Hi ha una revolució en marxa i es diu: Independència!

Sense emocions no hi ha revolució, sense organització no és possible consolidar-la, sense contradiccions no hi ha unitat que la faci possible. Tot això em venia al cap ahir. Tot el que veia em portava a tenir confiança en el futur, a assumir que el “volem l’estatut de 1977” era avui, el 2015, “volem la independència”!

El 27S serà un pas decisiu per aquesta revolució democràtica, per això jo, com molt altres, no votarem el partit que hem votat sempre. No votarem aquells partits que no proposin clarament la via revolucionària de la independència.

Perquè volem guanyar en escons i vots, perquè no volem que se’ns conti com a no! Perquè sabem que molts dels que diuen que no és un plebiscit el primer que farien, si el resultat del sí no es prou clar, seria dir que ha guanyat el no!

Sense un resultat tant contundent com la mobilització al carrer d’ahir no podrem continuar endavant. I si no anem endavant, ens tiraran enrera. Jo no seré còmplice, ni per acció ni per omissió, en una derrota del meu poble.

Estic però esperançat, no em dormiré aquests quinze dies, reflexionaré en veu alta i parlaré fraternalment amb aquells que encara no ho veuen clar. Per que el dia 28 no podrem avançar cap a la república catalana, si el 27 la independència no guanya amb claredat, amb molta contundència.

Si no és ara quan? Si no som nosaltres qui? Deia en David Fernàndez, no fa pas gaire. Compateixo amb la CUP i Junts pel si la resposta: és ara i som nosaltres.