A voltes em pregunto, què hi faig jo ací?

L’enyorat Labordeta te una cançó que comença: “A veces me pregunto que hago yo aquí”. Ell s’inspirava en aquelles classes d’institut on, al començar la primavera, els cap dels alumnes se’n anaven a altres camps lluny de la classe d’història, que marcava el programa. Al sortir, avui,  d’una comissió parlamentaria em venien aquests mots al cap, tot i que dubto que, en els caps dels meus companys i companyes diputats, els hi passessin les mateixes idees que als estudiants de Labordeta.  

El tema que ha sortit, tot fent un cafè, com no, ha estat Catalunya, en concret la frase tant coneguda de que “ és català qui viu i treballa a Catalunya”. A la pregunta: “i los que no se sienten catalanes? La resposta no ha agradat, sembla, ”els que no se senten catalans i viuen a Catalunya òbviament tenen i tindran els mateixos drets”-he dit-...”perquè Catalunya és una nació i en ella cap ciutadà pot ser discriminat per origen, religió, política, o qualsevol altre manifestació de les seves llibertats individuals.”

Al titllar-nos de nacionalistes, per les seves respostes a favor de la unitat indivisible d’Espanya, i al dir-los que en canvi jo no ho era, que era tant sols independentista, la incomprensió ha estat fins i tot més forta que la seva seguretat en tenir raó.

Des de nacionalismes excloents es pot negar els drets dels catalans i l’existència de Catalunya coma nació, però precisament aquesta negació els fa il·legítims. El nacionalisme espanyol, al negar l’existència d’altres nacions en l’àmbit territorial en que es creu únic, al negar el dret dels seus ciutadans a viure d’acord amb la seva voluntat expressada en el dret a l’autodeterminació, esdevé agressiu i excloent.

La meva crida a deixar els nacionalismes a la porta i parlar de llibertats i de de drets, solament ha tingut èxit en un minoria dels que hem acabat el cafè un xic abans d’hora. Pot ser la resposta a la pregunta de Labordeta estigui en la conversa que em continuat amb els que s’han quedat, però aquets la deixo per un altre dia.

Perquè em quedo a casa i no vaig a les processons?

Em reconec com un simple espectador del que encara anomenen “Setmana Santa”. No tinc res a dir de les creences religioses, no en tinc, però conec i respecto amics i amigues que en tenen. Però, son creences religioses les que es manifesten aquest dies, o l’herència d’un determinat model de religió excloent  que exercitava el monopoli de la única religió que compartia amb l’estat el poder únic? Estem parlant de tradicions mil·lenàries o de la reminiscència de la lectura que se’n va fer en els anys totalitaris?

Més enllà de legionaris cridant "viva Franco!", l’ús i l’abús de la via pública per a cerimònies religioses subvencionades pel poder polític, local o no, és una excepció en l’Europa de les llibertats religioses i la tolerància per a tota mena de  creences. El que es normal a fora ací es anormal, com atrevir-se a criticar-ho. Pots passar per antireligiós quan el que cerques i practiques es el respecte a totes la creences, també les religioses.

Soc d’una generació en que aquests dies tot es paralitzava i girava entorn al que decidien les jerarquies catòliques confortablement instal·lades en l’estat totalitari. Altres si han referit com als cinemes  solament feien pel·lícules “religioses”, l'absència de música arreu que no fos sacra, i un llarg etcètera. Jo recordo la repressió moral, cultural i política. Malauradament, com altres coses la transició va donar una ma de pintura democràtica al que eren i son reminiscències d’un vell règim que en molts aspectes no ha mort.

Res a dir pels que senten aquests dies com a moment de recolliment de les seves creences, res en contra respecte als espectacles culturals o turístics més o menys inspirats en les tradicions catòliques. Uns i altres son part de la lliure expressió fonamentada en l'exercici de les llibertats democràtiques. El que rebutjo, des del meu parer, es la pervivència  nacional-catòlica que emmascara una vella responsabilitat no assumida per la jerarquia eclesiàstica, d’un temps de ferro i cendres en que les llibertats dels que no pensaven com ells foren conculcades i per les que molts pagaren un preu molt car.

Les arrels d’un conflicte regional que esdevé global.

La segona guerra de l’Iraq del 2003, amb la destrucció, de fet, d’aquest país com estat, així com, mes recentment, la desestabilització de Síria és fruit dels interessos geoestratègics de les potències de la zona com Aràbia Saudí i de les globals com EE.UU. La destrucció sistemàtica del laïcisme àrab és una obsessió de la dinastia Saud, l’avantatge d’aquesta és la seva relació amb el potent lobby petroler i armamentista nord-americà i la enorme influència d’aquest en la política internacional nord-americana.

Aquest arrenglerament dels EE.UU amb els sistemes teocràtics del Golf, que te les arrels en els anys vint del segle passat, va moure l’arabisme laic, de Síria fins Algèria, cap el no alineament, però de fet necessitaven per a reeixir de la complicitat amb el bloc Soviètic. La conseqüència esdevingué argument irrefutable per a que el departament d’estat d’EE.UU veies en aquests estats laics els seus enemics, promovent la dissidència mitjançant el fonamentalisme religiós.

La resposta fou que bona part d’aquets estats per a sobreviure esdevingueren progressivament dictadures, facilitades pel fet que bona part dels líders àrabs laics eren militars, com ho havia estat Ataturk, el pare de la Turquia laica després de la Primera Guerra Mundial, en el que molts d’ells s’emmirallaven. Ataturk, el que va abolir el darrer Califat que sustentava l’Imperi Otomà.

Acabada la guerra freda i despullats de principis ideològics, els interessos econòmics del control de les reserves de petroli i el polítics de prevalença com a potencia dominant, han marcat, els darrers vint anys, la política exterior nord-americana. I el mes greu, ha subordinat qualsevol mena d'autonomia en política exterior dels estats de la Unió Europea. Tenyit el seu espectacle de lluita per la democràcia, on mitjançant guerres n’ha fet bandera, ni una tant sols ha aconseguit materialitzar sobre les runes dels conflictes provocats.

En aquest segle XXI, importants serrells se’ls hi han escapat de les mans als nord-americans, si els muhaidins d’Afganistan entrenats contra els soviètics originaren el Talibans i les arrels de Al-Qaeda, d’aquesta darrera, de les runes de l’Iraq, va néixer Daesh. De la desestabilització local, al terrorisme global. En aquets marc ens trobem ara i la violència esdevé, un cop més, el perill més gran per a mantenir i fer avançar el sistema democràtic

Deriva autoritària...

Podria començar dient que l’home és un llop per a l’home, que la violència, per surar per damunt de l’altre, forma part indefugible de l’ésser humà. Gent més preparada que qui os escriu ha tractat aquest tema abastament i malgrat que hem patit al segle XX catàstrofes humanitàries enormes, malgrat les institucions que hem creat per impedir-les, sistemes educatius, estructures internacionals,  avui, en el segle XXI, tot fa pensar que de nou s’imposen les idees que tant bé va relatar el vell Hobbes.

Mai he estat pessimista, o millor dit, mai el pessimisme m’ha fet deixar de de fer allò que creia just. Però, os he de confessar que veient el mon polític del Congrés espanyol, els interessos que representen una amplíssima majoria dels electes et fa qüestionar quins son els límits de la democràcia parlamentària. Es cert que pots parlar, proposar i fins i tot tenir petites victòries aprofitant el desconcert del moment, però cal anar molt més lluny.

Des del mon local, des de la nació, pots crear sinergies favorables als canvis i a Catalunya hem donat passos molt importants, però necessitem força, més força, més implicació de la ciutadania més enllà d’una data determinada. Perquè el feixisme, aliat de la por, te molts ressorts avui i ara.

El culte a la competitivitat, al benefici vingui d’on vingui i amb el mètodes que faci falta fa que els gats dels que no importa el color hagin caçar ratolins, sens dubte, però els mètodes usats han corromput profundament les institucions des d’on , parapetat, han fet i desfet. I l’autoritarisme s’estén com una taca d’oli des de les institucions democràtiques, per impedir qualsevol canvi que posi en perill als que monopolitzen, fins ara, al poder i, com no, per amagar les traces de corrupció que han anat deixant.

El punyeter endeutament!

Que el govern de Catalunya té un enorme deute és un fet, que l’Estat hagi escanyat i continuï escanyant el finançament de la Generalitat també és irrefutable. Que hi ha part del deute impropi, possiblement. Que moltes propostes d’inversions fetes des de l’oposició no serien possible si els mateixos que les proposen les tinguessin que aplicar des del govern endeutat, de ben segur. Diuen que Alexandre de Macedònia va desembolicar un nus impossible amb un cop d’espasa. A voltes cal trobar una solució alternativa a la manca de solucions convencionals, per això molts hem abraçat la independència i la república!

Quan un sistema és inoperant, a voltes és molt més difícil arreglar-lo des de dins que canviar-lo. Perquè allò que està malt formulat ens dona sempre un resultat erroni. L’autonomia en el marc d’un estat que majoritàriament qui el governa és centralista esdevé un projecte permanentment inacabat que acaba esdevenint l’ase dels cops i culpable des del centre de tots els problemes del país. La crisi, de la que encara no hem sortit, n’ha estat l’exemple.

Voler fer una cursa amb les cames lligades et porta sempre a arribar tard. Tots els sistemes de finançament al deixar una gran discrecionalitat al govern de l’estat ha permès a aquest fer sempre lectures restrictives. El darrer invent de convertir el finançament necessari en una línia de crèdit a retornar amb interès és la darrera etapa d’aquest sainet. No solament no et donen el que hi tens dret, sinó que el que et prenen t’ho tornen a fer pagar amb interès i a més decideixen quan i com ha de rajar l’aixeta.

Els que hem governat un ajuntament sabem de l’angoixa que es passa quan no tens els mitjans suficients per a satisfer el mínim necessari, davant d’un  seguit d’urgències totes elles imprescindibles. La pervivència de l’actual model d’estat, amb la casta extractiva que el controla, és el problema principal que tenim. El canvi de govern i l’exercici del dret de l’autodeterminació són necessaris. Si el primer no es produeix impedint el segon, el procés de desconnexió de Catalunya haurà de continuar i la proclamació de la Republicà, previ referèndum unilateral, convocat pel parlament, imprescindible.

Un govern “fantasma” i sense rumb.

Ahir a la comissió de defensa del Congrés ens vàrem quedar amb un pam de nas al faltar a la compareixença el ministre de Defensa, en funcions, Morenés. El insòlit argument de que l’actual parlament de la XI legislatura no pot controlar un govern de la X legislatura, no solament és insòlit sinó que demostra una manca absoluta de cultura democràtica. Un govern en funcions és un govern i ha d’estar sotmès al control del poder legislatiu en l’exercici de les seves funcions!

Aquesta mena de govern “fantasma” que tenim a l’estat, que defuig el Congrés, però cada divendres fa consell de ministres i pren decisions esdevé segons ells no controlable, desfent la divisió de poder i deixant entreveure la poca cultura democràtica dels que el formen. Avui per avui son un perill, al no fer el dol de la majoria absoluta perduda, es comporten amb arrogància menystenint tot i a tothom. Com poden esperar convèncer a ningú per acordar res amb aquesta actitud?

S’està donant unes circumstàncies úniques : el poder executiu s’enfronta al poder legislatiu i possiblement aquest darrer, mitjançant la Mesa pugui recórrer al poder judicial, el Tribunal Constitucional! Veurem si aquest actua amb velocitat exprés com quan tracta els temes catalans!

De bo, aquesta situació té, que hem començat les tasques parlamentàries, plenaris i comissions, tot i que aquestes darreres depenen del president de cada una de elles, que les fa més àgils o no. Les que el tenen del PP, valga’m deu senyor! Però afortunadament no son majoria. Tenim però “l’espasa de Damocles” de les eleccions i avui solament s’albira una abstenció de Podemos al govern PSOE-Cidadanos per a impedir-ho. No gaire provable, però, a hores d’ara.

Unitat d’Espanya o protecció de la infància? dos maneres d’entendre la política.

L’Andoni, el portaveu del PNB, ho va dir molt clar i ho comparteixo, si PP i Ciudadanos varen presentar dos mocions, que van acabar en una sola, sobre la Unitat d’Espanya, de fet el que volien era impedir que les esquerres governin. Malauradament el PSOE va caure en el parany i el bloqueig en la formació de govern continua. Sense el reconeixement del dret a l’autodeterminació l’esquerra sempre serà subsidiària de la dreta espanyola. Una cortina de fum per a bloquejar el canvi a Espanya i a Catalunya.

Arguments tronats, de concurs de la secció femenina de Falange els de Dolors Montserrat i de jura de bandera a la OJE els d’ Albert Rivera. Feien vergonya aliena, però ells tant cofois mirant els escons dels seus respectius grups, molts diputats dels quals devien pensar en que acabessin ràpid per anar al bar.

Afortunadament vàrem tractar altres temes però, curiosament, o no, a iniciativa dels grups no majoritaris. He de reconèixer que hi ha bona sintonia amb els diferents grups que composen Podemos. Més enllà d’una certa tendència a l’escenificació que tenen alguns dels seus dirigents, el  tracte amb les diputades i diputats d’aquests grups és cada dia més cordial i comencem a treballar en molts temes amb un criteri confluent.  Bona relació també amb Bildu, Compromís, PNB i DiLl.

Parlar d’infància i adolescència, de pobresa infantil em va fer sentir útil, promovent un debat transversal i necessari per a posar diagnòstic i mitjans per protegir drets i combatre la pobresa. Es complementa a una Proposició No de Llei que he presentat a la Comissió de Sanitat i Serveis Socials i que es debatrà el mes d’abril. Cal fer possible que ajuntaments i Generalitat rebin els recursos necessaris per a combatre el que és una lacra i una vergonya.