La
corrupció és un mal endèmic en tota forma de govern. No és evitable però si
controlable. Depèn de molts factors que aquest control sigui eficaç o no. Hi han
raons històriques, socials, religioses o educatives però, al meu parer, el que
preval és els mecanismes que te un sistema polític per a facilitar o minimitzar
l’impacte d’aquesta xacra. Educació i controls serien els dos eixos virtuosos.
La Itàlia
del 1992 ens demostra que no es pas fent una creuada judicial contra la
corrupció que el tema es soluciona, se’n van treure uns quants de corruptes i se’n
va posar uns altres. Alguns, fins i tot de pitjors. Una excel·lent sèrie de
la RAI darrerament ens explica aquests fets i l’ascensió de Berlusconi.
A Espanya
la corrupció ha estat un dels fonaments del sistema des de 1876. Amb la primera
restauració i la segona, la del 1976, s’ha conformat una classe dirigent que ha
anat modificant instruments i aliances, a dins i a fora, sense deixar de
controlar l’estat, no solament per a dominar el poder polític, sinó també, i
especialment, usar-lo per al seu profit econòmic.
Mentre la
classe dirigent espanyola es manté unida i amplia els seus instruments polítics
bipartidistes a un tercer, Ciudadanos, a Catalunya aquesta s’ha esquinçat i els
sectors menys vinculats amb l’oligarquia espanyola han apostat per una aliança
amb les classes mitges i populars, que obre pas a un procés constituent que significa
la fi del statu quo.
D’ací l’odi
contra Artur Mas i CDC. No creureu que el tenen per haver participat en el model corrupte de finançament amb
el que tots els partits sistèmics estan pringats! L’odi és el resultat de sentir-se traïts, de la por, perquè saben que solament un ampli moviment els pot qüestionar a Catalunya i de retruc a Espanya, perquè el pes que decanta el platet de la balança ha estat aquest sector social i polític, fins
fa ben poc autonomista i fins ara perfectament lligat al sistema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada