Girona continua patint la crisi i l’atur fa estralls.

La gent de Girona pateix la crisi i les polítiques injustes d’austeritat d’una manera intensa i persistent. Una realitat dura que te en l’atur la seva principal expressió. Ho sabem: és una crisi global i tant els factors que causen l’atur, com la capacitat per combatre´l van molt més enllà de Girona. Però a  la pregunta de si l’ajuntament fa prou, crec que sense demagògia partidista podem dir que no.

El principal problema social de Girona requereix polítiques potents i prioritat màxima: situar el combat contra l’atur i la precarietat en el nucli de les prioritats de govern. I el govern no ho ha fet, o no ho ha fet prou. Predomina en el govern la vella idea neoliberal de situar l’activitat empresarial com a font única i automàtica d’ocupació. La realitat, però,  es tossuda i torna a posar al descobert la fal·làcia ideològica; ni ara ni mai cap mà invisible no converteix directament el dinamisme del mercat en llocs de treball.

Tisorades i canvi de model. Un canvi alineat amb 3 opcions estratègiques de CiU injustes i fracassades: el suport a la reforma laboral del PP, la que incentiva a acomiadar en comptes de contractar i la precarietat em lloc de treball digne; l’aposta per un model econòmic de la bombolla turística que substitueix a la immobiliària, i el capital financer predomina sobre el productiu. El canvi de composició del consell econòmic i social és rellevant en aquesta línia, equiparant el nombre de representants de un sindicat amb el banc de Sabadell.

Sobren motius per enfortir la lluita contra l’atur. I sobren motius, atenent els models i la manca de resultats, per canviar les polítiques. Cal reconfigurar un terrenys de lluita i un Pla articulat com a eina indispensable per reconectar les polítiques públiques amb els problemes de la gent. Per ensamblar un nou projecte de ciutat amb les aspiracions de justícia social i dignitat humana.

L’aigua no és una mercaderia. Gestió, auditoria i comissió.

El passat dijous 4 de desembre els grups municipals de l’Ajuntament de Girona vàrem acordar l’organització de la comissió d’investigació sobre l’empresa  Aigües de Girona, Salt i Sarrià, acordada en el darrer Ple, fruit d’una Auditoria de gestió encarregada pel mateix ajuntament. En el Ple vaig denunciar un conjunt de dades i contradiccions que qüestionaven la gestió del l’any 2012, fets que em portaren a proposar l’esmentada comissió. Es cert que no li volen dir d’investigació, però tot i que el nom no fa la cosa, és el nom que li escau.

Les sessions s’obriran el 22 de desembre amb representants de l’empresa auditora i es tancaran, si no hi ha quelcom que ens interessi ampliar, a finals de febrer. A més d’aquesta empresa (EFIAL), de la direcció de l’empresa i representants de l’auditoria financera, vàrem deixar oberta la presència d’altres entitats i experts que ens puguin ajudar a entendre millor la feina a fer.

Cal treballar de valent i exigir responsabilitats si s’escau, per aquests raó i per a fer-ho bé, no faré valoracions parcials de les compareixences fins a tenir a l’acabar les sessions un argumentari fonamentat del conjunt. La ciutadania mereix que fem una bona feina i no propaganda partidista d’un tipus o altre. Crec que les conclusions no decebran.

La perspectiva de municipalitzar l’aigua és una fita del nostre grup i malgrat aquest no sigui l’objectiu explícit de la comissió ens permetrà tenir elements valoratius que ens ajudaran a formular en el seu moment i si es possible avançar en aquesta perspectiva.

L’estació del parc central: ensopegar en la mateixa pedra. Alguna autocrítica?

A propòsit d’un article avui de l’ex alcalde Nadal em ve al cap una reflexió sobre el poder i la memòria. Es a dir, la capacitat de qui l´ha tingut, el poder, de reescriure el passat i sempre desmentir els desencerts amagant possibles responsabilitats. Els meus 8 anys en el govern de la ciutat representant una força subalterna i influent alhora, em porta a una reflexió autocrítica del que vaig fer, vaig deixar de fer i vaig permetre que es fes. No la trobo però en persones que com l’ex-alcalde fou, a més, hegemònic a Girona estant i amb aliats de la seva corda molt sovint a Catalunya i a Espanya. Decisions, algunes d’elles controvertides com a mínim, passen sense comentari autocrític o no son citades.

L’estació soterrada en el Parc Central, ell diu “urbana”, continua essent un gran encert, segons ell, enfosquit per una mal execució de les obres, punt i final. No hi ha ni un bri responsabilitats de quan fou alcalde, ni de quan va tutelar el partit majoritari en els governs posteriors, ni el seu pas, llarg, com a conseller de Foment...res, ni un mínim de coresponsabilitat autocrítica.

Cap comissió de seguiment on la Generalitat tingués un paper rellevant, cap auditoria ni cap dictamen de les obres. Recordo les meves reiterades demandes de signar convenis concrets amb ADFIF, resposta ja en farem un global...que mai es va signar.

Assumeixo la responsabilitat de no haver-me plantat, quan ho vàrem estudiar en el grup i amb les partits que li donaven suport, en la decisió va pesar més la feina que fèiem en les nostres àrees, ben valorada, o el fet que anar-nos’ en no deixava el govern en minoria i ens quedàvem sense possibilitats de pressió. A més, sectors del PSC, Pluma i cia, ens volien fora per a tenir les mans més lliures...decidirem restar. Ja ho he dit més d’un cop darrerament, ens vàrem equivocar.

Bé, la vida continua, i el que ha succeït per dues vegades, la inundació de l’estació, demostra un cop més que els humans ensopeguem més d’un cop amb la mateixa pedra.

Rigau, Mas, les escoles bressol son estructures d’estat?

Quan es parla de sistemes d’èxit escolar es posen com exemple els països nòrdics, especialment Finlàndia. Si li preguntéssim a l’actual consellera d’ensenyament Irene Rigau no dubtin que estaria d’acord. Aleshores per que des del govern de la Generalitat es va en direcció contrària?

El que allà es un servei públic educatiu pràcticament únic i molt ben finançat, ací es doble xarxa on es subvenciona la privada, fins i tot la que discrimina per sexe. I si en aquets països es mima l’educació infantil (0-6), ací l’educació de 0 a 3 anys es deixa al mercat privat, amb les conseqüències de generar desigualtat, base de l’anomenat fracàs escolar posterior.

L’esforç de molts ajuntaments per a garantir l’accés a una educació escolar per als més menuts de qualitat està essent boicotejada per CiU mitjançant la consellera del ram, portem un any rere l’altre reduint les subvencions i escanyat a ajuntaments, pares i mares. Aquest no és el camí per tenir estructures educatives, que son estructures d’estat necessàries i competents.

Quan avui es parla de llista única, de plebiscitàries, quan es parla de país i d'estructures d’estat no em queda més remei que dir que vull exemples o, millor dit, no vull mals exemples, el que el govern actual de la Generalitat fa amb les escoles bressol és traslladar la política de Rajoy, neoliberal i agressiva, a Catalunya. O deixa de fer-la o no tindrà cap mena de credibilitat per demanar unitat.

Joves i grans, el canvi és necessari.

La precarietat s’estén a tots el àmbits del treball assalariat i afecta molt directament als nostres joves. Un dels plaers que tinc me’l donen els ex alumnes quan em paren pel carrer o me’ls trobo en àmbits molt diversos. Però porto massa temps escoltant companys i companyes de generació que manifesten por pel futur, i no me’n estic de respondre que el nostre futur depèn dels joves, de que tinguin oportunitats, feina, responsabilitats.

El seu contacte em fa de vacuna permanent al conservadorisme dels que veiem la jubilació cada dia més a prop, no és un tòpic, ho veig amb companyes i companys que ara es preocupa de qui els assegurarà la pensió i viuen amb temor els canvis. Persones que no han estat, ni ho son en la seva vida privada, conservadores, però que els hi arriba la por que genera la incertesa.

Al meu parer la seguretat no està en l’immobilisme és troba en el canvi,  quan la certesa de la injustícia es fa més present cada dia. La garantia de les pensions està en un futur no precaritzat, de treballs dignes que cotitzin i permetin als jubilats viure també dignament.

Cal aprofitar ara la crisi del sistema per a canviar-lo, els de la meva generació és ara o mai, els més joves tindran altres oportunitats però probablement més difícils encara. No pot haver-hi seguretat sense justícia. 

INUNTAV! Tranquils, la seguretat està garantida?

Em produeix fatiga parlar del TAV (AVE) i especialment de la macroestació gironina. Han estat anys de retrets des de gairebé tot arreu per no donar suport a una obra mal plantejada i pitjor executada. Ridiculitzant-nos quan érem a l’oposició i marginant-te quan participàvem del govern. Un fet com aquest solament s’explica en el marc d’una societat desmobilitzada en ple creiexement de la bombolla que ens va esclatar a la cara. Part no menyspreable de la bombolla especulativa ha estat el TAV (AVE) amb tots els seus contractes d’obra milionaris.

Qui hauria de fer una auditoria de les obres, el govern de l’estat, no l’ha fet ni sembla que en tingui ganes. L’ajuntament que hauria d’enviar-los als tribunals és hostatge d’unes obres inacabades que ja en part està pagant del pressupost ordinari i necessita de Fomento per a completar-les. Alguns tècnics i encarregats d’obra encausats, però en la via lenta de la justícia espanyola, la que tarda anys i panys fins a la prescripció final. Més enllà, no s'ha investigat...

Desànim de les veïnes i veïns que volen les obres acabades ja, rondinament dels usuaris que han de pagar com alta velocitat l’autobús o el tren convencional quan s’espatlla, perplexitat del govern que no es pot conformar amb bones paraules i, com deia abans, fatiga per part meva d’un tema que malgrat denunciar-lo repetidament evoluciona de forma aliena a la voluntat de veïns, usuaris, ajuntament i qualsevol que no sigui ADIF, Fomento i els interessos que protegeixen.

L’alcalde ens informarà, ben segur, del nous compromisos de Fomento, de que farà això i això altre, que aquest cop si...fins que torni a ploure, per que som un país que plou quan no toca i ens toca quan plou! Bé, com diuen en un altre país quan plou, també mediterrani, “piove, porco governo!

La Doris i la Marta, ni sis mesos ni un dia!

La Doris i la Marta condemnades, no me’n puc estar de cridar ben fort contra una justícia injusta. Sis mesos de privació de llibertat per uns crits i per resistència a una autoritat que es situava contra el més feble, no ho vull entendre, no forma part de la lògica en la que em moc, és l’arbitrarietat d’un sistema que protegeix el diner, el poder i esmicola les persones que si oposen.

La Doris i la marta són molt diferents, tenen comú que son tossudes i que rebutgen l’autoritarisme que amaga la injustícia. Conec més a la Marta, passa del seny a la rauxa, alguns pensaran que amb massa facilitat, però jo sempre que ho he vist la causa s’ho mereixia. La Marta ha estat l’ànima d’un moviment, d’una gent que necessitava lideratge, de gent que era ningunejada, i s’han fet sentir. Ha cercat respecte i sempre ha tingut el meu.

Queda el recurs, espero que es rectifiqui una sentència que ni formal, ni jurídicament es pot sostenir, però encara menys a peu de carrer. Seguirem sense gota d’indiferència els esdeveniments saben que tocant a la Doris i a la Marta ens toquen a tots i totes. Més enllà de les diferències conjunturals, sobre u tema o altre, sobre que o com s’ha de fer, resta en comú molt més.

En aquest fi de règim, llarg, agònic... els tics autoritaris són més que símptomes i afecten cada dia a més gent dels moviments socials i sindicals, els que tenen molt a perdre pensen que fent por ho aturaran, s’equivoquen, però si que poden enverinar i provocar, pot ser és el que volen. No caurem en provocacions però no podem deixar passar ni una. Amb la Doris i la Marta, lliures!