Panamà com
a metàfora del somni de tot aquell que creu que les lleis estan fetes per als altres,
els que no son prou llestos o massa conformistes. El darwinisme social dels que
creuen que els més forts, son els que no tenen escrúpols i no es deixen atabalar per
cap problema de consciència si les seves accions tenen dures conseqüències per
als altres en la mesura que li representin un guany immediat.
Josep
Fontana en els dos darrers capítols del seu magnífic llibre -“POR EL BIEN DEL
IMPERIO”. Ediciones del Pasado y el Presente. Barcelona, 2011- ens explica la
gènesi de la darrera i actual crisi amb la desregulació prèvia de la banca i
del mercat financer, aquells que, amb molt de sentit comú, havia regulat
Franklin Delano Roosevelt el 1933, per a sortit de la crisi del 1929.
La paradoxa
és que de tot aquest patiment generat per i durant la crisi no ha afectat gota als
més poderosos que, sense assumir cap mena de responsabilitats han, fins i tot, augmentat el seu patrimoni. A Espanya i a
Catalunya en tenim exemples paradigmàtics. Les velles oligarquies n’han sortit
reforçades a costa de la petita i mitjana empresa, que, com si tingués un bidó
lligat al peu, s’esforça en tirar endavant, malgrat les dificultats d’un
sistema que l’adula i l’explota alhora.
El mon
global es veu cada cop més com un conjunt d’instruments dirigits per una màfia
que amb l’ajuda inestimable del governs dels estats i dels organismes internacionals comet un doble frau, en el països d’on ha tret la riquesa i en aquells on inverteix per a fer-ne més. Em nego a pensar
que no hi ha res a fer, caldrà que patim com en els anys trenta del segle XX,
per que surtin a la llum líders capaços de treure’ns d’aquets marasme? Hem de
fer tot el possible per a que el que es nou sorgeixi d’una vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada