No es pas temps d’esperar.

Reconec que mantenir la mobilització popular no és gens fàcil, però quan aquesta afluixa la vella política retorna de nou. La diferència entre les passades autonòmiques i les anteriors és que esdevingueren una altre mobilització popular, que posà en un segon termini els objectius d’un govern autonòmic més, la gestió de les competències estatutàries. El que es volia i encara es vol és un camí clar cap a la independència. D’ací que, amb tot el respecte, els recomptes partidistes sobren i fins i tot molesten.

Tot retard injustificat obre escletxes i genera confusió. Si la prioritat és un procés constituent, com sembla, cal assentar les bases del seu procés amb rapidesa i generar les estructures per a fer-lo possible. El govern que necessitem no és el clàssic de conselleries i amplia distribució de càrrecs entre els militants dels partits governamentals, ens cal un seguit de persones que generin confiança i que siguin d’honradesa i fermesa provada.

Soc conscient de les dificultats, especialment la dificultat de contrarestar desitjos i realitats, però, en el nostre cas, el temps no soluciona res, més aviat ho complica. Alguns han anomenat “processisme” aquesta llarga espera, que volguda o no manté tot més o menys igual.

El temps passa i s’acosten eleccions espanyoles, cal tenir govern i programa quan aquetes comencin, perquè sinó el programa i els temps polítics ens els posaran els guanyadors  des de fora.