dilluns, 3 de febrer de 2014

Per què li diuen federalisme si el que volen dir és statu quo?


El PP mirant de reüll des de la dreta extrema a l’extrema dreta, recent escindida, diu no a tot el que sembli llibertats, civils o dels pobles, no m’agrada, fins i tot em repugna, però no enganya. És la vella Espanya, la que ens ha gelat el cor des de fa segles. Però l’Altre Espanya, la republicana, la que amb la Catalunya progressista sovint frec a frec ha lluitat per les llibertats, on és?

Esquerra Unida continua aquesta darrera tradició, amb contradiccions, amb algun estirabot, però, a contracorrent, està al costat del dret a decidir, de l’autodeterminació dels pobles. No crec que des de Catalunya es valori prou aquest esforç, pot ser per què alguns interlocutors de casa no li perdonen la seva radicalitat social, com també desconfien dels que ho som ací. Però si no hi ha un terratrèmol polític de molts graus, el partit majoritari de l’esquerra espanyola, el PSOE, va per una altre camí, sospitosament semblant al del PP en aquesta qüestió.


El cara a cara del president Mas amb l’expresident Felipe González i la romeria de Susana Diaz, presidenta de la Junta d’Andalusia,  a l’Hospitalet ens confirmen un camí que porta a la confrontació, diluint els xoc esquerra dreta per statu quo o canvi. Per que sense canvi a fons de les relacions d’estat, sense noves sobiranies, no es pot consolidar un canvi social, tant o més necessari que l’anterior.

Per què li diuen federalisme quan el que volen, com a molt, es reformar les autonomies? Al meu parer es així,  per que a ells els hi va bé el sistema actual. Els hi ha donat i els hi dona poder i fa difícil, per no dir impossible una nova alternativa. Un entramat d’interessos econòmics, polítics i judicials, un fossilitzat sistema electoral...els hi dona seguretat, fins ara.

És aquest fins ara que els porta a canviar paraules sense modificar la definició, la verborrea il·limitada del senyor González, jugant amb les paraules, abusant de les metàfores, sublimant un diàleg vuit en el que es prejutja el resultat: el que hi ha no es pot canviar i a més és impossible.

Solament poden triomfar, creuen,  si divideixen els catalans, els confronten, els hi toquen els sentiments per a convertir a una part en estrangers, com deia l’inefable Susana, creant una franquícia i no un partit federat com era el PSC, trencant un fet que ens ha donat força com a país i com a poble, un sentiment pràcticament unànime de que és català qui viu i treballa a Catalunya, per que la gran majoria ho vol ser!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada