Lluitar avui pel demà

Entenc -però no ho comparteixo- a la gent que s’aparta de la política, que la veu com quelcom aliè a la seva vida. La conversió del ciutadà en client l’aparta del necessari compromís polític. La virtut del procés sobiranista ha estat en empoderar a la ciutadania com a protagonista d’un canvi sentit i pensat com a profundament democràtic. La cotilla d’unes institucions autonòmiques amb competències i mitjans insuficients posa en qüestió els temps d’aquest procés i fa necessari implementar més velocitat si no volem que les contradiccions internes i les necessitats urgents dels més vulnerables el col·lapsin.

Per això és cada dia més incomprensible que alguns d’aquells que volen profundes transformacions socials posin pals a les rodes fent d’oposició a tot, aliats amb els que no volen cap mena de canvi, tot esperant el fracàs del procés. No veuen que sobre les seves cendres no hi haurà canvi social, que ja vàrem copsar el límits i insuficiències del model autonòmic en els tripartits i al no cobrir les expectatives en fórem foragitats pels electors?

Si s’encaparren ho farem sense ells, però tot seria més fàcil amb la seva col·laboració. Tots aquells que han donat suport a l’esperança de que Podemos podria fer el canvi a Espanya, fracassat aquest, no han de caure en la passivitat o en disparar a qui tenen més a prop. De la mateixa manera que els que estem en el Congrés ens aliarem, com ho hem fet en la legislatura anterior, amb els sectors progressistes espanyols. Els que d’ací els hi donen suport ho haurien de fer amb nosaltres a Catalunya.

Hi ha moltes coses en el passat que poden servir per a separar-nos, però n’hi ha més, moltes més, al meu parer, que ens fan confluir en un dret a decidir, que avui per avui solament pot ser unilateral! Si podem construir una República catalana junts perquè hem d’esperar, no se sap quan ni a qui?

Campanades a mort?

S'escolten campanades a mort i els que les toquen tenen molt clar, pel que sembla, el que no volen, però sabem realment que és el que volen veritablement? Alguns òbviament creuen que amb la derrota i el desencant de l’independentisme ressorgirà una mena d’autonomisme 2.0, d'altres esperen en aquestes eleccions del 26J una revolució a Madrid, si, que Podemos guany al PSOE o fins i tot al PP, que el PSOE vegi la llum i s’uneixi al canvi, i finalment, en un clima de fraternitat mai vist en la història d’Espanya, permetin uns i altres un referèndum en el que es voti entre una amplíssima autonomia financera i política a Catalunya o la independència. I ens diuen als independentistes que enganyem a la gent, au va!

No em diguis il·lús perquè tinc una il·lusió! Em poden contestar el que creuen en el canvi a Espanya, partint de la reforma de la Constitució a partir d’una minoria al Congrés i al Senat. Però viure en la il·lusió i vendre-la com a certitud si que ens porta al fracàs.

Tenim a Catalunya una minoria majoritària en vots i majoria en escons al Parlament. Si s’afegissin la gent autodterminista de Catalunya si es pot, en la que alguns es diuen independentistes, tindríem una amplia majoria en vots i escons que ni podem somniar aconseguir res semblant al Congrés espanyol i encara menys al Senat. Perquè no ho fem! La responsabilitat és de qui no vol.

Bé, passaran les properes eleccions i es votarà més o menys com el 20D...si això es així les campanes a mort tocaran per a constatar que no hi haurà cap mena de canvi substancial a Espanya. Aleshores estarem a temps de fer el que cal fer a Catalunya?  Per part dels independentistes sí... benvinguts als altres a la dura realitat.

Pedro i el llop

Al acabar ahir la sessió d’investidura no consumada de Pedro Sánchez a l’espera de la segona volta de demà a 2/4 de 8 de la tarda intento esbrinar el perquè de tot plegat. Què ha portat a un candidat a esdevenir caduc en tant poc temps. Manca d’estratègia? Manca d’experiència? Incapacitat manifesta? Un poc de tot però, al meu parer, a predominat la clau interna per sobre del risc de formar un govern, doncs l’únic possible en clau de canvi era fer-ho amb el vímecs de les esquerres assumint el repte de Catalunya com una oportunitat i no com un problema.

En clau interna predominava la por. La por a conviure amb altres esquerres, doncs la història d’aquets darrers trenta anys ha estat un PSOE amb una comodíssima hegemonia . A destruït i gibaritzat les altres esquerres que li disputaven en la transició aquest espai. Ara la por escènica el porta als confortables braços de Ciudadanos, però aquest te un problema i és que la suma no comporta majoria suficient.

No dubto que els poders econòmics i mediàtics han tingut molt a veure en l’estratègia de confrontar-se i ningunejar a les altres esquerres. El pacte de fet que va produir el turnisme entre el dos grans partits a saltat pels aires però un espanyolisme ranci contamina qualsevol alternativa que passi pel reconeixement de les nacions històriques i del seu dret a l’autodeterminació.  

Per conviccions nacionalistes o per excuses de mal pagador, ahir Esquerra fou per a Pedro Sánchez el llop,  la causa de que les esquerres no sumaven, segons ell, per a fer un govern de canvi. La seva línia vermella: cap reconeixement el dret a l’autodeterminació, per tant, no vol cap pacte del que formi part per acció o per omissió Esquerra Republicana,  conseqüentment tant sols amb Ciudadanos pot formar govern, malgrat no surtin els números i que de canvi solament tingui els individus que formin part del nou govern. Enrocat amb aquesta estratègia, solament li resta que el PP formi part de la seva combinació o que en el futur ell formi part de la combinació amb Ciudadanos i PP.

Temps de canvis, veus de dones (i 3): Ada Colau

Arribar a ser la llista més votada ha estat una sorpresa i un èxit incontestable de Barcelona en Comú. Una llista que era més que una coalició i menys que una amplia confluència, sectors més crítics hi restaren fora i s’aproparen a la CUP, que aquesta darrera opció entrés a l’ajuntament encara ressalta més l’èxit de la proposta d’Ada Colau.

La conec poc, un parell de converses ràpides, l’he seguit, però, força aquests darrers anys pels mitjans i per referències de gent que hi ha treballat al seu costat. Te una rara virtut, omple la pantalla i difícilment quan parla perds l’interès per escoltar-la. Sap explicar de forma senzilla temes complexos i això avui és més necessari que mai, si vols mobilitzar més enllà dels convençuts.

La PAH ha estat la seva escola i malgrat tot aquesta és molt més que Ada Colau, perquè la seva extensió i activitat combativa es deu a molts i molts ciutadans que de forma gairebé anònima han aixecat el moviment i el continuen situant en primer pla. Reconec tenir una ambivalència amb els lideratges carismàtics. Però tot i que m’agrada molt més l’acció i direcció col·lectiva, l’experiència em demostra la necessitat d’aquest tipus de lideratge per a commoure i moure a amplis sectors sense els quals no pots guanyar.

Ara se li presenta un repte molt i molt difícil, els adversaris no han esperat ni 100 ni 1 dia per atacar-la amb tots els mitjans. I el que li espera! Però qui havia dit mai que els canvis son fàcils? Haurà d’aportar molta pedagogia, una barreja de radicalitat i paciència, i molt i molt diàleg, per ampliar la seva base social. Però, de nou una veu de dona porta al canvi, no caminarà sola. Ens hi juguem molt, però tenim molt a guanyar! Els temps estan canviant.

Temps de canvis, veus de dones (1): Mònica Oltra.

Si no volem caure en els mateixos errors del passat , si les forces rupturistes han de governar ho han de fer amb l’hegemonia que dona encapçalar els governs. No és suficient però és imprescindible. El País Valencià que ha patit un dels saquejos més importants del s’han fet i desfet en aquets pell de brau, s’obre a un procés de regeneració. Els catalanistes i demòcrates que ens sentim agermanats per la cultura i els objectius comuns no podem restar indiferents.

A Catalunya, durant molt de temps,  a sobrat paternalisme i superioritat moral quan s’ha encarat la corrupció del país germà, masses lliçons s’han volgut donar quan teníem la teulada de vidre. I els valencians ens han donat la lliçó de desfer-se electoralment dels corruptors i corromputs. Nosaltres quan? Encarem un procés que ens ha de portar a la independència amb un enorme llast dels corruptors i corruptes confessos i no confessos que com les males herbes s’aferren en el procés per a no desaparèixer.

Des de sempre, he vist amb bons ulls Compromís i especialment a Mònica Oltra, uns per la tasca pacient i constant de teixir organització i propostes, l’altra per la seva valentia i capacitat de convèncer. Ara és l’hora, i es inacceptable que el vell aparell socialista es vulgui apropiar d’una victòria que no es seva.

Per tot això la presidència de la generalitat valenciana per a  Mònica Oltra no es personalisme ni rebequeria, és una garantia de canvi profund i no de recanvi, no pot repetir-se el que ells, el valencians, i nosaltres ja hem vist i patit portant-nos al camí del “no res més”. Una aliança es pot fer, i sovint és imprescindible, entre gent molt diferent, fins i tot amb passat discutible, però mai, mai, sense l’hegemonia que dona garanties de seguir un camí clar per aconseguir els objectius marcats. Si no hi ha canvi no serà responsabilitat dels que han lluitat per a aconseguir-lo, sinó d’aquells que el que volen, un cop i un altre, és el vell sistema de les velles poltrones.

Canvi polític a Espanya? Bé, a Andalusia no es pot!

Molt s’ha parlat en aquests darrers mesos de la crisi del sistema bipartidista a Espanya, de que la corrupció, l'austericidi i l'atur l’havien desballestat i que noves forces podien transformar el que fins ara semblava intocable. Doncs a Andalusia el Partit dels ERE’s, el que te com a imputats els seus dos darrers presidents autonòmics i el de la Gurtel, el que està enfangar fins les celles pel cas Barcenas, entre els dos,  sumen les dos terceres parts dels nous diputats al Parlament. El poble ha parlat!

-Allò que no pot ser, no pot ser i  a més és impossible!- va dir un famós torero del segle passat. Faig meves les seves paraules parlant de les futures eleccions espanyoles. Ho sento pels meus companys d’ICV que varen guanyar la darrera convenció donant una nova oportunitat a Espanya. No solament es perd el temps, sinó el que es pitjor, s'equivoquen.

Com diu l'antiga i futura presidenta d’Andalusia, “lluitaré per preservar la unitat d’Espanya”, és clar li va el manteniment del sistema, el que li ha fet guanyar les eleccions. El que a partir de la desigualtat, d’una hisenda inversament proporcional a la productivitat, li permet mantenir el status quo de governar sense transformar les desigualtat econòmiques. Ni reforma agrària, ni industrialització, per a què si tenim subvencions!

Cada cop tinc més clar que la necessària revolució a Espanya, la que resta pendent després de banyar-la en sang fa 76 anys, vindrà de Catalunya. La nostra independència obligarà al canvi al país veí, per que des de la dependència ni allà ni ací canviarem!

Eleccions andaluses: entre la por al futur i el canvi.

Por al futur. Penso que és un element que caldrà afegir en tots els anàlisis en aquests propers mesos. La por social a tot allò que s’està configurant com a model en aquests darrers anys (precarització, inestabilitat laboral, inseguretat vital).  Es pot respondre de formes molt diferents: o amb respostes alternatives audaces,  amb tendències a mantenir el poc que ens resta, o bé amb pulsions conservadores i agressives inventant-nos enemics interns o externs.

Aquest diumenge la ciutadania andalusa serà capaç de superar la por fent possible la superació de l’actual bipartidisme?  Apostar de nou pel PSOE es mantenir el poc que resta de l’estat del benestar però amanit de corrupció, barreja de nacionalisme regionalista i populisme caciquil. El PP no es pas una alternativa és mes aviat una alternança, d’ací la seva més que possible davallada.

 “Ciutadans”, “Podemos” i IU poden ser alternatives?  Començaré bolcant el meu escepticisme en el primer, nova –vella marca mediàtica, aprofitant la capacitat camaleònica de l’Albert Rivera, veritable professional de la política.

De “Podemos” en sabem poc, encara no ha assumit responsabilitats, m’agrada l’empenta de la seva cap de llista a Andalusia i tinc respecte per alguns dels seu líders estatals, però si vol ser protagonista únic es pot desinflar com un globus, cal més, cal unir i no solament desballestar el que es antic, per que no tot es pot llançar  per la pica. Temps al temps...

I de IU? Ai...IU. Un excel·lent cap de llista, seriós, preparat, honest...però molta divisió, un pas pel govern que ha estat una equivocació i el vent desfavorable que porta a altres opcions. Crec que és, però, imprescindible per a formar una esquerra alternativa, nova, però que agafi el millor de les velles arrels.

De tota mena passi el que passi res serà igual, caldrà una altra agenda a partir del dilluns 23 i això ens pot afavorir de retruc també als catalans, res ens perjudica més que el vell bipartidisme i els status quo.

Què caldria fer per a canviar el govern de la ciutat? Construir el que ara no tenim.

La pregunta que encapçala el post d’avui l’he escoltat molts cops darrerament, el fet de no presentar-me anima pot ser a més d’un a demanar-me el parer. No soc un observador neutral, em sento implicat amb la candidatura de l’Eugenia Pascual i la recomano a tort i a dret. Però entenc el neguit de bona part del meus interlocutors que no creuen que moltes candidatures per separat puguin fer ombra a la de l’actual govern i els seus aliats.

Es cert que ningú està segur de res, son unes municipals molt especials, hi ha qui les vol plebiscitàries, també els que volen afermar-se com opció, aconseguir espai en un projecte dividit, o aquells que creuen ser referents per als moviments socials. masses coses, sovint contradictòries,  per a agrupar-les en un una sola opció.

M’agradaria veure confluir l’esquerra alternativa, política i social, en una mena de Girona en Comú, però no s’han donat, de moment, les condicions, o no hem sabut entre tots crear-les. Ni els partits poden desaparèixer, ni els ciutadans independents han de tenir un paper secundari. No es pot fer taula rassa de l’experiència acumulada ni continuar fent el mateix. Però sense confiança i autoritat democràticament atorgada les idees no esdevenen organització.

Per això recolzaré la candidatura d’ICV-EUiA  encapçalada per L’Eugènia, perquè crec que el dia després caldrà encetar aquest diàleg obert amb totes i tots els que volen un canvi de debò, i aquells que votaré hi contribuiran. Bé, alguns em diran que hem perdut quatre anys, però, com he dit més d’un cop, la nostàlgia no ens ha d’impedir l’acció. El que cal fer, s’ha de fer... s’haurà de fer!

Joves i grans, el canvi és necessari.

La precarietat s’estén a tots el àmbits del treball assalariat i afecta molt directament als nostres joves. Un dels plaers que tinc me’l donen els ex alumnes quan em paren pel carrer o me’ls trobo en àmbits molt diversos. Però porto massa temps escoltant companys i companyes de generació que manifesten por pel futur, i no me’n estic de respondre que el nostre futur depèn dels joves, de que tinguin oportunitats, feina, responsabilitats.

El seu contacte em fa de vacuna permanent al conservadorisme dels que veiem la jubilació cada dia més a prop, no és un tòpic, ho veig amb companyes i companys que ara es preocupa de qui els assegurarà la pensió i viuen amb temor els canvis. Persones que no han estat, ni ho son en la seva vida privada, conservadores, però que els hi arriba la por que genera la incertesa.

Al meu parer la seguretat no està en l’immobilisme és troba en el canvi,  quan la certesa de la injustícia es fa més present cada dia. La garantia de les pensions està en un futur no precaritzat, de treballs dignes que cotitzin i permetin als jubilats viure també dignament.

Cal aprofitar ara la crisi del sistema per a canviar-lo, els de la meva generació és ara o mai, els més joves tindran altres oportunitats però probablement més difícils encara. No pot haver-hi seguretat sense justícia. 

Adéu PSC, benvingut…encara no ho sabem!

La crònica, per molt que fos anunciada, de la pràctica desaparició del PSC a l’Ajuntament de Girona no deixa de ser un fet que em commou. El partit que ha hegemonitzat des del 1979 al 2011 els governs municipals, sol o acompanyat, es quedarà amb una regidora. Sens dubte estem vivint un terratrèmol polític a sis mesos de les properes eleccions municipals.

Seria superficial deduir que el motiu del daltabaix és exclusivament el fet nacional, el dret a decidir, al meu parer ha estat més el detonant que no pas la causa fonamental. L’element de fons és el profund desgast dels partits que han controlat el poder a Espanya i Catalunya els darrers trenta anys. Des del poder municipal i autonòmic al estatal. Això em fa sentir escèptic respecte al futur polític tant dels que se’n van com dels que es queden.

Més enllà del respecte per les persones que formen part d’aquest afer, no me’n puc estar de pensar que no serà dolent per a la ciutat renovar a fons la representació política en el proper consistori. Es cert que CiU ha tingut, de moment, molta sort. Més que per mèrits propis, per la deriva del principal partit de l’oposició aquests tres anys i mig que ha acabat amb el seu suïcidi. No serà pas fàcil vertebrar una alternativa que, al meu parer, s’hauria de construir amb noves bases de democràcia participativa i una nova relació entre electes i ciutadans.

El manteniment de CiU, que és la que ho te millor, no crec que sigui una bona noticia, ni que fos amb l’ajuda d’altri. Però avui per avui no sembla que es vulgui aprofitar el moment per a una ruptura democràtica i plural. Volem que canviï la composició de l’oposició o es vol canviar el govern? Caldrà que la ciutadania que desitja el canvi prengui la paraula i faci que inèrcies i sectarismes que llastren la confluència desapareguin. Tempus fugit!

Temps de canvis a Catalunya i a Girona!

Els temps estan canviant, el vell sistema és resisteix a desaparèixer i el nou model tot just l’estem construint, el perill és, com en altres èpoques passades, que en la transició apareguin monstres. La millor medicina per a impedir-ho és la política. Però la política, l’exercici del compromís cívic representatiu i participatiu, necessita canvis de procediments però també de persones.

Ací i ara cal incorporar les generacions que no visqueren la transició de 1975-1982 i que ara han de protagonitzar la nova transició. Després de gairebé quinze anys a l’ajuntament de Girona exercint tasques de govern i oposició, he servit el millor que he sabut a la ciutadania, la que m’ha fet costat amb el vot i la que no ha votat a ningú o a d’altres. A voltes m’he equivocat, però si ho he percebut o m’han fet adonar-me he rectificat. En definitiva he anat aprenent en una tasca sovint feixuga però sempre apassionant.

No em reca deixar la casa gran, es llei de vida, surto amb el mateix equipatge que vaig entrar, o més adient encara no porto res més a la maleta que vivències i records. Em resten encara vuit mesos i continuaré colze a colze amb la meva companya de candidatura la Núria Terés. Ha estat un plaer intel·lectual compartir aquest darrers vuit anys el treball municipal amb ella, intel·ligent i compromesa. Com el temps fantàstic amb l'Enric Pardo que em va fer aprendre un munt d'ecologia i amistat.

Em sento tranquil i motivat amb la Geni Pasqual com a nova cap de llista d’ICV-EUiA, reflexiva i propera, preparada per a governar i activa en els àmbits socials. Encapçalarà una candidatura amb voluntat de sumar, de fondre’s en una amplia opció nova, d’esquerres, amb profundes arrels socials i nacionals. Fins al darrer moment defensarem la unitat, però si el sectarisme d’uns o la passivitat d’altres ho impedeix, mantindrem, si els electors ens refermen el seu recolzament, la nostre presència municipal amb l’experiència i la renovació que els temps nous necessiten

El Ple del divendres passat (2). Mocions i desenganys.

Com deia en el post anterior, varen haver-hi en el Ple més temes que el fons Santos Torroella. Es cert que alguns quedaren desdibuixats pel ressò de l’anterior, però és significatiu que el vot de qualitat de l’alcalde es va usar més cops.

La pròrroga de l’autorització a Memora, l’empresa que va absorbir la funerària Poch, per què se li acabava la que tenia des de feia vint anys la empresa absorbida, en fou un d’important.  La liberalització de serveis susceptibles de fer-hi negoci amb la fal·làcia de que el lliure mercat abarateix costos te en les funeràries un paradigma. Ara hi ha unes poques multinacionals que es reparteixen en forma de Cartel el mercat, on hi ha una no competeix l’altre. Empat, de nou el vot de qualitat i apa a afavorir un monopoli!

El PSC va proposar i retirar una moció sobre l’anomenada Zona Est, es a dir els quatre barris que per la carretera de Sant Feliu s’uneixen a la ciutat, Mas Ramada, Vilarroja, Grup Dant Daniel i Font de la Pólvora. Alguns grups, jo mateix, els hi vam demanar que ho retiressin i es fes una comissió per a treballar a fons les necessitats d’aquets barris sense soroll mediàtic ni protagonismes partidistes.

En les mocions hi van haver-hi dos de complementàries que tenien en comú facilitar la mobilitat a peu i en bicicleta, la de la CUP sobre una anella a la ciutat que unís els barris i la d’ICV-EUiA  per enllaçar les escoles de la ciutat per camins segurs amb bici i a peu. Amb els arguments de que això era una tema de la taula de mobilitat CiU, PP i el regidor número 12 ( Palomares), votaren en contra a les dos mocions. El sorprenent fou que el PSC votà a favor de la de la CUP i per tant de nou vot de qualitat de l’alcalde i es va abstenir de la nostra, malgrat que de paraula i per correu electrònic s’havien compromès a favor. Després vaig saber que havien canviat de vot per que no els hi havia agradat la meva intervenció sobre la seva moció. Santa infància!

Queden 15 mesos per a les propers eleccions municipals, el “govern del canvi”, el govern en minoria de CiU molt probablement acabi el mandat i més ara amb els reforços “no adscrits”, així s’anomenen els regidors que se’n van del grup en el que es van presentar. Moltes coses estan canviant i canviaran, també a Girona. Però un tema resta pendent, que hi hagi un canvi no de govern sinó de forma de govern. Si els ciutadans ho volen i ho creuen està en els seves mans, raons n’hi ha. Resten 15 mesos.

Un pressupost continuista per a una Girona que necessita el canvi.

Es diu que el Ple de pressupostos és el més important de l’any, ho és per que sense aquest document deixaria de funcionar, o funcionaria sota mínims, l’estructura municipal que desenvolupa el conjunt de serveis que reben els ciutadans. També és una bona radiografia del pensament, sovint ocult, dels governants, no tant pel que diu com sobretot pel que no diu.

S’ha presentat el tercer pressupost del govern que s’estrenava el 2011i com ja ens tenen acostumats, s’ha presentat primer als mitjans de comunicació que als grups municipals. Es tota una declaració de principis i la perseverança en un model on la comunicació i la imatge substitueixen sovint a la política, és a dir a la negociació i la recerca de complicitats.

Avui no entraré a fer un anàlisi a fons del projecte, ja tindrem temps al llarg de la tramitació, si que em fixo en la seva estructura, molt continuista i allunyada de les voluntats que en campanya electoral varen manifestar, els que fins aleshores havien estat a l’oposició. Es cert que sempre és més fàcil proposar que complir, però cada any hi ha més distància amb aquells  bons propòsits inicials.

El canvi s’haurà de posposar, ni la nostra participació en els darrers governs socialistes, ni l’arribada de CiU al govern, han modificat l’estructura de govern, l’estructura del pressupost, més enllà dels encerts en una àrea o altre, abans i ara, no es veu ni s’espera el necessari canvi de prioritats, d’organització que en un pressupost del segle XXI, en el marc d’una reticent i resistent crisi, caldria implementar. Serà possible a partir de 2015 que arribi el canvi que Girona necessita?

Girona necessita un Pla de mobilitat del segle XXI!

Al meu parer, la incapacitat d’aprovar un Pla de mobilitat de la ciutat fou un dels errors més importants de l’anterior govern. El projecte restà en un calaix i passaren els anys i no es va avançar.  Es realitzaren algunes accions puntuals, la millora de TMG, les zones 30 o la girocleta, però la por al cost electoral de plantejar un canvi a fons, on els cotxes quedessin relegats a favor d’altres transports més sostenibles, va prevaldre a la necessitat del canvi.

El nou govern es va presentar amb bons propòsits i amb alguns avenços, com revitalitzar una taula de mobilitat que havia restat paralitzada anys i panys. Els objectius es centraren en avançar, ara si, en redactar un pla de mobilitat. Les primeres converses foren positives i sembla que alguna cosa de fons podia canviar.

Però un seguit de canvis puntuals, per la via dels fets, anaven generant un cert malestar i ens situaven de nou en la tessitura de que quelcom canviés per que res no canvies de debò. Sota la premissa de bona fe però enganyosa de que calia conciliar totes les formes de mobilitat i que no calia prioritzar, hem anat de fet, per acció i omissió, a prioritzar el vehicle privat sobre els vianants, exemple el tenim en el sistema de semaforització; i també el vehicle privat per damunt d’altres transports, augmentant la velocitat d’aquets primers i els aparcaments al centre de la ciutat.

D’ací que estigui totalment d’acord amb les apreciacions que fa Mou-te en bici sobre el document del govern de Girona que s’ha de discutir a la taula de mobilitat el proper 5 de setembre. Un document per a no canviar res, que ens manté com una ciutat del segle passat, que aposta encara per prioritzar el vehicle privat, que no marca cap objectiu potent alternatiu ni mesures concretes de reducció de contaminació ambiental i acústica.

Cal refer-lo, cal que ens deixem de reticències, abandonem les resistències i pensem en la ciutat dels proper vint anys. A Europa, ciutats com la nostra han avançat molt, i les veïnes i veïns ho han entès. Les gironines i els gironins també podem fer aquests canvis, cal creure més en la ciutadania i avançar amb decisió. Per aquest camí nosaltres hi anirem i no estem sols!

Balanç de govern? El que cal es una nova transició, també en el mon local!

Avui la Nuri i jo hem fet un balanç dels dos anys de govern de CiU, es un ritus que va començar l’alcalde en conferència pública i que els altres grups municipals amb f¡diferents formats han continuat. Ens hi hem pensat molt a fer-ho per què el balanç s’ha de fer un cop passats el quatre anys i nosaltres cada any publiquem una revista on situem els esdeveniment que la nostre parer han estat claus en l’activitat municipal.

Hem decidit fer-ho exemplificant a la parada del BUS 11, recentment tancada per trasllat, com a metàfora d’aquest govern que tenim, canviar les coses de lloc per que tot continuï igual, i en alguns casos, com aquest,  pitjor.

 

Per que no s’ha produït el canvi, ha estat simplement un recanvi, no s’ha modificat la maneres de governar, s’han fet unes reformes de canviar de lloc les coses, però no s’ha pogut o volgut transformar. Alfonso Guerra, l’home fort dels primers governs socialistes des del any 1982, al preguntar-li que era per a ell el socialisme va respondre, “que governem els socialistes”. Aquest pensament canviant ara socialisme per CiU es el que hegemonitza la forma de governar la casa de la Vila.

Clar que calen canvis i més quan veiem que socialistes i convergents es semblen al governar més , molt més, del que diuen quan uns i altres estan a l’oposició. Cal un canvi a fons de qui i sobre tot de com es governa. Al haver governat he aprés a fer coses però sobre tot com no s’han de fer. Cal doncs noves formes i nou projectes, espero que siguem capaços de sumar, per que si ho fem multiplicarem i aleshores serà possible un canvi a fons. Si parlem de transició nacional, també cal una nova transició en el mon local.

El govern municipal té la Devesa descuidada i treuen els serveis educatius

Font: elpuntavui.com

El govern municipal de Girona té previst traslladar l'Oficina Municipal d'Escolarització (OME) i la Caseta de la Devesa a la seu que havia tingut Habitatge de la Generalitat, en una finca a tocar de la Mercè, de difícil accés i amagada. Es diu que es vol apropar el servei a les dependències municipals i els espais alliberats a la Devesa quedaran pendents del pla especial. No es tenen en compte ni els objectius d’aquests serveis ni les necessitats dels usuaris.

És un més dels “canvis “ a què ens té acostumat aquest govern. Moure les coses de lloc per semblar que es canvia sense que canviï res de important.

Si es vol millorar la Devesa que s’arreglin les barreres d’entrada que resten obertes omplint-se de cotxes tota la zona perimetral. Però no, sembla que costa diners i ens comentava l’inefable primer tinent d’alcalde Fàbregas que no valia la pena arreglar-ho. Molt Pla Especial pel futur i caos i deixadesa pel present.

Els serveis educatius i especialment la “caseta de la Devesa”, on es troben els recursos, estaven en aquest indret perquè sempre hem entès aquest parc com un recurs educatiu i què millor que en un espai cèntric i amable per a situar els instruments educatius de la ciutat. Sembla que veuen millor un bar, de concessió privada per suposat. Poc que anem bé!

La resignació no ens porta enlloc

Font: flickr.com

La resignació i el derrotisme es van instal·lant en la societat. És cert que tenim moviments que trenquen el conformisme i aporten alternatives i que sovint són injustament criminalitzats pels que ocupen el poder. Però encara avui la paciència és la nota dominant davant d’unes circumstàncies que molts veuen com a insuperables.

El que em preocupa més, però, és que aquesta, la resignació, s’instal·li entre els governants, i que pugui esdevenir la justificació de la impotència d’aquells que en el seu dia demanaren el poder per a fer possible que el poble decidís el seu destí. Sóc conscient que governar no és fàcil i més en temps de crisi, però ningú pot dir que això no se sabia al presentar-se a les eleccions.

Són molts els que milloren d’estatus si el partit del que formen part arriba al govern, hi ha una multitud de responsabilitats que el seu lloc depèn de la decisió de la direcció del partit i més enllà del projecte polític que es porta per a aplicar-lo des del govern, no són pocs els que acaben creient que el projecte acaba sent que ells governin... i tinguin càrrec.

Però ara els temps són molt més exigents, massa gent pateix perquè acceptin resignadament la ineficàcia de molts que tenen responsabilitats ben pagades. És cert que els poders econòmics ja els hi ha estat bé els polítics ineficaços i mal·leables. Mentre no els hi causin problemes i no es fiquin en els seus interessos, cap problema. Molts d’aquesta mena els hem tingut en els anys de la “bombolla” i ara, quan cal que actuïn, no saben què fer.

No es pot encapçalar un procés de canvi, si no t’ho creus o no et creus amb forces per aconseguir-ho. És més honest retornar al poble la decisió perquè decideixi amb el seu vot noves majories capaces d’engrescar i fer avançar un país que necessita lideratges sincers i programes que no es desvirtuïn al primer conflicte. La resignació és dolenta per a un poble, però és suïcida per a un govern.

La vida continua

Font: stencilrevolution.com

Recomençar assumint absències i fent de la quotidianitat font d’inspiració. Bevent de la vida i aprenent dels reptes. A les vuit tutoria amb el 2D de batxillerat revisarem compromisos després d’haver analitzat la primera avaluació. Classe sobre crisi de la restauració a Espanya i sobre la revolució russa. Una estona per prendre un cafè amb els companys i continuem fins a les tres. Dinaré amb el meu fill i l’Assumpció i a preparar el Ple d’aquesta nit, no tindré el cap massa fi però amb la Nuri com a companya de grup no he de patir. Espero que no acabem a les tres de la matinada, aixecar-se a les 7 per a tornar a treballar es fa costerut.

Recomençar, perquè cada dia és diferent i les penes les equilibrem amb el que tenim de bo al nostre entorn. Hem de saber apreciar la vida, defugir la rutina perquè cada cosa que fem la podem construir com a una peça única.

Duran no haurà dimitit, Rajoy malgrat la seva impopularitat continuarà fent i desfent i nosaltres, a Catalunya, parlant de futur i no acabant de construir amb prou fonaments el present. Les paradoxes del moment, a l’espera que l’emprenyament esdevingui una ona de canvi, perquè ens manca nova saba, nous fonaments.

La vida continua, aprofitem-la.

Després de Sant Narcís, treballarem conjuntament les ordenances fiscals

Font: totturisme.cat

Sóc conscient que cal avançar en el camí de la unitat, d’aquells que no es conformen en acceptar les polítiques que responen als interessos de sectors poderosos, però molt minoritaris. Em preocupa que aprofitant la crisi aquest sector que representa poc més de l’1% de la societat desmantelli els serveis públics i privatitzi en el seu benefici tot el que pot.

La manca de majoria absoluta de CiU ens ha permès frenar a la nostra ciutat aquesta corrent que a Barcelona està portant a la privatització de les escoles bressol o a intentar estendre una puja en el copagament de la teleassistència a la gent gran. A Girona malgrat algun moviment que rebutgem, es manté la qualitat dels serveis educatius i socials.

Estem en moments de canvi d’època, de crisi del capitalisme financer i de la vella política, de resistències ciutadanes i de pràctiques alternatives que dibuixen horitzons d’esperança… La Mesa d’entitats de Girona ha facilitat l'acostament de forces polítiques com la CUP i ICV-EUiA, en l’anàlisi de les ordenances i en la voluntat de aconseguir un tomb social. Continuarem aquest camí.

Cada cop veig més clar que bona part del model de societat present i futur ens el juguem a les ciutats i a la política municipal. Perquè la vida quotidiana és l’espai tangible de la transformació. No vull menystenir les eleccions del proper 25N i la importància que tenen en el nostre futur com a país. Però les decisions polítiques de proximitat estan carregades de valors, d’ideologia, i afecten de manera intensa les persones i les relacions socials.

En els proper dies al voltant de les ordenances continuarem teixint complicitats amb els moviments socials i la ciutadania. I generant horitzons d’alternativa. Fer de la indignació compromís; no perdre l’esperança malgrat les dificultats i aconseguir bandejar la resignació. Cal sumar gent i forces diverses en la capacitat col·lectiva per canviar les coses… Perquè crec que a Girona, a Catalunya, a tot arreu: sí que es pot!