En la
nostra societat la pobresa està enquistada com una resultant del sistema
econòmic, fins i tot en els moments cíclics de bonança hi trobem un percentatge
no pas menor de pobresa, que s’amplia de forma exponencial quan el cicle econòmic
esclata en forma de crisis i a voltes en depressió. Aquests darrers anys ho hem patit
de valent i hauríem de treure les
lliçons oportunes.
El sistema
de protecció més enllà de les prestacions d’atur o les pensions, recau sobre l’àmbit
municipal, fet positiu per que permet una millor adaptació dels recursos a una
realitat més propera i canviant, però que pot obrir una bretxa en l’equitat al dependre massa sovint
del lideratge municipal en els polítiques socials. Hi ha qui se’n preocupa,
però altres, no. I per molt que facis, tens els limits del mal finançament municipal.
En moments difícils
trobem la complicitat de no pocs ciutadans i ciutadanes, organitzats o no, que es senten solidaris i malden per proveir
de recursos a qui no en te. La beneficència és un instrument molt antic en la nostra
ciutat i el fantàstic edifici a vora de la Catedral ,la Pia Almoina, avui col·legi
d’arquitectes, n’és un exemple patrimonial.
Ara bé, el
perill de la beneficència es que s’ocupa de l’avui, de pal·liar un problema,
però estructuralment no pot solucionar-ho, per això calen les polítiques
socials. Els serveis socials, però també les polítiques d’habitatge, d’ocupació,
s’han d’enxarxar en un projecte comú i de lo local cal anar més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada