Vaga de neteja per les flors? Un conflicte que es pot solucionar



Font: Diari de Girona



En les relacions laborals el conflicte col·lectiu és el darrer recurs quan el diàleg no es produeix o es trenca per alguna de les parts. En els serveis públics el conflicte, quan porta a la vaga, genera problemes no solament a treballador i empresa, sinó també a la ciutadania que no rep els serveis i en pot sortir perjudicada.

Sovint es carrega als representants dels treballadors tota la responsabilitat, se’ls acusa de xantatgistes com a mínim... sense tenir present que són dues parts les que són responsables si un conflicte no es soluciona.

Com a sindicalista he estat a un cantó de la taula i quan exercia responsabilitats de govern a l’altre. Sempre he intentat ser ferm amb les conviccions, flexible en les formes i conseqüent amb les responsabilitats que en cada moment em pertocava.

En els conflictes dels darrers anys que han tingut com a protagonista el servei de neteja i recollida de residus a la nostre ciutat hi ha hagut moments de tota mena. El resultat ha estat unes condicions de treball raonablement dignes, per a la duresa de la feina i la responsabilitat que té. Sempre hi ha gent que troba que la feina de l’altre és millor i més ben pagada i sovint és gratuït denigrar i malparlar dels que treballen en els serveis públics. Desgraciadament l’enveja i el ressentiment són excessivament presents en la nostra societat.

El darrer dels conflictes que vaig viure en el govern tenia a veure amb les condicions que el nou contracte de neteja comportava com a resultat de la unificació en una sola empresa de tota la feina de neteja viària i recollida de brossa, tant la selectiva com el rebuig. L’acord fou raonable, en el futur la nova contrata havia d’assegurar les mateixes condicions laborals per a tots per a la mateixa feina.

El conflicte actual que posa en perill el bon funcionament d’un dels aconteixements més emblemàtics de la nostra ciutat, rau en el no compliment d’aquest acord per part de l’empresa, re interpretant un compromís signat.

Cal desencallar aquest tema i permetre en calma avançar en els altre punts, és de sentit comú. El contracte i la baixa soferta respecte al pressupostat deixa un marge suficient a la negociació.

M'ha arribat la bona noticia que s'ha aconseguit a un acord, hem estat a temps.

Neteja i treballadores, un conflicte que s'ha de solucionar

Foto: Diari de Girona

Hi ha feines que són imprescindibles i poc valorades, un exemple és la neteja dels equipaments públics. Com a professor sempre he valorat que quan arribo a les 8 del mati a la feina trobo l’aula neta . Com a usuari dels serveis públics m’importa trobar unes instal•lacions netes. Aquestes reflexions les faig a la llum d’uns fets que em preocupen, per una part la temptació de les administracions de retallar hores de neteja en aquests equipaments per “estalviar” i/o retallar, d’altra banda la temptació de les empreses concessionàries d’endurir les relacions laborals per optimitzar beneficis.


En concret l’ajuntament de Girona sembla que vol retallar hores en determinats equipaments per així compensar amb aquestes hores la dels equipaments com la Marfà que s’han d’obrir de nou. Res a dir si això afecta a despatxos, als que pot ser sí que es poden destinar menys recursos, de cap manera si afecten escoles i serveis socials o sanitaris, amb una repercussió negativa evident. El que és del tot inadmissible és que l’empresa aprofiti l’avinentesa per, excusant-se amb aquets fets, posar la por al cos a les treballadores, que son àmpliament majoritàries en aquest col.lectiu, posant en qüestió la seva continuïtat en la feina. A més s’hi afegeix la iniciativa de l’empresa de sancionar treballadores del comitè adduint,i mentint, que l’ajuntament se ha queixat. Aquesta excusa la fan servir també per acomiadar una treballadora que consideren conflictiva. 


Al meu parer l’Ajuntament no pot acceptar un comportament d’aquesta mena d’una empresa que té prorrogat el seu contracte i s’ha de presentar al proper concurs d’ací a poc. La fragilitat en la que es mouen la majoria d’aquestes treballadores, moltes d’elles de mitjana edat, que trobarien molt difícil trobar una altre feina si les acomiaden, s’ha de compensar amb una actitud enèrgica i valenta de l’administració municipal com a contractant del servei.


En moments tant dificils hem de defensar unes condicions laborals justes.

La gesticulació sobre la inseguretat, no farà una Girona més segura.

Foto: Marc Bataller. El Punt Avui

L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va presentar poc abans d’acabar l’any l’anomenat“pla de xoc en civisme, seguretat i neteja per al 2012”. Puigdemont va informar que, del gener a l'octubre, la ciutat va penalitzar 777 casos d'incompliment de les ordenances de convivència, és a dir, un 49% més que tot el 2010 . Va cobrar multes de 150 a 300 euros que s'enduriran l'any que ve. “Són sancions que es consideren baixes i que incrementarem”, va afirmar Puigdemont, acompanyat dels regidors Joan Alcalà i Jordi Fàbrega.

“Tolerància zero”. Res a dir com oposició. Les ordenances estan per  complir-les però si qui les aplica no té un mínim de mà esquerra, aporta més pedagogia que intervencionisme,  pot provocar el contrari del que pretén i que acabem percebent més inseguretat.

Per altra banda és  difícil que un major control aporti nous suports perquè la neteja,  l'ordre i el civisme són molt conjunturals dels temps que corren,  responen a uns canvis en els patrons culturals fruït de l'arribada de  molts ciutadans nous i, sobretot, és molt subjectiu de qui ho viu, la  sensació de "desordre" pot tornar-se cada cop més exigent i oblidar  que abans era pitjor. Les dues primeres causes són bastant difícils de  superar a base de policia i la tercera deixa en no res la feina  d'aquesta.

En quan a la neteja el que cal és aplicar les condicions del nou contracte, més feina i menys retòrica.

Es parla també d’un pla de detecció de zones on creix l'incivisme (especialment a les  nits a la plaça Vicens Vives (als jutjats), l'Avinguda Ramon Folch, el  carrer Figuerola o a Bonastruc de Porta (sota les vies), els llocs on es concentra l'oci nocturn). Els que hem governat sabem que l'oci  nocturn és un equilibri entre dos interessos contraposats. Ara per ara CiU des de la seva inexperiència i pressionat per la major influència  d'un dels dos interessos veu molt simple la solució però això l'aboca a un enfrontament amb els joves i amb un sector empresarial dinàmic i necessari per a la ciutat.

Se’ns amenaça també amb una nova ordenança municipal que prohibirà “beure alcohol al carrer". Girona es vanagloriava fins a data d'avui de ser l’única capital catalana que no tenia cap conflicte amb l'alcohol al carrer. Per al nostre soci majoritari al govern anterior, això era sinònim de que vivíem en una ciutat modèlica on tothom era tan educat i civilitzat que no  feia falta (Girona rai), per a d’altres sectors, aquest era un banderí de resistència davant l'onada retalladora de llibertat que havia recorregut el país.

Per a nosaltres el discurs és fàcil i entenedor: quina diferència hi ha entre beure una cervesa a la terrassa d’un bar i en un banc de la pl. Independència? En temps de crisi els joves cada cop més busquen alternatives a pagar uns diners que no tenen i sembla que la  dreta de debò ha oblidat la que es va liar quan van intentar prohibir un botellón convocat per internet a la Copa.

La seguretat i l’incivisme ens preocupa com als primers però no hi ha solucions fàcils a temes complexos.

El PIRMI, Girona i el fons de contingència

L’ajuntament de Girona ha fet bé d’habilitar una línia d’ajuts per assegurar que la gent que no ha cobrat el PIRMI sia per la maldestra modificació de la forma de pagament o pel retard injustificat d’aquells que esperen des del mes d’abril hi puguin accedir.

Això és possible perquè el govern anterior vàrem situar en el pressupost una partida que des del 2009 figura amb el nom de “contingència”. L’experiència ens va portar a arbitrar un quantitat important que permetia en els temes socials sobrevinguts per la crisis fer-hi front.

L’augment dels ajuts d’urgència el 2009 i 2010, les accions socials del Pla de barris que la Generalitat va deixar de finançar a l’espera del contracte posterior al Pla. I ara els retards del PIRMI.

Em manca però el reconeixement del nou govern a aquesta bona previsió, sense la qual no hi hauria ajuts al no estar pressupostats, com passa en altres ajuntaments.

Em manca també un rebuig clar a les insinuacions del govern de la Generalitat de que tot aquest desgavell es feia per lluitar contra el frau. Quants del miler de PIRMIs de Girona són fraudulents? Perquè si no n’hi ha el govern de la Generalitat menteix.

Reflexions a la llum dels incendis de Londres

A tots ens indigna veure com quatre trinxeraires peguen i roben a un adolescent de 13 anys o un grapat de delinqüents cremen la botiga d’una persona que li ha dedicat els esforços de tota una vida. Les imatges d’aquests dies a les més importants ciutats angleses ens han colpit amb imatges d’aquesta mena.


Però tot això és el resultat de la manca de valors, de no saber què és “el bé i el mal” com diu el primer ministre conservador anglès? El remei és més policia, menys respecte als drets humans i posar a la presó a tots els adolescents incívics?


Darrera d'aquesta mena d’explicacions hi ha tota una actitud classista i elitista que no és patrimoni solament de la classe dirigent britànica, però aquesta n’és un exemple al haver estat amb Margaret Tatcher la precursora d’un model de fer política.


És com un tornar enrera, però amb un maquillatge de modernitat. El darrer “best seller” de Ken Follett ens narra tot el contrari: com apareix a començament de segle XX una nova forma de fer política a redós dels sindicats britànics que trenca la vella èlit conservadora que vivia de les diferències enormes de classe i de la manipulació del sistema electoral.


El que es fa als anys setanta i als vuitanta a la Gran Bretanya és destruir aquests canvis, trencar la solidaritat obrera, afeblir els sindicats, és a dir els “valors morals del bé el mal” arrelats en les sectors més pobres però dignes com a resultat del seu treball i la cohesió social.


La manca de feina digna, d’oportunitats és avui el mal de molts, però també un avantatge per als que amassen grans fortunes sense escrúpols. Per aquests no hi ha mà dura, ni un mot de Cameron. És lògic: són els seus, es coneixen del mateix club, han anat a les mateixes escoles privades, a les millors universitats, viuen als mateixos barris luxosos.


Realment algú pot creure que els que han provocat la malaltia la guariran? El més segur és que amb les seves polítiques l'agreugin.

Cal un veritable debat polític

Vivim moments crucials de la història present. Però on és el debat polític? Els parlaments han esdevingut cambres cada dia més opaques. Posen en escena acords i desacords massa sovint amanits als despatxos privats de les cúpules dels partits. Sovint són fronts d'anticipació de les pròximes campanyes electorals.

Algú podria dir que el debat polític s'ha traslladat de les cambres als mitjans de comunicació. Empíricament és fals. Dels pocs espais existents de debat polític als mitjans de comunicació, la majoria són simulacres de debat, ja que no hi solen intervenir els responsables de les grans decisions.

En trobem succedanis: espais d'entrevistes a polítics, tertúlies i programes d'humor. Però en el millor dels casos, els entrevistats dicten, no debaten. En les tertúlies, tot depèn de la selecció dels opinadors i dels experts. L'humor polític pot ser sa, creatiu i divertit, però ningú el confondrà amb un espai de debat.

I a Internet i a les xarxes socials hi ha debat, però només entre els afectats per les decisions, els responsables callen.

El problema és que en l'imaginari col·lectiu els referents dominants de la figura i les actuacions dels polítics corresponguin a models creats des de la paròdia, la sàtira o el sarcasme.

Els ciutadans necessiten, sobretot en temps de crisi, veure i sentir de prop com els seus representants compareixen i s'expliquen i com fan comparèixer i explicar-se els responsables dels altres poders no representats.

Els vents conservadors que bufen a Europa posen en perill la cohesió social

La sociologia designa la cohesió social com el grau de consens dels membres d’un grup social en la percepció de pertinença a un projecte o situació comuna. És una mesura de la quantitat i qualitat de la interacció social dins el grup.

És evident que la cohesió social depèn de múltiples factors: econòmics, socials, polítics, culturals... però, al meu parer, crec que té dos aspectes bàsics: garanties per accedir a una renda (element clau per a l’autonomia en la satisfacció de les necessitats bàsiques) i garanties per accedir a un estatus (reconeixement social, dret a expressar-se, significació social envers els altres...).

En termes generals, entenem també que la cohesió social es genera a partir de la reducció de desigualtats, de l’equilibri en la diversitat, establint vincles entre els ciutadans i el seu entorn.

Quan els anomenats mercats dicten unes polítiques basades en la reducció de la despesa, furtant la contribució dels més rics en els ingressos, retallen els mecanismes dels quals ens hem dotat per defensar-nos dels aspectes més depredadors del capitalisme i estripen de fet els mecanismes igualitaris i compensatoris aconseguit ens molts anys de lluites.

Una societat cohesionada té vies i capacitats per resoldre els seus conflictes i gaudeix d’un bon nivell de convivència. Els seus membres se senten que formen part de la comunitat.

Però no ens volen ciutadans: en volen súbdits.

Pots governar des de l'esquerra per a tothom

Tenir fonaments és bo, perquè permet arribar a acords amb amples majories.

Cal protegir els drets del Libis a decidir el seu futur.

Fa uns dies des d’aquest bloc em referia a l’onada de llibertat que començant a Tunis i Egipte s’havia desfermat en bona part dels països àrabs, sotmesos a diferents tipus de dictadures. No totes s’han plegat a la voluntat del poble, el cas del dictador libi Gadafi ha estat l’antítesi del diàleg i ha preferit massacrar al seu poble abans que perdre el poder.

A Líbia ha estat Gadafi qui ha iniciat fa dies accions de guerra contra la població civil. Si un d’aquests moviments populars és reprimit de forma sagnant, com és el cas de Líbia, cal aturar l'agressió de forma immediata, cal garantir el “dret a protegir” a la població civil, restituir la pau i donar una oportunitat al diàleg. Mesures també adequades com el bloqueig de comptes corrents o de comerç d’armes no seran efectives fins dins d’un temps i ara no evitaran la mort de civils.

L’acord amb la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, dóna suport a l’alto el foc i a l’establiment d’una zona d'exclusió aèria per protegir la població civil líbia davant dels atacs, que estaven a punt de desfermar-se contra la població de la segona ciutat del país, Bengazi.

Sóc conscient de les limitacions, contradiccions i riscos de qualsevol intervenció i entre elles, aquesta. Però no es poden repetir casos com Srebrenica a Bòsnia o Rwanda mentre la comunitat internacional s’ho mira sense fer res.

Som un país que l’any 1936 va viure com un cop d’estat esdevenia guerra civil per la no intervenció de les democràcies que volien apaivagar el nazisme a costa de la república espanyola.

Precisament els arguments del cas libi ens donen força per defensar un paper actiu, preventiu, àgil i liderat des de la comunitat internacional en altres casos de règims despòtics, tinguin o no petroli, sense dues vares de mesurar.

"El gran problema de Girona és l'ocupació"

"Retallades o incendis?"

Publicat a el Diari de Girona el 7 de febrer.

"JESÚS BADENES 
Aturar-se a escoltar Joan Olóriz (ICV), tinent d'alcalde de Polítiques Socials de Girona, suposa alguns riscos. Un dels més greus és que convida a pensar. Divendres, en l'habitual roda de premsa del govern tripartit de Girona, va llançar una reflexió que hauria de fer-se més d'un dels que acaben d'aterrar a la Generalitat. Olóriz va instar les administracions a no fer "retallades indiscriminades" en àmbits que després podrien requerir plans de xoc que resultarien molt més cars.

Hi ha infraestructures i equipaments que -més enllà de la inversió que suposen- tenen un component social que no es pot deixar de banda. Algú podrà pensar que parlo de centres cívics o de casals de gent gran. No. Parlo de comissaries, d'hospitals i d'escoles. Voler retallar inversions necessàries només ens porta a haver d'activar sistemes d'emergència o deixar cronificar alguns problemes. Tenim l'exemple dels barracons. Allò que havia de ser una solució provisional, s'ha convertit en la norma. Per no fer inversions necessàries quan calia. Espero que amb les retallades no acabem provocant més incendis."

Una recomanació per avui: UAP 11

Des de diumenge passat s’estan celebrant a Girona actes relacionats amb el Dia internacional per la Pau: L’òpera “Brundibar a Terezin”, la cantata UAP i “Paraigües per la Pau”. Sobretot des dels centres educatius de Primària i de Secundària. En aquests darrers anys s’han fet propostes col·lectives per ajudar a visualitzar la tasca quotidiana d’educar per la pau. 

La Núria Terés em comentava que l’educació per la Pau és avui, més que mai, imprescindible per construir comunitats dialogants i obertes. Coincideixo amb ella que trobes implicació si educadors i alumnes es senten protagonistes de les accions. Gràcies a aquesta implicació i al bon fer del departament d’educació municipal a Secundària, avui dijous, es fan 4 funcions de la cantata UAP11. Joves dels instituts de Girona i de comarques actuen al Teatre municipal de Girona amb un musical teatralitzat. 

Aquells que em seguiu us recomano que us apropeu a  aquests i aquestes joves que expressen la necessitat de diàleg, pau i solidaritat a través de les seves visions i les seves vivències. 

A més com em diu la Núria ,“Canten i actuen molt bé!” Fan posar la pell de gallina. La Mercè Rigau i en Mon Bover són l’ànima d’aquest espectacle. I les entrades són per a un projecte d’Intermon-Òxfam”.

Una vegada més es demostra que la suma de voluntats crea resultats molt potents. La mediació, el diàleg, la resolució de conflictes i l’educació per la pau són imprescindibles per a construir una societat solidària.