Miquel Núñez, un resistent, un català universal.

Explica Antoni Batista en el seu llibre La carta: historia d’un comissari franquista, ens explica que Miquel Nuñez, un dia abans del seu 88 aniversari, l’11 d’agost de 2008, en una residencia geriàtrica, li va dir a la metgessa que li tractava un emfisema pulmonar irreversible, que es llegeixi el seu testament vital, el dia següent, el seu aniversari es va veure la seva darrera ampolla de xampany Bollinguer Spécial Cuvée. Va morir el dimecres 12 de novembre de 2008 a les 18,10 i va donar el seu cos a la ciència. Geni i figura.

El vaig conèixer el 1975 amb el nom de “Saltor”, un mite per a tots nosaltres, la rseva esistència a les tortures del abominables policies, els germans Creix. Era el responsable del comitè de Barcelona del PSUC, jo formava part de la direcció de la Federació universitària i en aquell moment era estudiant de segon cicle de Filosofia i lletres fet que ho compaginava amb els estudis de dret a la UAB. Li encantava estar amb la gent jove, ens deixava parlar i les “instruccions de la direcció” no les feia mai amb to imperatiu sinó que sorgien del debat mateix. Fou un mestre com a polític i persona.

Va ser diputat en el primer Congrés de la transició com a resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977. També el 1979. Després li cridà la feina solidària, ajudà a crear l’ONG ACSUR- “las Segovias” de la que encara en soc membre. En una de les reunions del Comitè Central del PSUC, em confessava, asseguts a les darreres cadires de la sala, que “gràcies a la feina que feia no s’havia convertit en un buròcrata”.

En un dia com avui, quan han passat set anys de la seva mort, continua present en la gent que el vam conèixer, que millor transcendència que la que guardem en el cap i en el cor de la gent que hem respectat, els mestres del que hem aprés, les persones que hem estimat.