L'Estat autonòmic està derivant cap a una situació límit que fa difícil pensar en una solució a mig termini que no passi per la ruptura. Aquest model té un problema estructural del que emanen totes les dificultats: l'Estat de les autonomies està molt descentralitzat en la despesa i molt poc en la decisió política.
Aquest era l'objectiu dels que pensarem el “cafè per a tots” en els primers anys de la transició democràtica. No volien un estat federal, volien un sistema que afavorís el Govern central i apaivagués les identitats de Catalunya i el País Basc. Aquesta limitació ha portat amb el temps a la insatisfacció permanent i al mal govern. La crisi ha fet més evident la realitat de les autonomies: al tenir poc marge pressupostari per dissenyar polítiques pròpies, l'endeutament és inevitable.
La crisi ha posat al límit les costures econòmiques d'aquest Estat, de manera que, 30 anys després, els problemes que van provocar el naixement d'aquest model l'encaix de Catalunya i el País Basc- continuen sense resoldre's, amb la diferència que en aquests països ha crescut la voluntat d'emancipació. L'Estat de les autonomies va camí d'entrar en una nova fase, amb quasi tot el poder central i autonòmic en les mateixes mans.
La capacitat de contrapès al poder central des de la perifèria quedarà en no res, i descartades les opcions federal i confederal, només queden dues opcions: la restauració centralista o l'època de les independències. Com a vell federalista, a aquestes alçades, després de veure com els clixés, desacords i acusacions mútues de deslleialtat es repeteixen eternament, sense cap senyal de coneixement, hom acaba pensant que és l'única solució racional.
Però no sempre el que és racional és real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada