Decidir com a país, també la política econòmica

Font: doscomic

Em cansa veure que quan un polític de dretes es queda sense arguments per defensar les coses que està fent, acostuma a dir que «no hi ha alternativa» al que fa. Sempre entonant la mateixa cançó, repetida fins a la extenuació aquests darrers anys pels mitjans de comunicació subvencionats i dirigits pels que s’aprofiten d’aquesta cantarella. Neguen una evidència, el sentit comú, perquè sempre hi ha una altra forma de fer les coses, moltes vegades més eficaç i menys dolorosa per a la societat.

Els que volem una altra política econòmica compartim amb la dreta catalana el dret a decidir com a nació, que no és fàcil tampoc, però aquesta contradictòriament ens diu que en el tema econòmic no podem, perquè no tenen marge de maniobra. I em pregunto en tenim gaire com a nació?

En realitat, quan els governants utilitzen aquest argument ho fan per alguna d’aquestes dues raons. Primera: ens donen bou per bèstia grossa. Amb l’excusa que no hi ha alternativa, el que estan perseguint en realitat són altres objectius ocults. Segona: han perdut sobirania política per actuar d’una altra manera perquè alguna cosa o algú està retallant el seu marge de maniobra. Però com que no vol admetre aquesta subordinació, ni tampoc presentar la dimissió, utilitzen la coartada de la inevitabilitat. La publicació, fa poc més d’un mes, de les Perspectives Econòmiques Internacionals de l’FMI és un suport més a aquesta opinió: l’austeritat excessiva no funciona i hi ha una altra forma de fer les coses.

El Govern de Mariano Rajoy sosté que no hi ha alternativa a l’statu quo constitucional, és a dir, a la legislació vigent. I no és cert. Per la seva part, el Govern d’Artur Mas fins ara, argumenta que l’únic camí per al progrés i la millora del benestar dels ciutadans de Catalunya és l’estat propi i fi. Determinisme, inevitabilitat, mentida... Si de veritat l’objectiu és el benestar, llavors hi ha altres formes de fer les coses. Podem decidir un estat propi i una altra política econòmica!

És difícil trobar un exemple més evident de la pèrdua de sobirania i de subordinació política que el que fan els governs conservadors. La crua realitat és que els nostres governs estan vençuts i desarmats davant dels interessos financers que avui dominen la política a la Unió Europea.

L’”Omertà”, per què callen quan haurien de parlar?

L’Omertà forma part del codi d’honor de la màfia siciliana. Aquest terme es refereix a la prohibició d’informar sobre els delictes considerats assumptes que incumbeixen a les persones implicades. Aquesta pràctica és molt difosa en casos de delictes greus o en els casos de màfia on un testimoni o una de les persones incriminades prefereixen romandre en silenci per por de represàlies o per protegir a altres culpables.

He començat amb aquesta definició a redós dels esdeveniments que vivim i hem viscut que afecten a la corrupció o al comportament indesitjable d’algun càrrec públic influent. Em ve al cap aquest paraula quan trobes un espès silenci, per no qualificar-lo moltes vegades de complicitat, de les direccions polítiques o dels afiliats que conviuen amb aquests personatges. A més poca vergonya i més fatxenda més difícil sembla a les direccions posar-li remei.

És cert que no afecta solament al mon polític. És paradigmàtica la resposta, o millor dit manca d’aquesta, de l’església catòlica als múltiples casos de pederàstia ocorreguts en els darrers trenta anys, l’omertà també hi va funcionar.

Els casos de l’Ajuntament de Sabadell i de la Diputació de Girona, molt diferents en l’abast i la forma, porten un procediment comú: els afectats o implicats directament s’exculpen de qualsevol responsabilitat i ataquen als missatgers i s’aprofiten d’un silenci, quan no del suport dels aparells dels seus respectius partits.

Fontajau, els guals i el sentit comú

Font: habitaclia.com

Fa un any es van aprovar les ordenances 2012 i entre d’altres canvis es va crear una nova figura impositiva: un gual que no era un gual, que permetia el dret a pas al garatge però que no tenia les mateixes prestacions, era un xic més econòmic i pretenia obligar a tots els veïns que tinguesin una entrada de garatge a optar per una de les dos alternatives.

La ciutat de Girona té realitats urbanístiques molt diverses fruit de la seva història, de la seva expansió, de l’absorció de municipis veïns i de les promocions d’habitatges dels darrers quaranta anys. S’ha de filar molt prim quan fas una norma i has de tenir sentit comú per a modificar-la o fins i tot suprimir-la quan no s’ajusta a la realitat o crea més problemes que els que inicialment volies solucionar.

Aquesta norma ha estat especialment controvertida en el barri de Fontajau, sobretot en el sector de casetes adossades promogudes a preus modestos, les façanes són molt petites i els garatges-trasters també, sovint el cotxe dels propietaris està aparcat davant i sols ocasionalment el fan servir. La caldera i altres andròmines ocupa bona part de la superfície. Fins a l’any passat era optatiu tenir gual o no, si no el tenien qualsevol cotxe podria obstruir l’entrada. Amb mà esquerra s’anaven trampejant el problemes, estem parlant d’una barri amb una bona convivència.

Ara sí s'ha generat un clima de crispació amb l’esmentada modificació de les ordenances. El sentit comú ens porta a demanar, com varem fer-ho fa un any, però carregats encara més de raó pel que ha passat, que es retiri la modificació i que el Consell de Mobilitat estudïi amb calma aquesta casuística i que cerqui una solució consensuada i equitativa.

A poc més d’una setmana de les eleccions. Parlament fort i plural, govern desconcertat

A poc més d’una setmana de les eleccions comencem a veure moviments, esperats i inesperats, dels partits. En primer lloc de CiU, o millor dit de CDC per un cantó i de UDC per un altre. És per a mi una doble sorpresa el resultat de la coalició i la rapidesa amb la que s’ha ressituat Duran i Lleida tornant a la seva posició d’abans de l’11 de setembre, aquell dia anava coix a la manifestació, avui ha perdut la memòria. El problema per la estabilitat el té Mas més dins de la seva coalició que amb els interlocutors de fora d’ella.

Esquerra manté, de moment, el seu perfil malgrat la dura ofensiva que es va desfermar 24 hores després del resultat perquè s’abracés sense condicions a Artur Mas, un pla B per part dels que volien la majoria absoluta que no han tingut, força groller per cert. Tinc un bon concepte d’Oriol Junqueras que ha augmentat en la campanya i aquesta setmana, em sobta però que desenterri el concepte de “cap de l’oposició” que es van inventar CiU i PSC en els seus vells bon temps, no crec que li faci falta i fa tuf una mica arnat.

El PSC continua la seva deriva, de la pobresa a la misèria, electoral, organitzativa i mental, ho lamento pels socialistes honestos i de cor, però quan els aparells i les ambicions personals es donen la mà i s’amaneixen de pensament dèbil i oportunista, res de bo pot sortir. El problema no eren els catalanistes del PSC, ho eren i ho són els corruptes i els arribistes que sense ideologia l’han convertit en una ombra d’una ombra.

On comença i on acaba l’espanyolisme del PP i “Ciudadanos”? Què hi ha al darrera? Per al PP és clar, usen la bandera, en el seu cas la “roja i gualda” per amagar la cartera, les retallades i les mentides de Rajoy. Per l’altre semblen més una bandera de la legió, quina imatge la del número dos d'aquest partit, real o photoshop, que es diu antipartit, amb uniforme i bandera d’Espanya amb la gallina del franquisme. Una metàfora de no ser de dretes ni d’esquerres sinó tot el contrari!

ICV-EUiA i la CUP, més forts, tan a prop i tan lluny alhora, bons resultats però insuficients per a uns i altres per encapçalar, a les institucions i al carrer, un canvi radical de model econòmic i social. Són però imprescindibles per armar una alternativa, els primers per arrelament i experiència, els segons per joventut i radicalitat. Però sovint quan més a prop, més es veuen un i altri les misèries i els defectes. Serem capaços de mirar un xic més lluny?

No estem pitjor que abans del 25N, bé, ho estan els que volien una majoria còmode per a carregar el mal govern com a factura al dret a decidir. I no estem pitjor, perquè avui el Parlament reflecteix amb claredat la pluralitat de la ciutadania. Ens representa. Caldrà però que assumeixi la responsabilitat que li hem donat.

Avui “Gran Recapte”, el banc d’aliments lluita contra la fam, però són els governs els responsables

Tot el meu suport a la feina que fan els bancs d’aliments, a la gent que desinteressadament hi treballa,  a l’esforç per a coordinar amb les altres entitats que lluiten contra la pobresa i a tots els ciutadans i ciutadanes que aquests dies faran la seva aportació per omplir uns magatzems que estan quedant buits.

Sense solidaritat, la nostra societat s’esquinçaria i cal que tots fem un esforç per a fer possible que no es trenqui, però m’indigna la hipocresia d’aquells  que des dels governs i des del poder econòmic s’omplen la boca aquests dies de bones paraules i la resta dels dies van en la direcció contaria, la que genera desigualtats i provoca la pobresa.

Combatre el frau fiscal, no ser tolerants amb la corrupció, fer de la creació de llocs de treball l’objectiu central de les polítiques són les obligacions que els ciutadans hauríem d’imposar als nostres governants i a aquelles grans fortunes que mouen els fils del poder.

Tolerància 0 contra corruptes i corruptors, contra els que s’aprofiten de la crisi per enriquir-se, contra els que fan de la política un ofici pel lucre personal i no un servei a la ciutadania. Cal que exigim i ens exigim un comportament més ètic per a fer de la solidaritat el centre de la solució dels nostres problemes.

Molta gent avui dissabte, com ahir divendres, col·laborarà amb el “Gran Recapte” i serà un èxit, sempre he pensat que la bona gent és majoritària al nostre país, però el nostre nivell d’exigència ha de ser més gran davant d’aquells, que insensibles, ens porten amb la seva política de “no hi ha una altra possible” a la pobresa més cruel de la que es desentenen.

De xoriços i corruptes! Via fora!

Font: ara.cat

El darrer escàndol de corrupció que s’atribueix a alts càrrecs del PSC, entre ells a l’Alcalde de Sabadell, fa que plogui sobre mullat, un més! Genera un sentiment que no hi ha un pam de net i que vivim en un país i un estat en què la corrupció, com una plaga bíblica es impossible d’aturar.

Al meu parer les causes són múltiples i son fruit de la voluntat dels corruptors, els que tenen i volen fer més diners, els que tenen la paella pel mànec, els que els interessa un sistema que permeti que els corruptes puguin surar i quedar impunes. Al meu parer, hi ha un seguit de circumstàncies que ho fan possible.

Les majories absolutes, fruit del nostre sistema electoral i el desinterès de la política de bona part dels ciutadans, esdevenen un caldo de cultiu perquè qualsevol grup de pressió es pugui moure com el peix a l’aigua.

Què fàcil és per alguns arribar al sofà de l’alcalde o del cap local del partit i, ja sigui per aconseguir mitjans econòmics per a la propera campanya o per la jubilació anticipada si es perden les eleccions, o per les dos coses, es fa fàcil sortir amb un contracte o una requalificació. Difícil quan hi ha majoria absoluta controlar al govern des de l’oposició, doncs sovint no se li dóna ni aigua per a poder fiscalitzar el govern.

Un sistema judicial amb pocs mitjans i lent, que permet que s’eternitzin les actuacions policials i els casos de corrupció si es que van a judici, el més fàcil es quedi en res o com a resultat del llarg procediment hi resti un sumari amb prou contradiccions com perquè els bons bufets d’advocats del corruptes puguin minimitzar les sentències.

Això passa tant amb el sistema judicial com amb la inspecció d’hisenda, més de trenta anys de governs de PSOE i PP, amb el suport de CiU, i tots ells mai han dotat de recursos les dos institucions claus per combatre la corrupció i el frau. No es casualitat que aquests partits siguin els més implicats en corrupció, i Espanya i Catalunya siguin els països amb més frau fiscal impune!

La supeditació del poder polític a l’econòmic, que en aquest país es dóna com en cap. Els paradigmes dels poderosos són els que acríticament propaguen els governs i el concepte d’enriquir-se, de “forrar-se”, troba terreny abonat en els polítics sense ideologia que tant abunden.

Sovint hi ha massa gent sense ofici ni benefici que per ambició i per servitud amb l’aparell del partit, es troba amb un càrrec públic que li comporta un superior estatus retributiu i social, que al ser eventual i no tenir un lloc de treball en molts casos si el cessen, els electors o el partit, es curen en salut fent-se un coixí per al seu futur.

Cal una profunda regeneració democràtica, hi ha prous polítics honrats per a fer-ho possible, i el poble ha d’empènyer amb els seus vots, però caldrà trencar amb aquest caduc sistema de la segona restauració borbònica dels anys setanta.

Un fantasma ha sortit de les eleccions? Alguns li diuen “massa fragmentació al parlament”

No han tardat gaire els que volen posar aigua al vi del dret a decidir, després de l‘estat de xoc en què van quedar en la nit electoral, de vendre fum tot dient que el Parlament és ingovernable tan fragmentat i que si alguns partits no donen un suport incondicional a la “governabilitat”, que és com anomenen a les retallades, esdevindrà l’apocalipsi. Fins i tot amenacen amb què no es pot seguir el camí del dret a decidir si no s’accepta acríticament el model de política econòmica seguida fins ara.

La hipocresia dels que volen majoria absoluta o res, ara es modifica per l’adhesió incondicional o res. Un té la sospita que sòn els mateixos que amb una possible majoria absoluta haurien pressionat també perquè res es fes en el camí del dret a decidir.

Governar amb minoria és fer política, amb majoria absoluta tothom pot “manar”, però governar és una altre cosa, ara bé pels poders fàctics la millor manera d'influir des de l’ombra és tenir un interlocutor amb majoria absoluta. Espanya i Catalunya han estat un exemple d’aquesta manera de governar i vist el com estem no es pot dir que hagi estat o continuï sent un bon sistema de govern.

Ara bé, governar en minoria dona la talla del bon polític i la pregunta és si els tenim al govern i a l’oposició? Aquests mesos ho veurem. Espero que ERC i ICV-EUiA , i en un futur les CUP, siguin capaços de saber articular oposició, fer propostes per modificar polítiques de govern i assegurar que la voluntat majoritària dels catalans i catalanes, el dret a decidir, es pugui acomplir en un termini breu. Si es fa bé recaurà en CiU tota la responsabilitat de complir el que ha dit que faria i no tindrà més excuses que posar.

Mai he cregut que quan pitjor, millor. Tampoc crec en els fantasmes i menys en aquest de la fragmentació. Però no s’ha de mostrar ni debilitat ni intolerància amb l’adversari. Com que crec en la democràcia, espero que siguem capaços de acomplir les expectatives d’una àmplia majoria de la població catalana.