Memòria, quina memòria: personal o col·lectiva?

Tinc memòria, ara bé, no se si al tenir ja uns anys, la podria qualificar d’històrica, no ho crec. Pot ser que més que meva, la memòria del que he viscut jo, és el resultat, el pòsit, del que la meva relació amb altres persones m’ha deixat i possiblement el que he fet, també formi part de la memòria d’altri. Recordo els 11 de setembre clandestins, costat a costat amb gent no nascuda a Catalunya que em donava exemple de valor i fermesa. Recordo gent llegint Treball amb dificultat i defensant que es parlés en català a les assemblees enfrontant-se als que deien que el català era de burgesos, recordo un temps en que sabíem qui era el nostre enemic principal. El que ens perseguia cruelment, els que tenien carrers i monuments a tot arreu, els beneficiats a la transició per una amnistia que fou, de fet, una ignominiosa llei de punt final, encara vigent.

Hi ha a més de la meva memòria, la memòria col·lectiva, la veritable memòria històrica. La que els negacionistes ens han volgut fer oblidar. No ens confonguem,  els negacionistes que han volgut convertir l’11 de de setembre en un problema dinàstic son, fins ara, majoritàriament, els que creuen que el franquisme fou un regim autoritari i ni de lluny el feixisme més longeu a Europa. Els que no consideren Catalunya una nació i que quan parlen de la nació espanyola el que volen dir és imperi, enyoren aquell que, segons ells, governava en ambdós hemisferis.

Hi ha una part de l’esquerra que juga ara a separar-se del comú sobiranista perquè majoritàriament ha evolucionat cap a l’independentisme? Si és així no es nou, el PSC, ja fa temps que va entrar en aquesta via i va acabar brindant amb cava l’aniversari de la “Constitución” amb el PP i Ciudadanos! Però, conec prou gent  entre els Comuns  per a pensar que no permetran un involució d’aquesta mena. Això espero.

Es cert que el resultat de les eleccions espanyoles ha estat decebedor, es possible que el miratge d’unes eleccions anticipades a Catalunya puguin fer pensar que l’eix esquerra-dreta pot imposar-se, però si és així, no se’n adonen que el marc autonòmic es mort! De nou l’11 de setembre serà el marc d’una mobilització massiva i tot fa pensar que la moció de confiança es guanyarà al setembre. Aleshores arremanguem-nos tots en el procés constituent de la República, fem possible el vell somni dels que ens donaren exemple en els pitjors moments.

No cauré en provocacions dels hipoventilats d’un signe o altre, crec fermament que el que estem fent i el que encara resta per fer és tant important que les mesquineses esdevenen fum. Ací i ara, tots i totes, estem convocats. Lamentaré molt qui s’autoexclogui, però el que cal fer, es farà!