La pobresa quotidiana. Els límits de la beneficència.

Ha estat una noticia menor un fet de la major importància, l’acceptació a tràmit per part de la mesa del Parlament de Catalunya de la ILP amb major nombre de signatures de les presentades a Catalunya, que te com objectiu la implantació de la Renda Mínima Garantida.

L’objectiu es treure de la pobresa extrema i del cercle que l’acompanya a desenes de milers de conciutadans que avui solament poden viure de la beneficència i sempre pendents de la precarietat. El que era un sistema d’urgència, fer arribar aliments a qui ho necessitava, ha esdevingut el sistema, o millor dit,  l’únic sistema que te molta gent al seu abast. 

Fent deixadesa, el sistema públic, de les seves obligacions, obliga a una societat civil,que ni te els mitjans ni els instruments per a superar una pobresa cada dia més global, a esdevenir responsable d’un sistema mancat, la beneficència.

En el seu moment, fa gairebé cinc anys, vaig ser uns dels que des de l’Ajuntament, amb col·laboració amb Càritas, Creu Roja i el Banc d’Aliments, vam promoure el primer Centre de Distribució D’Aliments de Catalunya. Era una necessitat i es va afegir a la xarxa de recursos socials de l’ajuntament i de les entitats. Però en els darrers anys la caiguda de les subvencions, la retallada de la llei de dependència , el desmantellament del PIRMI...ha convertit aquest recurs en un instrument d’actuació massa en solitari i per tant ineficaç per si sol.

Cal solidaritat, compromís de la ciutadania, i tant! Però es també imprescindible l’actuació de les administracions públiques i la dignificació dels recursos que han de rebre els que menys tenen i més pateixen. I això és una obligació dels poders públics que no poden fer deixadesa d’aquesta obligació  a favor dels que amb menys mitjans i bona voluntat, les entitats i la ciutadania, son imprescindibles però no suficients.