Llei d’autonomia del pacient i dependència de la justícia.

De tant en tant apareixen cassos que surten a la llum pública i tornen  a engegar un debat que al cap d’un temps es difumina, mentrestant son moltes les persones que pateixen de forma anònima una situació de pèrdua de drets respecte al seu cos i la seva vida. Son molts el prejudicis que tenyits de principis morals o polítics generen patiment. Moltes famílies resten impotents i molts professionals no s’atreveixen a fer el correcte davant de tanta ambigüitat jurídica.

Una mica s’ha avançat respecte al cas del tetraplègic Ramon Sampedro, que va reclamar l’eutanàsia el 1998 i la mort del qual per suïcidi assistit va derivar en un procés judicial finalment tancat perquè havia prescrit, però el debat segueix obert perquè no hi ha una regulació legal clara, que el PP continua sense considerar necessària, i perquè moltes vegades hi ha discrepància entre la voluntat dels familiars del malalt i l’opinió dels metges.

Des d’un punt de vista legal la normativa que s’aplica a Catalunya és la llei de l’autonomia del pacient, de l’any 2000, en el qual es regula el testament vital i permet que el pacient expressi la seva voluntat de cara al procés de la mort, però “sempre que no sigui contrari a l’ordenació jurídica o la bona pràctica clínica”.

L’enunciat es tant obert que justifica qualsevol decisió perquè alguns col·lectius mèdics defensen que el seu objectiu és respectar el cicle vital del pacient, controlar els símptomes, però sense allargar-lo no escurçar-lo intencionadament, mentre que amplis sectors de la societat defensem que sigui el pacient, o la seva família, els qui sense pressions i amb l’assessorament degut decideixin com ha de ser el final de la seva vida.

Holanda, Suïssa, Bèlgica són alguns del països que han regulat aquest procés i seria bo que també aquí s’afrontés com més aviat millor un debat que porti a solucions adequades que amb els nou avenços mèdics es fa cada cop més necessari.