Ciudadanos o l’ambició per damunt de tot i de tothom!

La deriva de Ciudadanos cap a la confrontació amb el PP no és el resultat de diferències ideològiques, ambdós es situen políticament en la dreta extrema, sinó de lluita per l’hegemonia en un espai electoral, que per absentisme de l’esquerra, és avui majoritari a Espanya, amb l’excepció del País Basc i Catalunya.

El fet nacional, és a dir la lluita per la llibertat de les nacions sense estat i l’existència d’un concepte dominant de nació espanyola excloent, hi te molt a veure, però també que l’esquerra espanyola no ha trobat en el seu si un espai de trobada, de convivència multipartidista, com tampoc els lideratges capaços de regenerar la vida política, enfangada per la corrupció i per una caiguda del nivell de vida de les classes populars, malgrat la sobrevalorada recuperació econòmica.

L’arrenglerament del PSOE amb el 155 i la posició, sovint contradictòria, de Podemos, especialment  de l’estat major encapçalat per Pablo Iglesias, els ha situat en una posició a la defensiva i sovint irrellevant quant no subordinada de la dreta espanyola. Això permet a la dreta una lluita fratricida sense que aquesta posi en perill el seu paper dominant.

Es paradigmàtic el fet que si aquesta esquerra es poses d’acord en fer una moció de censura a Rajoy la podrien guanyar. Perquè no ho fan? ... senzillament els hi fa por! I el que és més curiós, podria ser la única oportunitat de governar en molts anys i de redreçar el camí que, sense la seva acció, porta indefugiblement cap a una deriva conservadora i nacionalista espanyola extrema que pot durar molts anys.

Les eleccions d’ahir

Sempre he intentat compartir després d’unes eleccions les reflexions que em venen al cap, tot i ser conscient que cal deixar passar un temps per a tenir perspectiva i analitzar-les amb més profunditat. Però, al meu parer, la majoria independentista contra el 155, amb una conjunció de totes les forces de l’estat per a impedir-ho, ha acabat  imposant-se com el resultat més rellevant del que va succeir ahir.

No nego la importància de creixement de Ciudadanos, però ahir no anava de qui seria el partit més votat, tot i que els efectes colaterals de la gairebé desaparició del PP pot tenir molta rellevància en el futur. De fet, un dels “deures” que l’independentisme s’ha de posar és analitzar el perquè i trobar les vies per a fer efectiva la convivència i el respecte amb un sector dels nostres conciutadans, tant catalans com nosaltres, que aposten per la confrontació amb l'independentisme.

D’ací l’encert de presentar-nos els independentistes en llistes separades, amb les que hem sumat més de 100.000 vots respecte el 27S. Perquè no és irrellevant desconstruir la demagògia de la dreta espanyolista presentant-se com la defensora de les classes populars quan a Madrid legislen en la seva contra. El combat per a fer de l’Independentisme, del Republicanisme, un projecte amb creixement es donarà en els propers temps en els barris i viles on un sector de les classes populars opta pel nacionalisme espanyol en detriment de la millora de les seves condicions de vida, del seu futur.

Però per que hi hagi futur, ells i nosaltres, tots junts  l’hem de construir de Catalunya estant. Deixem aquella frase desafortunada de “ara toca independència i després ja parlarem dels canvis socials que calen...” . Les millores socials encetades, però no culminades, en el govern destituït pel 155, han de continuar i reforçar-se. En el camí que seguirem a partir d’avui, ser conseqüents amb el que hem promès - el President ha de venir a Catalunya- i ampliar la majoria independentista fins a que sigui hegemònica, son els reptes que tenim. Mai més silencis i tacticismes!

Ciudadanos o la lleugeresa de l’ésser?

A Madrid no pas pocs els veuen com a nova política i es sorprenen quan els catalans els comentem que de nous, després de 10 anys de fer política a “províncias”, no pas gaire. El camaleonisme d’Albert Rivera que, més enllà de l’anticatalanisme visceral, no te més principis que els que li convenen a cada moment, ha jugat bé les seves cartes i està gestionant-se el paper de comodí dels pactes del sistema. Gràcies al regal del PSOE de fer-lo “amic per sempre”, si manté, diputat més o menys, el resultat el 26J esdevindrà peça clau governi qui governi, des del ”bloc majoritari de l’ordre”.

És curiós com d’un resultat, el 20D, més aviat mediocre, més encara si analitzem les expectatives i la enorme inversió mediàtica, ha sabut treure petroli polític. Foguejat, Albert Rivera, en la política catalana, és el que més bé ha sabut usar las cartes que tenia. La posada en escena del pacte amb el PSOE, sota un quadre de Genovés, demostra fefaentment aquesta lleugeresa ideològica, aquest oportunisme, on els principis s’acomoden a cada moment.

No han abandonat el seu paper de martell de l’independentisme català, en algun moment, tant en el Ple com en les comissions, s’han passat de voltes, descol·locant als mateixos membres del PP, que veien com havien d’impostar un xic més per a no quedar com uns tous. Coses de veure!

Formen un equip compacte, amb un prototipus de diputat i diputada que semblen sortits d’un càsting, quan els tracte te’n adones que moltes d’ells o elles, especialment els que no venen de Catalunya, tenen una bona formació però una nul·la experiència política, fet que els fa sovint arrogants. Després del 26J els tindrem en qualssevol de les quinieles de les dues forces del règim per a formar govern i em temo que seran un peça clau contra qualsevol entesa amb Catalunya.

PSOE-Ciudadanos perden, però no es donen per enterat!

Arribat a casa, rumio amb el que ha passat aquest dies al Congrés, i me’n adono que no em puc treure de sobre la impressió de que el sistema representatiu, ací i ara, necessita d’una profunda transformació. En aquest àmbit, el trobo excessivament encarcarat i profundament autoritari. Es prima determinats lideratges per sobre de la representativitat i s’encotilla el parlamentar, el parlar en el parlament, buidant-lo amb intervencions cronometrades i un us arbitrari de l’autorització de les rèpliques, perdent el que tenia de viu en els seus orígens.  

En l’escó 2607: 2, per estar en el segon dels tres àmbits emmarcats per passadissos en que es divideix l’hemicicle; 6 per la fila en que estic, començant a comptar des d’on es troba el govern, banc blau; i 07, per l'ordre de l’escó començant des del passadís de l’esquerra vist des del la presidència. Tinc una bona visió i bona companyia, gent de Podemos a dalt i a baix i a l’esquerra, Compromís. Un xic més enllà , Ciudadanos...sense comentaris.

Sorprès per la rebuda a les portes del Congrés, poc abans de començar la sessió, molta gent entre curiosa iaspectant com si fossin l’entrega dels Oscar, o la desfilada de la Castellana. Insults i aplaudiments quan passarem pel davant. La Bronca s’encomanà en el transcurs de la sessió, com ja vaig comentar en directe. Un Patxi, el president del Parlament, arbitrari i incapaç, que se li van creuar el cables més d’un cop i sempre afavorint als “seus”, PSOE-Ciudadanos.

Derrota clara de la coalició Sánchez-Rivera, negada pels portaveus respectius, perquè les evidències si no agraden, sense problema, es deixen de banda. Dos mesos passarem entre la Gran coalició i les eleccions, de fet el mantenir l’acord Ciudadanos-PSOE i “negociar” ambdós, com una parella de fet, exclou qualsevol acord amb les esquerres, que no sigui votar-los a canvi de res. Així està la “Villa i Corte”, perquè el poble, es veu, es va equivocar...i com no, probablement, tindrà una nova oportunitat per a votar bé, es a dir, a la parella feliç.

L’ou de la serp ha eclosionat!

Un dia com avui fa deu anys, el 2 de novembre de 2005, era admès a tràmit al Congrés de Diputats l’estatut d’autonomia de Catalunya, el mateix dia el PP presentava un recurs d’inconstitucionalitat. No crec que Rajoy faci una roda de premsa, avui, demanant perdó. Tampoc des del front “constitucionalista”. L’estiu del mateix any s’havia publicat el “manifiesto de los 15” en el que gent com Fèlix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada i altres, prefiguraven el que en el futur s’anomenaria “Ciudadanos”.

El juliol del 2006 neix ciutadans, com a rebuig de l’estatut i com a reacció al catalanisme polític. Aquest pensament que ara Rivera reclama com aliat...serà hipòcrita!!! És escollit president i demana una excedència de la Caixa, on ha entrat a dit. El setembre del 2006 en la seva primera campanya apareixerà despullat en un cartell. Si una imatge val més que mil paraules, en aquesta es resumeix el programa de la formació. Ja vindrà l'IBEX 35 a vestir-lo

Una frase esdevindrà el seu mantra: “Cataluña se ha vuelto inhóspita para los que no son nacionalistas”. L’independentisme encara es molt minoritari. S’aposta per l’autonomisme i per l’estatut ja mig retallat pel congrés i a l’espera del Tribunal Constitucional. El resultat electoral serà escàs, un 3%, i uns pocs diputats, però haurà posat el peu al dentell de la porta.

Ara quan l’ou de la serp ha eclosionat i ha esdevingut la segona força política de Catalunya, la breu història d’aquest grup ens explica que amb pocs escrúpols i bons padrins es pot arribar lluny. A Catalunya, però, sempre ha estat derrotat, però molt em temo que el 20D trobarà a Espanya, una terra fèrtil per a desenvolupar-se. D’ací que el repte es fer-nos forts també nosaltres, els catalanistes, per a combatre’ls en tots el fronts, ací i a Madrid.