divendres, 21 de febrer de 2014

Col·lecció Mallol, Auditori...versus Santos Torroella. I tu més!


Encara ressonen les paraules de l’Alcalde Puigdemont al darrer Ple municipal, com un Júpiter tonant, repartint a tort i a dret, per a justificar i salvar la compra de la col·lecció Santos Torroella. Aquests darrers dies algun mitjà de comunicació ha tret les comparacions que va fer amb dues despeses que el govern socialista monocolor que va haver-hi a la ciutat, algú ho recorda? va fer en aquesta ciutat per passar del gris i negre al technicolor.

Va parlar de la col·lecció Tomàs Mallol del 1997 i la de la construcció del Auditori del 2001, ambdues en èpoques de majoria absolutíssima del Quim Nadal, quan CiU tenia un paper galdós a la ciutat com la dels “tres sud-americans” sense mariachis, en el seu moment crepuscular, una banda mítica! El primer, fou un període on el meu grup no era present a l’Ajuntament, els ciutadans ens van donar vacances vuit anys, en el segon cas si que el recordo bé, feia molt poc que era regidor en solitari i en solitari em vaig oposar a la despesa.

En el primer cas, el de la col·lecció Mallol, no estaria malament que l’ex-alcalde Nadal, escrigui un prolix i documentat article per il·lustrant-se de la multiplicació del deute, li podria demanar l’actual alcalde, ara que semblen molt amics!

De l’Auditori, recordo les justificacions de l’Alcalde Nadal i dels seus tres terços inversors -Ajuntament, Generalitat i Diputació- , no pagaríem més de quatre milions!, els hi sona. Em recordava el divendres passat, un cop i un altre, el que ens deia ara l’alcalde Puigdemont. Vam acabar pagant-ne deu o més, mai ho vaig poder saber amb certesa, descomptant que en quatre anys tots els fons de la Diputació no finalistes anaren a parar al sac de les obres. Als sacs de ciment blanc, que segons l’inefable Pluma, la fotocopia en blanc i negre d’en Nadal, que aquest ens va deixar com a penyora per a vigilar el tripartit, ens deia que era la causa de tant formidable desviació.

Bé, ara un cop es desfacin les cortines de fum, i es donin les explicacions oportunes, donem temps al temps, i veurem a qui ens dona la raó. Però, per a mi, el més lamentable no serà no tenir-la, sinó que es confirmi de nou que els somnis de grandesa d’uns pocs perjudiquen com sempre als que més ho necessiten.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada