Vull ser lliure!

Cada cop tinc més clar que per a ser lliures cal sortir de la subordinació mental a la que hem estat lligats anys i panys. Curiosament dos coneguts amb opcions antagòniques, un independentista i l’altre no, em preguntaven el mateix: que hi anem a fer a Madrid si som independentistes? La resposta fou la mateixa per als dos –fet en política cada cop més excepcional- “Per a caminar sols, per a ser independents, no vull que altri digui que em representa i manipuli el meu vot”. D’aquesta mena ja n’hem tingut masses amb un resultat nul per a Catalunya.

Si alguna cosa posa dels nervis als candidats espanyols es que no formem part de les quatre opcions, abans dos, en les que els sistema vol que ens sentim representats. Si alguna cosa els fa por és la independència de Catalunya, especialment si es fa sota bases socialment progressistes, que posi en dubta l’immobilisme de l’estat espanyol.

Clar que tenim la ma oberta amb aquells que arreu de l’estat vulguin justícia social i llibertat, però solament des de la sobirania, des del tracte d’igual a igual, podem fer camí en allò que mútuament ens convingui. Ni ells em representen ni jo he de formar part de la seva representació, diluït en un marc que no és el meu.

Gairebé a l’equador de la campanya hem de caminar carrer per carrer, plaça per plaça convencent als nostres compatriotes per a que no es quedin a casa el 26J. Cal anar a votar amb el cor i el cervell, pel que més ens convé com a individus i com a nació. Sense independència continuarem subordinats - ens estrenyeran el llaç amb menys o més força- sempre depenent que altri decideixi el que és millor per nosaltres. Ara, sense permís, decidirem un altre camí.