El federalisme de debò no necessita manifestos, està pel dret a decidir.

Font: elPeriódico.cat

Ahir vaig escriure, “avui es publica un manifest al diari el País d’intel·lectuals que diuen defensar una opció federalista per a l’Estat espanyol, llegint-los tenen un federalisme descafeïnat i oportunista, l’únic nacionalisme que veuen i que critiquen amb condescendència és el català. Enrocats, com el nacionalisme espanyol més conservador, en una lectura doctrinària de la constitució, que pel que sembla es pot canviar si els mercats ho exigeixen, però no si ho demanen els pobles. S’equivoquen, perquè els que són federals a Catalunya, no els que ara s'hi revesteixen, són aliats del dret a decidir i no adversaris. Sense estat propi, sense sobirania, no hi ha res a parlar amb ningú”.

Avui em mantinc amb la mateixa posició, quan hi veus el parany al que PRISA i els seus tentacles intenten promoure. En un marc del que semblen sortir bones paraules, que es parla de prestar oïda al que plantegi la majoria del poble català, però al mateix temps defensa una constitució que llegida literalment rebutja expressament l’autodeterminació. Si fossin honestos els que han escrit el manifest o prestessin més atenció al que signen els que no ho han fet, caldria que primer reclamessin aquest dret, el seu reconeixement. Seria un camí real i no el que ens plantegen que sembla més una cortina de fum per amagar a bona part de l’esquerra espanyola, tossudament contrària a una solució pactada per atendre el fet nacional català.

El dret a decidir, el sobiranisme no és una malaltia, una rauxa passatgera, un invent de la dreta catalana. No cal que ens curin, n'hi hauria prou amb què ens escoltessin. Però no, ells tenen la solució, trenta anys més de discussions estèrils, on sempre tenen la darrera paraula. És cert que hi ha persones a la llista que sempre m’han merescut respecte, però també molts que ni ara ni abans han cercat ni el diàleg ni una solució a un problema que han negat i que encara neguen. El problema no és Catalunya, és el ranci centralisme de la classe dirigent espanyola.

Ja en tenim prou de discursos i d’amenaces, que es mirin i pensin com han estat capaços de no dir ni mu sobre la deriva del seu estat cada cop més autoritari i lo poc que han fet per impedir l’abassegadora 'hegemonia del PP'. Nosaltres ací i ara lluitarem per una societat més justa i una Catalunya que lliurament decideixi quin estat vol ser.