dissabte, 22 de desembre de 2012

Tres discursos i un destí. Sobre el debat d’investidura

Font: iniciativa.cat


No em semblen incompatibles els discursos d’Oriol Junqueras i Joan Herrera. Tampoc ho és el de David Fernández.

Em semblen bé les mesures fiscals pactades per ERC amb CiU en el pacte de legislatura. Són una part substancial de les que portava en el programa la meva coalició i no per ser insuficients s’han de menystenir. Obren un forta escletxa a un model neoliberal que fins ara semblava inamovible i genera contradiccions entre la dreta econòmica i la política. És en aquest pla de defensar  la importància de les polítiques de creixement contra les polítiques d'austeritat extrema promogudes per la UE on tenim un punt de trobada.

Estic d’acord amb Junqueras en que cal cercar grans consensos, més enllà del pacte de governabilitat, en àmbits com l'educació o la recerca. Indubtablement els grans eixos de la reactivació econòmica són la recerca, la internacionalització, les infraestructures, el finançament i les exportacions.

Quan tots tres conflueixen en la necessitat de trencar amb les polítiques econòmiques endegades per la troika i seguides fil per randa pel govern Rajoy, no se’ns pot escapar que no podríem aplicar una alternativa amb les actuals competències de la Generalitat, per això ens calen les competències pròpies d'un estat.

Ací és quan penso que en Joan Herrera ho va encertar, quan diu que aquest país mereix una oposició d’esquerres a la política d’austeritat salvatge però també que cregui en el dret a decidir. Al d'un pacte contra la corrupció i refundar la democràcia garantint el rendiment de comptes davant de la ciutadania. Mereix una oposició però també construir un futur govern que doni sortides a la crisi amb noves polítiques.

David Fernández de la CUP-AE ha ofert mà oberta per l'autodeterminació, i el puny tancat contra les retallades, i ha dit que els adversaris de Catalunya eren l'estat espanyol i els mercats financers. Ítaca avui és intervinguda i rescatada per la troica. De manera que ens trobarem més problemes quan hi arribem. I ha acabat citant un poema de Blai Bonet que m’agrada especialment: 'Lluita si pots, i si no pots batalla. La impotència ens dirà què cal fer'.

Caldrà doncs fer un esforç perquè els tres discursos puguin tenir un mateix destí, un estat propi que contribueixi a fer una Europa diferent. Perquè el dret de decidir no és només un dret, sinó una eina indispensable per a preservar el nostre estat del benestar, per a aportar el millor de nosaltres mateixos com a país i com a societat al desenvolupament de les institucions europees. Tan sols amb un estat podrem fer les millors aportacions al conjunt d'Europa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada