Si no s’escolta el carrer ens portaran a la confrontació

Una nova onada de manifestacions a les que caldrà afegir a les riuades que es van veure el dia de la vaga general. En el cas de Girona els dia de la vaga fou possiblement la més important dels darrers trenta anys, la de ahir la més nombrosa dels darrers 1 de maig.

Han transcorregut amb tranquil·litat però es palpa ràbia continguda. No paren les decisions dels governs de Madrid i Barcelona que malmeten les condicions de vida de milions de persones. En una cursa per veure qui la fa més grossa el govern del PP s’ha avançat a CiU, el govern que ha patentat el terme retallades i que fa més d’un any ens ha convertit als ciutadans catalans en espècimens de laboratori per a quedar bé amb els “mercats”.

El PP amb un desvergonyiment característic de la dreta més rància i una retòrica de “NO-DO” franquista, fa el contrari del que deia abans i durant les eleccions i ho fa com si hagués rebut aquestes instruccions de retallar del mateix Jehovà al mont Sinaí. Despreciant l’oposició política i ignorant als sindicats, està dividint el país i provocant la confrontació.

Sembla que el PP no ha aprés res a l’oposició i la mateixa confrontació per destruir al govern anterior, ara la usa, no tant per sortir de la crisi, com per a impedir qualsevol acord que li resti protagonisme o poder.

CiU ha quedat com a convidat de pedra, comparteix la metodologia econòmica del govern i alhora és una víctima perquè el que defensen ambdós econòmicament lamina l’autogovern de Catalunya. Als mercats els importa tres pitos Catalunya, el que vol és fer beneficis dels problemes dels altres.

Caldrà, si no rectifiquen, preparar-nos per a una confrontació encara més dura, social i nacional. Com CiU no ens pot enganyar més, caldrà que els altres estiguem a l’alçada. Unim les esquerres, en primer lloc les esquerres nacionals i plantem cara al carrer i creem les condicions per a guanyar unes probables eleccions anticipades a Catalunya.

Qui recorda Lord Mansfield? De Guindos segur

Font: Wikipedia.

Alguns arguments que la “caverna mediàtica” i les seves especificitats catalanes (“la barretina mediàtica” la podríem anomenar?) estan vomitant contra els sindicats des de la manifestació del 19 de febrer em recorden als arguments de Lord Mansfield.

Recordo una conversa amb Josep Lluís López Bulla, antic secretari de la CONC,  en la que em va parlar de Lord Mansfield, president del Tribunal Suprem de la Gran Bretanya. En el darrer terç del segle XVIII, Lord Mansfield va declarar que els sindicats “son conspiracions criminals inherentment i sense necessitat que els seus afiliats portin a terme cap acció il·legal”. Una acusació que tenia el consens de la majoria dels prohoms de l'època, doncs l’objectiu dels sindicats era, ni més ni menys, alterar el preu de les coses, és a dir, millorar els salaris.

És la base jurídica d’una legislació de classe que recorre el segle XVIII, reflectida en la Llei General de 1799, que prohibia taxativament qualsevol tipus d’associació i que sota diferents situacions (de duríssima repressió) fou vigent fins a la dècada de 1870.

Més enllà de la brutalitat amb la que es tractaven les relacions laborals es podríen treure dos conclusions:

1) Al llarg del segle XVIII existeixen ja moviments societaris a Anglaterra, associacions pre-sindicals d’autodefensa, considerats enemics per part del poder econòmic, amb l'ajuda inestimable de la Magistratura.

2) La brutalitat de Lord Mansfield és el resultat de la derrota de las corporacions artesanes pel dret de les corporacions mercantils que, un cop aconseguit el domini de les relacions econòmiques, entren en el territori de les relacions de producció, amb el suport de la força coercitiva dels poders públics, evidentment.

Aquest diumenge 11 de març sortim de nou al carrer perquè no volem que de nou el vell lord anglès reencarnat amb executiu engominat supediti els nostres drets a la seva cartera d’inversions i que en ple segle XXI tornem enrera al segle XVIII.

La major retallada de drets laborals de la història. Comença per a la dreta, de nou, el primer any triunfal.

Van passant els dies i podem analitzar amb més profunditat l'anomenada reforma laboral. El govern s'entesta en dir que ho fan pel bé del país però és una afirmació que no es sustenta en un mínim anàlisi si considerem que el bé del país té que veure amb la seva majoria, no amb una minoria.

Dir que aquesta contrareforma està poc equilibrada perquè es decanta massa a afavorir el cantó dels empresaris és donar una percepció massa afable. El que tenim davant és una norma que ataca salvatjement gairebé tots els elements que ens protegien.

De les les moltes novetats, per a fer-nos una idea general, destaquem dues qüestions clau: les condicions de treball i la contractació. En el primer aspecte, s'impulsa la degradació de les condicions laborals en els convenis, que són els que estipulen la major part dels drets laborals. Es prioritza el conveni d'empresa i es limita la ultraactivitat. Però es va molt més enllà potenciant la inaplicació d'allò pactat. Curiosament, la norma és no tenir norma. L'empresari podrà modificar les nostres funcions, el lloc geogràfic on treballem, la jornada de treball, l'horari i el sou. Aquesta anomenada «flexibilitat interna» no serà, com ens volen fer creure, una mesura temporal per a que les empreses en crisi es recuperin sense haver d'acomiadar. Deteriorarà permanent la relació de treball i les retribucions salarials. 

L'altre aspecte a destacar és l'acomiadament. S'afavoreix l'acomiadament justificat, perversament, sense gaires justificacions. Fins i tot, qualsevol empresa podrà acomiadar-nos si faltem a la feina de manera intermitent encara que sigui de manera justificada. D'altra banda, es redueixen fins el 42% les indemnitzacions per acomiadament improcedent. Torno a repetir improcedent!

Mai s'han creat llocs de feina precaritzant el treball i donant avantatges a l'empresari. Al que condueix això és a una major desigualtat. 

Significativament, per primer cop, les rendes empresarials (d'una part petita però privilegiada de la societat) superen les salarials. I amb una capacitat de consum domèstic tan deteriorada, l'activitat econòmica es veurà més ofegada encara. 

El que hem fet el 19, movilitzar-nos, es el començament d'un camí. Caldrà tenir constància i determinació, avançar plegats, deixant-nos de picabaralles esterils, solament sumant i generant un ampli consens derrotarem la dreta econòmica i política tant insaciable com ignorant.

Raons per què el 19 de febrer sortim tots i totes al carrer

Crec que el PP i el poder econòmic veuen en la crisi una gran oportunitat per a imposar reformes que els hi permetin consolidar el seu model social i polític. Sense contrapoders socials, menys sector públic, amb un sistema fiscal dèbil, amb més desigualtats i en aquest context, si se senten forts i no contestats per la societat, es poden atrevir a tot.

La Reforma laboral no crearà ocupació, ho diu el mateix govern. Facilita i abarateix l’acomiadament. Augmenta la segmentació dels treballadors, ara en les empreses de més de 50 treballadors i de menys. Castiga especialment a les dones, al posar en mans dels empresaris la decisió unilateral de canvis en la jornada, entre d'altres coses, i debilita la negociació col·lectiva. El seu objectiu ocult es pressionar a la baixa salaris per a recuperar beneficis i debilitar la capacitat dels treballadors organitzats en els centres de treball.



Font: racocatala.cat



Sincerament crec que malgrat les dificultats i l'ambient social de por, pànic i resignació, els sindicats estan intentant sumar forces per fer front a aquestes mesures del PP. Crec que cal ajudar-los per a que puguin desenvolupar aquesta funció, participant massivament en els mobilitzacions del proper diumenge 19 de febrer.

Us proposo tres raons per què sortim el 19 tots i totes al carrer: Parar la Reforma laboral; impedir que el govern del PP se senti legitimat per a continuar amb la seva agenda conservadora i ultraliberal. I perquè la única batalla que es perd és la que no es dóna. Si no la fem, desprès no valen lamentacions. Coratge!

Cal reformar l'economia del segle XXI i no una reforma laboral que ens porta al segle XIX.

Mentre els governs i les institucions europees no troben una sortida a la crisi de l'euro, el govern decideix abaratir l'acomiadament. En lloc de cercar polítiques que regenerin la indústria, el produir béns i mercaderies com a resultat del treball productiu, s'entesten en facilitar la precarietat i ajudar l'empresari ineficient que maximitza beneficis reduint costos laborals i no produint més i millor.

El treball i no l'acomiadament genera un tipus de trets socials, de valors ètics i virtuts cíviques que no sorgeixen fàcilment en d'altres activitats.

Si volem recuperar a Catalunya les capacitats manufactureres, la qualitat del treball, és essencial per poder mantenir capacitats d'innovació en sectors punta. Hi ha moltes altres virtuts que tenen el seu origen en la indústria. Genera lleialtats a llarg termini entre empresaris i treballadors i una cohesió social més gran. La desregulació fa tot el contrari. On són les veus emprresarials que s'allunyin de la burocracia de les patronals a sou de les grans empreses i del sistema bancari?

Ens cal una societat més igualitària i els pisos que no han deslocalitzat la seva indústria tenen un nexe molt gran amb la democràcia. En les últimes dues dècades s'ha difós un discurs polític i social contra la manufactura i el treball basat en la idea que la indústria és cosa del passat i que el futur està en la innovació en sectors punta, però de fet s'ha invertit en la construcció i en serveis de baixa qualitat de la mà d'obra. El crèdit fàcil amagava la incompetència empresarial.

Però aquests dies d'inseguretat econòmica, l'economia que se'ns posa com a exemple és l'alemanya, una economia essencialment industrialista que atorga prestigi i atracció a la formació professional i a la investigació orientada a la indústria.

Jo sempre he cregut en el pacte i la concertació, aquesta hauria de ser per als catalans la gran lliçó per a un país amb una gran tradició industrial com és el nostre. Per mantenir les capacitats d'innovació i les virtuts cíviques de l'esforç i el treball ben fet necessitem fàbriques, treballadors i empresaris capaços i no casinos model las Vegas .

Catalunya social i nacionalment debilitada

En moments difícils és quan es veu tota la potencialitat de les persones i  aquest fet es potencia més en funció de la responsabilitat que ocupes.

En els darrers anys hem tingut a Espanya, Catalunya i Girona una oposició molt crítica que quan es presentà a les eleccions abanderava el canvi. Eren conscients de les dificultats de la crisi i tot i això es presentaren arreu com una solució de baix cost: no apujarien impostos i frenarien el daltabaix que segons ell tenia gairebé un únic culpable, els que governaven fins aleshores.

És cert que les diferències són importants entre un i altre govern avui, també les seves competències reals, de menys a més : l’Ajuntament, la Generalitat i el govern de Madrid.

De Girona en parlarem després del Ple d’avui on s’aprovaran els pressupostos.

Em referiré a la Generalitat i de retruc al govern de l’Estat. Les seves competències  i pressupost són vasos comunicants, si un té més, l’altre menys.  Aquests anys de democràcia tutelada han representat un esforç per situar el Govern de Catalunya com un veritable subjecte de dret i esforçant-se per aconseguir autonomia defugir esdevenir una simple descentralització administrativa.

Avui per avui cada cop la Generalitat s'assembla més a una Mancomunitat, retallada en les seves competències pel Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, i minvada en recursos per un finançament injust i que actua amb morositat. Per què hem passat del Concert Econòmic al Pacte Fiscal i d’aquest darrer a la negociació bilateral Mas- Rajoy?

Llenço una hipòtesi que la història del catalanisme conservador del segle XX fa versemblant: s’imposen els interessos de classe, de l’entramat econòmic català-espanyol als interessos transversals del catalanisme més popular. Es prima sortir de la crisi reforçant aquest col·lectiu, no per malevolència, estic segur, sinó per convenciment doncs creuen que aquest sector es el vertebrador del seu projecte. Lamentablement aquesta via ens fa perdre cohesió social i força com a nació.

Diuen que la història sinó s’aprén es torna a repetir.

No, jo dic no, diguem no, nosaltres no som d’eixe mon!

Un cop més hem sortit al carrer! Érem molts, però encara hem de ser més. Tots els que som afectats per unes mesures econòmiques i polítiques que ens volen fer retrocedir molts anys.

Tots els que rondinen, els que es consideren agreujats però encara es tanquen al seu món individual, els que els fa por que els vegin, els que dissimulen davant dels veïns per que no s’assabentin que s’han quedat sense feina...tots aquests i més s’han d’afegir als que hem sortit i sortirem al carrer tantes voltes com faci falta.

Catalunya, la seva sobirania, també es defensa lluitant contra les retallades. Lluitant contra la hipocresia dels que diuen que lluiten contra “Madrid”, contra "l’espoli fiscal” i baixen el cap, es fan fotos amb Rajoy i retallen més que ningú per ser els primers de la classe.

Hem de defensar la funció pública que a Catalunya ens ha donat uns bons serveis i és la base de la nostra força diferencial per aconseguir la sobirania. És en aquets punt que més noto les contradiccions del catalanisme conservador amb la seva ànima que posa el benefici particular per sobre del bé públic. Catalunya no és la suma dels interessos particulars dels seus ciutadans. Catalunya és una construcció d’un ideal col·lectiu, d’una nació amb uns serveis de qualitat que permeti als individus ser lliures.

Teixirem complicitats, en la mobilització construirem nous lideratges, sumarem fins a construir una alternativa.

Una altra Catalunya és possible!

Neteja i treballadores, un conflicte que s'ha de solucionar

Foto: Diari de Girona

Hi ha feines que són imprescindibles i poc valorades, un exemple és la neteja dels equipaments públics. Com a professor sempre he valorat que quan arribo a les 8 del mati a la feina trobo l’aula neta . Com a usuari dels serveis públics m’importa trobar unes instal•lacions netes. Aquestes reflexions les faig a la llum d’uns fets que em preocupen, per una part la temptació de les administracions de retallar hores de neteja en aquests equipaments per “estalviar” i/o retallar, d’altra banda la temptació de les empreses concessionàries d’endurir les relacions laborals per optimitzar beneficis.


En concret l’ajuntament de Girona sembla que vol retallar hores en determinats equipaments per així compensar amb aquestes hores la dels equipaments com la Marfà que s’han d’obrir de nou. Res a dir si això afecta a despatxos, als que pot ser sí que es poden destinar menys recursos, de cap manera si afecten escoles i serveis socials o sanitaris, amb una repercussió negativa evident. El que és del tot inadmissible és que l’empresa aprofiti l’avinentesa per, excusant-se amb aquets fets, posar la por al cos a les treballadores, que son àmpliament majoritàries en aquest col.lectiu, posant en qüestió la seva continuïtat en la feina. A més s’hi afegeix la iniciativa de l’empresa de sancionar treballadores del comitè adduint,i mentint, que l’ajuntament se ha queixat. Aquesta excusa la fan servir també per acomiadar una treballadora que consideren conflictiva. 


Al meu parer l’Ajuntament no pot acceptar un comportament d’aquesta mena d’una empresa que té prorrogat el seu contracte i s’ha de presentar al proper concurs d’ací a poc. La fragilitat en la que es mouen la majoria d’aquestes treballadores, moltes d’elles de mitjana edat, que trobarien molt difícil trobar una altre feina si les acomiaden, s’ha de compensar amb una actitud enèrgica i valenta de l’administració municipal com a contractant del servei.


En moments tant dificils hem de defensar unes condicions laborals justes.