Decidir com a país, també la política econòmica

Font: doscomic

Em cansa veure que quan un polític de dretes es queda sense arguments per defensar les coses que està fent, acostuma a dir que «no hi ha alternativa» al que fa. Sempre entonant la mateixa cançó, repetida fins a la extenuació aquests darrers anys pels mitjans de comunicació subvencionats i dirigits pels que s’aprofiten d’aquesta cantarella. Neguen una evidència, el sentit comú, perquè sempre hi ha una altra forma de fer les coses, moltes vegades més eficaç i menys dolorosa per a la societat.

Els que volem una altra política econòmica compartim amb la dreta catalana el dret a decidir com a nació, que no és fàcil tampoc, però aquesta contradictòriament ens diu que en el tema econòmic no podem, perquè no tenen marge de maniobra. I em pregunto en tenim gaire com a nació?

En realitat, quan els governants utilitzen aquest argument ho fan per alguna d’aquestes dues raons. Primera: ens donen bou per bèstia grossa. Amb l’excusa que no hi ha alternativa, el que estan perseguint en realitat són altres objectius ocults. Segona: han perdut sobirania política per actuar d’una altra manera perquè alguna cosa o algú està retallant el seu marge de maniobra. Però com que no vol admetre aquesta subordinació, ni tampoc presentar la dimissió, utilitzen la coartada de la inevitabilitat. La publicació, fa poc més d’un mes, de les Perspectives Econòmiques Internacionals de l’FMI és un suport més a aquesta opinió: l’austeritat excessiva no funciona i hi ha una altra forma de fer les coses.

El Govern de Mariano Rajoy sosté que no hi ha alternativa a l’statu quo constitucional, és a dir, a la legislació vigent. I no és cert. Per la seva part, el Govern d’Artur Mas fins ara, argumenta que l’únic camí per al progrés i la millora del benestar dels ciutadans de Catalunya és l’estat propi i fi. Determinisme, inevitabilitat, mentida... Si de veritat l’objectiu és el benestar, llavors hi ha altres formes de fer les coses. Podem decidir un estat propi i una altra política econòmica!

És difícil trobar un exemple més evident de la pèrdua de sobirania i de subordinació política que el que fan els governs conservadors. La crua realitat és que els nostres governs estan vençuts i desarmats davant dels interessos financers que avui dominen la política a la Unió Europea.