dijous, 10 de desembre de 2015

O César o res? Doncs, ni una cosa, ni l’altre!


No hi crec en els líders mediàtics. Molts ho justifiquen en que cal combatre a l’adversari amb les seves pròpies armes, però sempre he pensat que si entres en les seves regles de joc, sempre tindran avantatge els adversaris. Crec en el lideratge i en el treball en equip i per damunt de tot en la necessitat d’un moviment social ampli que ho impulsi i que controli el camí a seguir. A més, per aconseguir grans canvis, els de més edat recordem el Felipe del 1982, amb un líder mediàtic el que acaba canviant és ell. 


La particularitat de procés sobiranista i la seva reclamació de la independència per a Catalunya ha marcat la vida política catalana els darrers anys i ha descol·locat als poders fàctics de tota la vida que pensaven tenir-ho tot lligat. Em bona part d’aquest camí han pensat que el controlarien, que els vells partíts del poder, més o menys reciclats, serien capaços de reconduir el moviment a un nou “peix al cove 2.0”, no ha estat així.

Les revolucions democràtiques tenen aquesta particularitat: que la política està íntimament lligada a l’acció popular. La mobilització de centenars de milers de persones, la capacitat d’organitzar i visualitzar l’acció i les reivindicacions, ha estat un fet incontestable. La fuga dels sectors oligàrquics cap a l’espanyolisme més agressiu ha estat la resposta del sistema, de fet una resposta de classe. De lluita de classes.

És el caràcter popular del moviment per aconseguir una república catalana el que ens caracteritza. És avui per avui un fet que fa por als poderosos, d’ací la resistència i la contraofensiva contra l’independentisme. El 20D l’hem d’interpretar, doncs, com una fita més d’aquest camí de lluita popular i el vot republicà i independentista com una garantia i una arma carregada de futur!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada