 |
| Font: iniciativa.cat |
No em semblen incompatibles els discursos d’Oriol Junqueras i
Joan Herrera. Tampoc ho és el de David Fernández.
Em semblen bé les mesures fiscals pactades per ERC amb CiU en
el pacte de legislatura. Són una part substancial de les que portava en el
programa la meva coalició i no per ser insuficients s’han de menystenir. Obren
un forta escletxa a un model neoliberal que fins ara semblava inamovible i
genera contradiccions entre la dreta econòmica i la política. És en aquest pla
de defensar la importància de les
polítiques de creixement contra les polítiques d'austeritat extrema promogudes
per la UE on tenim un punt de trobada.
Estic d’acord amb Junqueras en que cal cercar grans consensos,
més enllà del pacte de governabilitat, en àmbits com l'educació o la recerca.
Indubtablement els grans eixos de la reactivació econòmica són la recerca, la
internacionalització, les infraestructures, el finançament i les exportacions.
Quan tots tres conflueixen en la necessitat de trencar amb les
polítiques econòmiques endegades per la troika i seguides fil per randa pel
govern Rajoy, no se’ns pot escapar que no podríem aplicar una alternativa amb
les actuals competències de la Generalitat, per això ens calen les competències
pròpies d'un estat.
Ací és quan penso que en Joan Herrera ho va encertar, quan diu
que aquest país mereix una oposició d’esquerres a la política d’austeritat
salvatge però també que cregui en el dret a decidir. Al d'un pacte contra la
corrupció i refundar la democràcia garantint el rendiment de comptes davant de
la ciutadania. Mereix una oposició però també construir un futur govern que
doni sortides a la crisi amb noves polítiques.
David Fernández de la CUP-AE ha ofert mà oberta per
l'autodeterminació, i el puny tancat contra les retallades, i ha dit que els
adversaris de Catalunya eren l'estat espanyol i els mercats financers. Ítaca
avui és intervinguda i rescatada per la troica. De manera que ens trobarem més
problemes quan hi arribem. I ha acabat citant un poema de Blai Bonet que
m’agrada especialment: 'Lluita si pots, i si no pots batalla. La impotència ens
dirà què cal fer'.
Caldrà doncs fer un esforç perquè els tres discursos
puguin tenir un mateix destí, un estat propi que contribueixi a fer una Europa
diferent. Perquè el dret de decidir no és només un dret, sinó una eina
indispensable per a preservar el nostre estat del benestar, per a aportar el
millor de nosaltres mateixos com a país i com a societat al desenvolupament de
les institucions europees. Tan sols amb un estat podrem fer les millors aportacions
al conjunt d'Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada