Vencedors i vençuts.

Es diu sovint que a les guerres no hi ha vencedors ni vençuts. Reconec el missatge pedagògic que te aquesta frase i que molt sovint és veritat, però no sempre. A la Segona Guerra Mundial hi hagueren vencedors i vençuts i aquests darrers foren el nazisme alemany, el feixisme italià i l’imperialisme japonès. A la Guerra del 1936 fou el Franquisme, els feixisme espanyol, el vencedor. Aquest és el fet diferencial espanyol que es nega a morir i va reviure en l’exaltació “nacional” del 12 d’octubre.

Els fills i nets del vencedors es continuen veient com a salvadors de la “pàtria”  i miren enrere i no veuen res a retreure dels seus avantpassats. Deu i el destí han creat un model que pot canviar estèticament però que manté les bases que foren conseqüència de la seva victòria i òbviament de la derrota dels altres, els “rojos" i els "separatistes”.

Exigeixen oblit als vençuts però mantenen un odi permanent a aquells que, malgrat haver abandonat les armes, com Otegui i tots els altres que en algun moment se’ls pugui haver vinculat amb ETA, representen sense oblit ni perdó els “enemics”, ara sota l’etiqueta de “terroristes”. Ni amnistia, ni perdó, ni cap cas als tribunals internacionals i ,això sí, un victimisme permanent que serveixi d’excusa, al pur i senzill autoritarisme.

És el que hi ha, venen a dir, però ara i ací no ens conformem, hem perdut la por i sabem que ells des de sempre no han tingut la raó. Catalunya ha emprés un camí, que al alliberar-se està fent el millor favors als homes i dones honestos d’Espanya, perquè també es treguin de sobra als hereus dels vencedors.