Encara
ressonen les paraules de l’Alcalde Puigdemont al darrer Ple municipal, com un
Júpiter tonant, repartint a tort i a dret, per a justificar i salvar la compra
de la col·lecció Santos Torroella. Aquests darrers dies algun mitjà de
comunicació ha tret les comparacions que va fer amb dues despeses que el govern
socialista monocolor que va haver-hi a la ciutat, algú ho recorda? va fer en
aquesta ciutat per passar del gris i negre al technicolor.
Va parlar de
la col·lecció Tomàs Mallol del 1997 i la de la construcció del Auditori del
2001, ambdues en èpoques de majoria absolutíssima del Quim Nadal, quan CiU
tenia un paper galdós a la ciutat com la dels “tres sud-americans” sense
mariachis, en el seu moment crepuscular, una banda mítica! El primer, fou un
període on el meu grup no era present a l’Ajuntament, els ciutadans ens van
donar vacances vuit anys, en el segon cas si que el recordo bé, feia molt poc
que era regidor en solitari i en solitari em vaig oposar a la despesa.
En el
primer cas, el de la col·lecció Mallol, no estaria malament que l’ex-alcalde
Nadal, escrigui un prolix i documentat article per il·lustrant-se de la
multiplicació del deute, li podria demanar l’actual alcalde, ara que semblen
molt amics!
De
l’Auditori, recordo les justificacions de l’Alcalde Nadal i dels seus tres
terços inversors -Ajuntament, Generalitat i Diputació- , no pagaríem més de
quatre milions!, els hi sona. Em recordava el divendres passat, un cop i un
altre, el que ens deia ara l’alcalde Puigdemont. Vam acabar pagant-ne deu o més,
mai ho vaig poder saber amb certesa, descomptant que en quatre anys tots els
fons de la Diputació no finalistes anaren a parar al sac de les obres. Als sacs
de ciment blanc, que segons l’inefable Pluma, la fotocopia en blanc i negre
d’en Nadal, que aquest ens va deixar com a penyora per a vigilar el tripartit,
ens deia que era la causa de tant formidable desviació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada