Joan Vendrell: de l’Oflag 17 a Mathausen.

No me’n puc estar de recordar a l’abominable Serrano Suñer, ministre d’exteriors del règim de Franco en el “segundo año triunfal”, responen a Von Ribbentrop, el seu homònim en el regim nazi, a la pregunta de què fem amb els presoners espanyols? Tot dient, no ho son, son apàtrides, feu el que vulgueu! Del mes de 9000 presoners als camps poc més de 2000 varen sobreviure. Serrano Suñer va morir al seu llit cobrant una pensió!

Mentre el dia després del alliberament del camp els estats repatriaren els seus presoners, durant més de dos mesos restaren els espanyols al camp, no tenien estat que els emparés. Quan en els anys seixanta es construïren els monòlits per a recordar els màrtirs, cada estat demana un espai per a fer el seu, menys l’estat espanyol, clar. Si hi aneu, el monòlit que recorda als republicans es més petit que els altres, pagat íntegrament per subscripció popular i en un petit terreny cedit per l’estat francès.

Recordant Joan Vendrell, el seu viatge amb tren borreguer tancat per filferros, ell i 260 republicans més, arribaren el desembre de 1941, aguantà fins al març del 1943, no arriben a un centenar els que sobrevisqueren d’aquell viatge maleït de l’Oflag17 a Mathausen. Ahir va reviure en la memòria dels seus parents i dels que ens aplegarem recordant la seva memòria, la que ens ha estat anys i panys, furtada.

Aquest mesos he pogut veure en primer pla la rancúnia dels descendents dels vencedors quan parles de memòria històrica. No hi haurà democràcia real fins que traiem a la llum tanta mentida consolidada i tantes foses, materials i metafòriques, per obrir!

Ni oblit, ni ignorància. En defensa de l’estudi de la història.

Com cada any per aquestes dates em toca explicar el franquisme als alumnes de segon de batxillerat, analitzem fonts de l’època i intento situar a nois i noies d’avui, en una època remota per a ells, com era la ciutat, Catalunya i Espanya fa 75 anys. Cal cercar la curiositat, l’empatia i els sentiments, cal commoure per a fer visible el que ha restat invisible i moure’ls a descobrir-ho. Els resultats sempre em corprenen i em fan optimista respecte al futur, enyoraré aquests moments quan em jubili.

Fer de professor m’ha omplert en els bons i els mals moments, m’ha fet tocar de peus a terra, he compartit vivències amb ulls ingenus, lliures, que m’han esperonat a ser millor. Sé, per experiència, que ensenyar no és adoctrinar, ho vaig patir de petit. Ensenyar és educar, es a dir, donar-los els recursos per a entendre’s millor i entendre el mon que els envolta. No hi ha res millor que veure les espurnes al ulls del alumne quan entén quelcom i se li desperta la curiositat per saber més.

El sistema educatiu es manifestament millorable, en recursos i formació, en estímuls i responsabilitats, però ha mantingut quelcom que a secundària i a la universitat, com a mínim, és imprescindible, la llibertat de càtedra. El donar el millor de tu mateix, fer de la llibertat de pensament acció permanent per a la tolerància i l’amor al saber.

La història, el coneixement del passat, no son unes ratlles a memoritzar del llibre de text, és una recerca permanent que et dona preguntes sempre obertes i t’estimula a cercar les fonts més heterogènies per a contrastar el que ha succeït, el com i el perquè.

El passat més recent, el franquisme, resulta per a molts incòmode i cauen en la temptació de l’oblit. No remoure el passat et condemna a patir-ne les conseqüències sense saber d’on venen, t’impedeixen trobar els remeis i superar-lo. Quina contradicció, qui no en vol saber res, n’és esclau de la seva ignorància.

De manaies i oblits. Girona, matèria i memòria.

El darrers plens son com un producte concentrat del que ha estat el cicle de quatre anys encetat pels canvi que representa CiU, desprès de la llarga l’hegemonia del nadalisme. Després d’un llarg període, règim podríem anomenar-lo, amb i sense Nadal, podem parlar del govern de Puigdemont com un canvi? Es cert que l’alcalde actual te un caràcter i una manera de fer diferent, fins i tot m’atreviria a dir que molt diferent, en les arrels i en les conviccions, però les formes, la governança i les aliances socials el fan avui més hereu que alternativa.

Girona m’enamora, Girona m’emociona...en definitiva Girona rai, Girona va bé, genera un imaginari col·lectiu molt especial, una barreja de cofoisme i conformisme, que ha estat el caldo de cultiu d’una determinada forma de governar i de ser governats. Esvaeix la Girona de rics i pobres, la dels endollats i els endolladors, la dels favors i els càstigs, la Girona real.

El Nadal del puny aixecat al costat del cap de llista del PSUC a les primeres eleccions municipals de 1979, va remoure la redacció de “Los Sitios”, fou un miratge, de fet l’oblit, més enllà d’algun metacrilat a sobre d’algun símbol franquista. Es va produir no tant la reconciliació com mantenir el status quo. Això si Girona va passar del gris als colors.

D’ací la meva negativa a votar una plaça als Manaies, no tinc res a dir d’aquesta entitat avui, més enllà de considerar manifestament millorable la igualtat de gènere en les seves desfilades i la “tradició” de pintar de negre un home blanc per reis. Però una plaça és un símbol, un homenatge històric.

Recordar la història, d’on venim, aclarir responsabilitats no ens impedeix la reconciliació, al contrari. És l’oblit, el que ens fa menys lliures. Fa 75 anys les instal·lacions eclesiàstiques estaven plenes de presos, el seminari, el convent de les adoratrius... s’afusellava a la tapia del cementiri. Això succeïa a Girona fa 75 anys, alguns em diran que cal oblidar, els mateixos però que volen commemorar a aquells que en aquell moment com a mínim miraven cap a un altre cantó, si no hi col·laboraven de manera directa, això no em sembla pertinent.

Història i memòria. Reflexions l’1 de novembre.

Tot just acabi aquest article aniré al cementiri vell de Girona a retre homenatge a totes les gironines I gironins que varen donar la seva vida per la llibertat. Des de que soc a l’Ajuntament hi he anat, penso que com a electe tinc l’obligació representativa de preservar la memòria dels qui em precediren de forma honesta i coherent, el seu exemple m’ajuda a fer camí.

Recordar es fer que revisqui en nosaltres els que altres han fet, la desmemoria, cada minut d’oblit son seixanta segons menys de democràcia. L’amnèsia no permet superar res, ans al contrari, el reconeixement i si s’escau el perdó, ens permet superar avançant des de les dificultats més grans a un futur amb esperança.

Som un país que ha travessat grans tragèdies, però també som el país de l’amnèsia, del temor a reconèixer errors, de viure sobre veritats que sovint tenen els peus de fang de la desmemoria. Induïda i provocada, molts sovint, per a aquells que creuen que han vençut i com viuen sota el temor de que algú els hi demani responsabilitats, que millor que posar la llosa més pesant sobre els records, per que aquests no es manifestin?

En el darrer aniversari de l’afusellament de Lluis Companys em vaig atansar amb els alumnes de batxillerat, de la meva classe de història, al petit monument que te en la plaça del seu nom a Girona, pocs sabien al començar la classe quin aniversari homenatjàvem, alguns més qui era Companys, tots, després de l’animada discussió que vàrem tenir, foren conscients del bocí de la nostra història que havíem documentat. És una tasca dels que tenim la història com a professió, però ho és també de tots i totes, si no sabem d’on venim com ens orientarem per arribar a on volem? 

La Fundació Felipe González, la candidata Chacón i el cas Palau.

Algú es pot sorprendre del títol pensant que he barrejat tres temes molt diferents, caldrà que llegiu la meva argumentació per canviar o no d’opinió.

En primer lloc Felipe, així li agradava que el nomenessin en els seus vells bons temps, tornant avui de nou a donar la talla al crear-se en vida una fundació, que ha de glosar la seva trajectòria, i tots presidint-la, assegurar que el mite passi per història.

Mitificar, tergiversar, amagar... en la línia de l’anomenada transició on ell en lloc de completar-la, fer el canvi que li demanava el poble atorgant-li la més amplia majoria absoluta, la va capar. Ja ho havia fet en el partit, desarrelant-lo del seu passat, el marxisme, també en la política internacional, marejant-nos amb l’OTAN no, bé, d’entrada no i finalment, ja que hi som, si.

Chacón es filla d’aquestes arrels, ministra d’habitatge en el pitjor moment de l’especulació, ministra de defensa en el moment de la més gran bombolla d’inversions a crèdit per al ministeri de Defensa i avui demanant-nos amnèsia per a tot el seu passat. Es reconverteix, ara, en la fotocopia, en blanc i negre, de la seva antiga companya de partit, la Rosa Diez, la de la UPiD, la del “casticisme” nacionalista espanyol. Chacon sembla voler ser, de gran, la nova “Carmen de España”. Miami marca caràcter!

I, com no, la tercera pota de la “taula-camilla” del sistema que fins ara ens ha governat,  l’afer Millet-CiU el posa en evidència, la punta d’un gran iceberg, que el representa amb nota. La trama que amb els governs PSOE-PP a Espanya i CiU a Catalunya, ha reforçat la vella economia extractiva de les classes dirigents, ací amb accent català. La de la impunitat, la de enriquiu-vos no importa com. La dels governs autonòmics i el peix al cova, la de “Pujol espanyol del año”, pel diari ABC. 

Cal doncs que tinguem memòria i en el nou procés constituent, que cal abordar, no ens tornin a enredar amb les mateixes cançons, i els morts vivents tant abundants en la vella política que restin com a personatges de còmic “gore”, en blanc i negre, lluny de la imatge d’estadistes que es van i volen continuar fabricant. La història no els absoldrà!

Recordar el 1954, de l’exposició de flors a la tortura i la repressió.

Vaig néixer el 1954, el mateix any que la secció femenina de falange a Girona va inaugurar la primera exposició de flors. Vaig néixer en un país on els familiars dels derrotats a la guerra civil, malgrat havien passat gairebé vint anys encara érem “rojos”. Els gironins i els catalans encara es dividien a efectes governatius en “afectos al régimen, tibios i desafectos”. El mateix dia que la secció femenina inaugurava l’exposició amb els càrrecs locals  del règim  ben uniformats, hi havien dones a la presó per lluitar per la democràcia.

En aquest any també el PSUC plantejava la fi del maquis i la política de “reconciliació nacional”. Malgrat els afusellats, torturats i empresonats es plantejava que els fills d’un bàndol i de l’altre ens havíem d’aplegar junts per lluitar per la democràcia i la república. Als pocs anys a l’institut i sobre tot a la universitat em vaig trobar amb nois i noies que els seus pares havien estat o eren del règim i crec que sincerament, al menys la majoria, lluitaren honestament per la democràcia.

Però molts, pot ser la majoria, dels vencedors i els seus fills no donaren cap pas i es trobaren amb un a transició que els hi va permetre no assumir cap responsabilitat. No feren cap reconciliació, doncs per fer-ho cal assumir els errors i si s’escau demanar perdó. I amb el temps, consolidat el seu estatus social i els diners que van fer a redós del franquisme han acabat donant lliçons de nou als encara per a ells “vençuts”.

En aquests darrers anys hem vist com amb una ma de pintura democràtica i molt poca memòria s’han assumit de manera acrítica esdeveniments, institucions i persones sense la necessària assumpció de responsabilitats. Fins i tot semblava i, pot ser per alguns, encara ho pot semblar, de mal gust recordar i posar en evidencia a més d’un o una pel que van fer o ajudar a fer en el franquisme.

Crec en la reconciliació, però no en l'oblit. Crec en el perdó, però aquest no es pot fonamentar en convertir el botxins i els seus còmplices, per acció o omissió, en moralment iguals!