Que diria al Consell nacional d’ICV d’avui, si encara en fos membre,

Vaig ser membre del Consell nacional d’ICV des de la seva creació, he intervingut sovint i sempre quan el tema era d’especial importància. Avui no ho podré fer, doncs ja no milito en aquesta organització, encara se’m fa estrany. Però que hauria dit, pensava al llevar-me, si com altres independentistes d’ICV m’hagués quedat a l’organització?

Primer de tot hauria confessat que per primer cop no els hauria votat, com , tot fa pensar, la majoria de votants del 2012. Què, al meu parer, per a salvar el mobles no calia cremar la casa, passant de 13 a 11 diputats dels que tant sols tres són d’ICV i amb un discurs que no era el nostre. Preguntaria si estem millor o pitjor que el dia de la Convenció quan vam decidir per amplia majoria, no pas amb el meu vot, canviar de carril i abandonar el sobiranisme unitari que havia evolucionat cap a la independència.

També parlaria de futur, de cap a on hauríem d’anar per a preservar una història de la que ens sentim orgullosos, en un present que ens aboca a la fagocitatció o a la marginalitat. I cridaria a l’orgull, a mirar-nos al ulls, de tants i tants militants generosos i referents en el seu lloc de treball i en el seu poble o ciutat.

Els hi diria que és el temps de pensar en l’esquerra de després de la independència, de reviure de les cendres l’esperit del PSUC, la voluntat d’unificar allò que és divers en les esquerres catalanes, per a ser protagonistes de la República Catalana. I els hi comunicaria, sentimental com soc, el profund afecte que els hi tinc.

Però, probablement, al acabar la intervenció, amb alguns aplaudiments, no pas pocs, i en el moment de votar la proposta de la direcció, tot dient que hem de continuar igual fins a les generals, molt em temo, s’aprovaria per amplíssima majoria...i tot, de moment, continuarà igual. Mal que em pesi.