions i persones sense la
necessària assumpció de responsabilitats. Fins i tot semblava i, pot ser per alguns,
encara ho pot semblar, de mal gust recordar i posar en evidencia a més d’un o
una pel que van fer o ajudar a fer en el franquisme.
Crec en la reconciliació, però no en l'oblit. Crec en el perdó, però aquest no es pot fonamentar en convertir el botxins i els seus còmplices, per acció o omissió, en moralment iguals!
Només voldria afegir que la reconciliació vol dir que els morts, tots, els nostres i els seus, descansin en pau junts.... que prou que volen. Però encara ens manca una observació crítica -sense judici- al que van fer els nostres i els seus. Què no voldríem repetit. I al recordar a uns, recordar junts també als altres. En el fons no hi ha "uns" sense els "altres". I si només reconeixem la dignitat d'uns mantenim encara la guerra oberta. De fet, continua oberta... no veig encara la generació que els recordi, reconegui i enterri a tots junts.
ResponEliminaI el Valle de los caidos: a tancar; no té perdó que uns descansin per sobre dels altres... així no descansarà mai ningú.
Jordi