Quan els esdeveniments
es desencadenen, cap pla, per ben dissenyat que estigui, es manté inalterable. Aquesta
afirmació ens la corrobora la història un cop i un altre, però ens entestem a
pensar que un bon pla ha de ser forçosament garantia d’èxit. I exigim, sovint,
que ens expliquin fil per randa el camí a seguir. El nostre procés d’autodeterminació
està sotmès a aquests desitjos i exigències i sovint els que exigeixen la
perfecció, de fet cerquen una excusa per a no definir-se.
Ens ha de
preocupar que la fulla de ruta sigui canviant? De fet, el que em preocuparia es
que no ho fos. Si tota acció genera reacció, te lògica que les noves accions hagin
de modificar- se com a resultat de l’anterior. L’experiència ens orienta però
no pot determinar res. Aquesta lluita dislèctica de contraris és el que ens fa avançar
i el que explica les profundes modificacions del moviments catalanista els
darrers sis anys.
Què no ha
de canviar? La determinació en concloure el procés. L'aprovació de les tres lleis de desconnexió. La fermesa en aguantar les dificultats
i la capacitat de guanyar raons per enfortir la decisió dels amics i trencar el
convenciment de l’adversari. L’adopció d’un instrument o altre, RUI,
DUI...dependrà de la correlació de forces en el camp propi i en el de l’adversari, en el moment concret que calgui prendre la decisió.
L’estat ha
se saber que qualsevol agressió tindrà la virtut d’enfortir-nos. Això dependrà
de la capacitat integradora d’un moviment plural i heterogeni que ha de
defugir qualsevol mena de sectarisme que faciliti agrupar quan més gent millor
en la construcció de la República catalana. La nostra força és la nostra
diversitat i la nostra fermesa es el ciment que l’uneix. D’ací la importància de
que els electes siguem exemple d’una i altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada