L’independentisme ha vingut per quedar-se.

L’independentisme es plural i aquesta és la seva principal força. A voltes, en moments excepcionals, hem d’anar units, ho hem fet i ho fem al carrer, i altres cops, més excepcionals encara, hi hem anat a les eleccions junts.  Ara bé, si l’eix nacional és clau, no és pas l’únic que marca les nostres vides. Per això, molts dels que ens sentim compromesos en un profund canvi social a Catalunya hem arribat a la conclusió de que aquest necessita de la conquesta del estat per a fer-lo possible i en el nostre cas, al no tenir-lo, en aconseguir un estat propi.

Sense una amplia aliança que transcendeixi fronteres ideològiques és impossible una tasca d’aquesta envergadura,  ho sabem tant els independentistes d’esquerres com els de dretes, els que volem un profund canvi social i els que es conformarien amb petits retocs al model existent.

Sense referèndum que permetés aclarir el camí per la prohibició activa del govern espanyol, recolzat per una amplia majoria al Congrés de diputats, ens vàrem veure abocats a usar unes eleccions parlamentaries com a succedani provisional. Agrupant-nos en dos candidatures, una d’elles, majoritària i heterogènia, Junts pel Sí, una altre anticapitalista i independentista, la CUP, amb totes les seves contradiccions, vàrem usar les eleccions com a plebiscit el 27S. 

Majoritaris en escons els independentistes formaren govern per a assentar les bases d’aquest camí cap a la independència. Quan més llarg és el camí més s’aguditzen les diferències en un govern amb competències autonòmiques on qui dirigeix les conselleries és determinant. I amb una oposició que mitjançant mocions posa el dit a la nafra constantment per activar totes les contradiccions.

L’independentisme mai havia tingut tanta força a la Catalunya Contemporània, desconec si en tindrà prou per aconseguir el seu objectiu ara, però ha vingut per quedar-se. No hi ha cap alternativa a l’estat ni a Catalunya que siguin avui capaces de generar-li una alternativa política coherent i majoritària. En el fracàs de construir un govern a Espanya hi te molt a veure. Després del 26J, sens dubte,  hi continuarà sent una peça fonamental.

ICV davant del mirall. Pot deixar de ser un partit nacional?

Recordo pel testimoni directe d’alguns dels seus fundadors les dificultats per construir el PSUC coma partit independent i les moltes discussions que el tema nacional va comportar entre els negociadors. Des de la Federació catalana del PSOE, fins a un partit clarament independentista com el Partit Català Proletari, passant pel PCC agermanat amb el PCE i la Unió Socialista de Catalunya. Ho varen aconseguir i el lideratge de Joan Comorera, antic secretari de la USC, ho consolidà.

Han passat molts anys i les circumstàncies son diferents, però em sento més que incòmode quan els que haurien de ser els hereus d’aquest llegat a  ICV, malbaraten, sigui per timidesa, per ignorància o depassats per les circumstàncies, tot l’esforç i la coherència acumulades per generacions de lluitadores i lluitadors. Dins ICV hi ha un gran potencial, un ampli ventall de gent entregada en la lluita sindical, social i veïnal, però que avui no te, tenim, una direcció que afronti els reptes des d’un pla nacional.

S’implanta una estratègia més per omissió que per acció, on la confluència , especialment amb Podemos, sembla que farà surar el vaixell encallat en el sorral de la indecisió. La lectura positiva del que ha estat Barcelona en Comú, que comparteixo, al generalitzar-la, s’oblida la diversitat de Catalunya i que Barcelona i l’àrea metropolitana, no és el tot. Ens podem posar d’acord en que sense l’àrea metropolitana de Barcelona no s’entén Catalunya, però aquesta afirmació també serveix a l’inrevés.

Si no entenem això, ICV pot deixar de ser útil a bona part de les terres catalanes i un partit nacional no es pot construir ni mantenir aliè a la gent de bona part del seu territori. Una coalició, una confluència, pot ser local, però un partit ha de ser nacional. No es pot construir la política catalana amb les veus solament d’un radi d’acció que acaba en la darrera estació de metro, o en la darrera línia de rodalies de Barcelona.

Veig cada dia amb més preocupació aquests fets, però també em succeeix quelcom que no m’havia passat mai en els molt anys de la meva militància, cada dia em sento més distanciat, més esgotat i escèptic de poder fer quelcom per a canviar-ho. El meu darrer intent va trobar la indiferència de la majoria de la direcció, la recordo a les primeres files, quan intervenia en la darrera convenció, i una replica airada i vergonyosa del secretari general. Temps al temps, sempre ho havia pensat, però o no en tenim gaire, o jo no vull perdre més el temps!

Ryanair, de nou la cançó de l’enfadós!

Ryanair redueix considerablement línies i freqüències aquest estiu i torna a posar la maquinària de la pressió a les institucions deixant anar que a l’hivern pot ser molt pitjor sinó milloren les ajudes.

Recordo, ara farà tres anys, que aquest tema de Ryanair va irrompre a la campanya electoral de les municipals i que els que serien partit sortint  i l’entrant del govern hi varen dedicar bona part dels minuts dels debats a tirar-se els trastos de qui era més responsable de la caiguda dels vols.

S’omplien la boca de plans i programes per a revitalitzar l’aeroport i el situaven com a peça clau i imprescindible per al desenvolupament de la nostra ciutat. Fins i tot importants entitats econòmiques i patronals intervingueren recolzant una o altre proposta.

Han passat tres anys i com el Guadiana s’ha mantingut fora de la vista qualsevol actuació, em temo que no n’hi ha hagut cap, i es probable que de nou, com en la pel·lícula “el dia de la marmota”, a un any de les eleccions tornin a sortit els mateixos dient les mateixes coses.

Tres anys i cap debat sobre el present i futur de l’aeroport, ni tant sols un pla estratègic!!! D’aquests que tant agraden als que governen o volen governar, i que després es guarden al calaix. Doncs ni això! Però continua essent bàsic parlar de model econòmic que volem o que ens podem permetre i defugir del qui dies passa anys empeny. Cal prendre decisions, però qui parlarà en nom de la ciutadania i no solament dels interessos creats?

Perpinyà entre la dreta i l’extrema dreta.

Soc d’una generació que per nosaltres la vila de Perpinyà ha estat símbol de llibertat. Passàvem la fronterera per la Jonquera o el Pertús i semblava que es respirava millor. Anàvem al cinema, a les llibreries, a les exposicions i ens sentíem part d’una societat democràtica, europeus de ple dret i en desempallegàvem de la caspa del franquisme.

Del gris i negre al color, veure la senyera al castellet, escoltar parlar català als gitanos del barri vell, era tot un conjunt de contrastos positius, després de la transició he mantingut el vincle i he matisat l’entusiasme a redós del caciquisme municipal i de la xenofòbia dels “pied noirs”. Però continua essent positiu el vincle, que s’eixampla a tot el territori de mar i muntanya, amb una especial predilecció, ho os he de confessar, per Cotlliure.

Per tot això m’espanta que l’extrema dreta xenòfoba hagi crescut tant electoralment a la ciutat, i que l’alternativa Pujol sigui l’única per para-li els peus. Que les esquerres plurals hagin estat incapaces de plantar cara, que les capelletes puguin més que els conviccions. Bé, que els hi puc demanar si ací no ens som pas un exemple!

Probablement els caciquisme Pujol s’emporti al darrer moment el gat a l’aigua a la ciutat de Perpinyà, però la ferida és oberta, al nord i al sud. Perpinyà com un símptoma d’una malaltia contagiosa, el feixisme, que fa uns anys ens pensàvem eradicat. El futur, si no despertem, ens fa caure al cim una ombra ominosa.

Els meus alumnes, no venen a classe per que ho volen fer en millors condicions.

Avui els meus estudiants de batxillerat fan vaga, els hi sobren les raons. Fills d’un període d’abundància, acostumats a creure el que des de gairebé totes les fonts se’ls hi deia, que si eren bons minyons i estudiaven molt no tenien que preocupar-se del futur, avui es troben amb un magre present i amb un més que incert futur.

Soc testimoni de les seves febleses, el desig pel consum i per un lleure sense obligacions, però també ho soc de les seves virtuts i son moltes, tolerància, amistat, generositat, curiositat...i responsabilitat, si se’ls atorga la direcció d’un procés, preparar una classe, dirigir una reunió, ho fan amb molta més cura del que recordo jo de la meva generació.

Els hi dono història contemporània a primer de batxillerat i història, també contemporània, d'Espanya i Catalunya a segon. Soc d’aquells professors que acaba el programa, però quan faig la seqüenciació dels continguts al llarg del curs tinc cura de reservar hores per al debat, temps per a reflexionar sobre les notícies de l’actualitat, educar no és instruir, o al menys no solament, cal ensenyar a pensar a fer-se una opinió personal i  fonamentar-la amb rigor.

Avui fruit del debat els meus alumnes fan vaga, però no tots de la mateixa manera, la majoria no vindran i s’organitzaran per a anar a la manifestació, d’altres han decidit venir a les primeres hores i després confluir amb els seus companys a la manifestació. Raons diferents, mètodes diferents, per un objectiu comú.

Soc optimista, crec en els canvis qualitatius a partir de l’acumulació de forces, moltes coses estan passant entre els i les nostres joves, bona part de les quals no han emergit encara, també va passar això en la meva generació. Una nova avantguarda s’anirà formant a universitats i instituts, entre els joves desocupats o subocupats. Aquest és el llevat imprescindible per a decidir, per a decidir-ho tot.

Enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin així.

Aquest dies de Nadal, els darrers dies de l’any sempre m’embranco en reflexions, faig un repàs de l’any, de dubtes i esperances, de cops i patacades, d’anhels i decepcions.  En contrast amb la felicitat d’estar amb la gent que estimo, la incertesa del futur em fa pensar. I és al nostre interior, on nien els somnis, hi ha la música, la clau de l'equilibri i la llavor de la creació. Buscar el camí fins en aquest centre és la nostra tasca al llarg de la vida. 

Tinc experimentat que els nostres moments de més lucidesa solen tenir lloc quan ens sentim profundament incòmodes, infeliços o insatisfets. A més, un refredat mal curat m’ha deixat a casa tancat.  I en aquest moments, empesos per la nostra insatisfacció, és quan sortim al camí fressat i comencem a explorar diferents maneres de fer una cosa o respostes més segures. L’esperança té dos cares: es diuen enuig i valor; enuig en veure com són les coses i valor per no permetre que segueixin així. 

Cada cop tinc més clar que no es tant sols mirant el passat que es pot conèixer el present, per això com historiador no em puc tancar a l’acadèmia.  Si vull conèixer el passat he de mirar el present, doncs n’és el seu resultat. Si vull conèixer el futur he de mirar el present, doncs n’és la seva causa. I si vull viure, he de viure el present, doncs és el resultat i la causa de tot allò que som i fem!

Que passeu, que passem, un bon cap d’any 2013 i comencem bé el 2014, i com deia Martí Pol, “ el que compta és l’esforç de cada dia compartint tenaçment amb els qui creuen que cada gest eixampla l’esperança, que cap dia no es perd per als qui lluiten. “

Història i memòria. Reflexions l’1 de novembre.

Tot just acabi aquest article aniré al cementiri vell de Girona a retre homenatge a totes les gironines I gironins que varen donar la seva vida per la llibertat. Des de que soc a l’Ajuntament hi he anat, penso que com a electe tinc l’obligació representativa de preservar la memòria dels qui em precediren de forma honesta i coherent, el seu exemple m’ajuda a fer camí.

Recordar es fer que revisqui en nosaltres els que altres han fet, la desmemoria, cada minut d’oblit son seixanta segons menys de democràcia. L’amnèsia no permet superar res, ans al contrari, el reconeixement i si s’escau el perdó, ens permet superar avançant des de les dificultats més grans a un futur amb esperança.

Som un país que ha travessat grans tragèdies, però també som el país de l’amnèsia, del temor a reconèixer errors, de viure sobre veritats que sovint tenen els peus de fang de la desmemoria. Induïda i provocada, molts sovint, per a aquells que creuen que han vençut i com viuen sota el temor de que algú els hi demani responsabilitats, que millor que posar la llosa més pesant sobre els records, per que aquests no es manifestin?

En el darrer aniversari de l’afusellament de Lluis Companys em vaig atansar amb els alumnes de batxillerat, de la meva classe de història, al petit monument que te en la plaça del seu nom a Girona, pocs sabien al començar la classe quin aniversari homenatjàvem, alguns més qui era Companys, tots, després de l’animada discussió que vàrem tenir, foren conscients del bocí de la nostra història que havíem documentat. És una tasca dels que tenim la història com a professió, però ho és també de tots i totes, si no sabem d’on venim com ens orientarem per arribar a on volem? 

La tercera edició de Fòrum Impulsa. Alícia en el País de les Meravelles

Font: Gencat.cat

La ciutat de Girona esdevé avui el punt de trobada internacional de l'emprenedoria. Així ho anuncien els mitjans de comunicació i ja se sap: quan una cosa es repeteix moltes vegades, no cal que sigui mentida; en aquest cas una mitja veritat, acaba esdevenint veritat absoluta.

La tercera edició del Fòrum Impulsa, organitzat per la Fundació Príncep de Girona, cerca sempre ponents de prestigi. L'astronauta Israel López-Alegría, l’escriptora infantil Elisabetta Dami, el jove David Karp creador de Tumbir o Jean Claude Rodríguez-Ferrera fundador de CAF. En un format que al meu parer converteix l’excepció de la regla en tesi generalitzable. Quants del joves oients, sense endolls familiars o d’altra mena, poden en el nostre país obrir-se futur?

"Alícia en el País de les Meravelles" seria el títol més apropiat. Això és el que els espònsors, les principals empreses i bancs que han creat la crisi a casa nostra i s’hi estant aprofitant, poden permetre al fòrum. Òbviament no permetrien un fòrum sobre les dificultats dels joves en un sistema depredador i corrupte que prima el benefici a curt termini, aquest objectiu de l’enriquiment per qualsevol mitjà. No serveixen les minoritàries solucions personals, cal una resposta col·lectiva, cal un nou model de societat, on els joves amb el seu entusiasme i capacitat en siguin protagonistes.

El govern de la Generalitat, lluint les medalles de les retallades, la casa reial, amb la seva vida exemplar de despeses pagades per tots, són la imatge real d’una oportunitat perduda. Però, aquesta fundació segueix la dita popular que el que mal comença, mal acaba. I per cert, a mi també em molesta que vingui l'anomenat príncep de Girona a casa nostra.

Més que una felicitació de cap d’any

Estem a punt d’acabar el 2011. Ha estat un any de canvis a l’Ajuntament de Girona: de govern, de formes de fer, de polítiques públiques i d’aliances entre partits. El 22 de maig CiU guanyava les eleccions i amb un mes de retard per l’escrutini, que donava per molt poc que ERC quedés fora de l’Ajuntament, es formava l’executiu municipal amb menys suport electoral i institucional de tot el període democràtic.

Passats sis mesos el govern no ha presentat un Pla de Mandat, no es pot donar aquest nom al que han anomenat Pla de Govern, que és un recull del seu programa electoral sense cap mena de prioritat, pressupost ni cronograma.

Les polítiques van girant cap a la dreta i cap al gris, per moltes llums de Nadal que es posin: bloqueig de les inversions socials en gent gran i pobresa extrema, paràlisi de la política de barris, inacció en la lluita contra l’atur, frenada quan no involució en les polítiques mediambientals. Per acabar-ho d’adobar, ja s’ha evidenciat l’acord CiU-PP en les ordenances. Una aliança feta des de la coincidència entre les dues dretes de la ciutat, sí; però també des de la feblesa del govern.

De la forma com han quedat les ordenances sembla que el PP tingui més regidors/es que CiU.

ICV-EUiA hem confrontat i hem articulat alternatives. Des del diàleg i la proximitat amb la ciutadania i les lluites socials. Els últims Plenaris de l’any n’han estat testimoni.

L’any 2012 serà difícil per a la majoria. Els governs de CiU i del PP seguiran exercint de defensors dels poderosos i castigant als més febles, afeblint drets i reforçant privilegis. Però la ciutadania seguirà lluitant, amb força i esperança. I nosaltres, la gent d’ICV-EUiA, procurarem continuar teixint complicitats, a l’Ajuntament i als barris, amb tota la força i totes les esperances.

Ni callarem ni perdrem la il.lusió.

Que tingueu una bona entrada d’any, amb felicitat. I que el 2012 no renunciem a una Girona millor en un món més just.

Cal un veritable debat polític

Vivim moments crucials de la història present. Però on és el debat polític? Els parlaments han esdevingut cambres cada dia més opaques. Posen en escena acords i desacords massa sovint amanits als despatxos privats de les cúpules dels partits. Sovint són fronts d'anticipació de les pròximes campanyes electorals.

Algú podria dir que el debat polític s'ha traslladat de les cambres als mitjans de comunicació. Empíricament és fals. Dels pocs espais existents de debat polític als mitjans de comunicació, la majoria són simulacres de debat, ja que no hi solen intervenir els responsables de les grans decisions.

En trobem succedanis: espais d'entrevistes a polítics, tertúlies i programes d'humor. Però en el millor dels casos, els entrevistats dicten, no debaten. En les tertúlies, tot depèn de la selecció dels opinadors i dels experts. L'humor polític pot ser sa, creatiu i divertit, però ningú el confondrà amb un espai de debat.

I a Internet i a les xarxes socials hi ha debat, però només entre els afectats per les decisions, els responsables callen.

El problema és que en l'imaginari col·lectiu els referents dominants de la figura i les actuacions dels polítics corresponguin a models creats des de la paròdia, la sàtira o el sarcasme.

Els ciutadans necessiten, sobretot en temps de crisi, veure i sentir de prop com els seus representants compareixen i s'expliquen i com fan comparèixer i explicar-se els responsables dels altres poders no representats.

Pacte x Girona: mal començament

Encetem aquest nou període a l'oposició

Us transcric la meva intervenció en el ple d'avui:

Gràcies Alcalde, felicitats i bon treball!

Amigues i amics,

Fruit d’un sentiment profund, començo la meva intervenció agraint als electors que han fet possible que la Núria i jo continuem sent regidora i regidor de la nostra ciutat.

Representar als teus conciutadans, defensar els seus interessos i els de la ciutat on vius, on han nascut els teus fills és al meu parer un honor i una gran responsabilitat. Des del govern estant o des de l’oposició hem fet i farem el millor per a retornar als ciutadans aquesta confiança.

A Girona el 22 de maig, com a resultat de la voluntat ciutadana, s’ha donat un canvi electoral al ser el partit més votat CiU que estava a l’oposició fins ara, i tot i no tenir majoria absoluta la heterogeneïtat política dels quinze regidors que estarem a l’oposició no permet una majoria alternativa, avui.

La situació econòmica i social que ens ha tocat viure exigirà el millor de nosaltres i amb fermesa però sense sectarisme encetem aquest nou període a l’oposició.

D'una manera breu i a trets molt generals vull repassar alguns dels elements que marcaran l’entorn dels propers anys, en els que haurem de desenvolupar la nostra activitat política. No la farem des del govern però aquests trets que us plantejaré marcaran la política d’acords amb les altres forces polítiques, amb el govern.

Immersos en una profunda crisi des del 2008, solament sortirem de la crisi si canviem!

El primer canvi el farem si creiem en les persones, en la formació, en el coneixement, en les interrelacions. El principal actiu de les empreses ja no és avui la maquinària, ni les matèries primeres, ni tan sols el finançament, tot i que un millor finançament és necessari: el principal actiu és el capital intel·lectual, és a dir la capacitat de coneixement i desenvolupament de cada persona i del seu conjunt.

És aquest el model d’empresa que volem a Girona, que hem d’incentivar, el contrari al de l'amiguisme, la subvenció fàcil, el contracte aparaulat. La formació d’una persona necessita avui més de 25 anys, i d'aquí a no gaire ens caldran prop dels 30, i continuar-la en el transcurs de la seva vida laboral. Res a veure, doncs, amb el tipus de vida de les persones que van fer la Girona on vivim avui. Aquest procés ens ha de portar a situar les polítiques per a la infància, les polítiques educatives, la Universitat, en el centre de l'acció de totes les Administracions Públiques. La incorporació dels joves al món del treball és avui més complexa però els arbres de la crisi no ens han de fer perdre de vista el bosc. Hem de lluitar per donar-los oportunitats doncs tenen el millor bagatge que mai hem tingut. Avui el triangle: Ciutat-Universitat-Empresa, esdevé l'element clau per al progrés social.

El procés de formació de les persones requereix, però, quelcom més. Les persones a més de coneixements tenim valors. Només amb valors esdevenim veritables ciutadans. No crec que actualment visquem una crisi de valors, però sí que hi ha canvis en els valors. Ens correspon a tots els poders públics, trametre, facilitar, i crear les condicions per tal que els valors en alça com la solidaritat, l’estima, el servei als altres, l’amor al país i a la ciutat, esdevinguin no el complement, sinó la base sobre la que creixin les persones com a ciutadans del segle XXI.

El segon canvi va lligat a l'estructura familiar. Les persones, afortunadament, vivim més anys i requerim més serveis que l’actual estructura de les famílies no pot satisfer en la seva totalitat. També els joves, requereixen períodes més llargs de formació que ara ja s’inicien pràcticament des del moment del naixement. La nostra gent gran requereix una nova valoració del seu rol en la societat. Les administracions, i com sempre, l’Ajuntament al capdavant, hem d’afavorir a aquests col·lectius. A la gent gran en el seu encaix en la societat, i als joves en la seva formació atès que són els garants de futur. En aquest sentit per satisfer aquest repte, aquests darrers anys des del govern municipal, des de les polítiques socials i l’educació hem anat construint serveis i teixint complicitats amb les entitats i la societat civil, recomano al nou govern que mantingui aquestes polítiques que s’han fet sense partidisme amb voluntat de servei a la comunitat.

El tercer element de canvi és la plena igualtat home-dona. Em refereixo en concret al procés d'incorporació de la dona al mercat de treball. Les dones, avui tenen encara importants dificultats d’accés a les fonts de riquesa i de desenvolupament professional. L’Ajuntament ha de servir d’exemple i, per això, cal que mantingui les polítiques actives desenvolupades, fins i tant no s’assoleixi una incorporació en igualtat de condicions home-dona a tots els nivells, no sols als operacionals ó de base, sinó també en els nivells de comandament i responsabilitat tant en les empreses privades com en les institucions públiques.

El quart element diferencial dels propers anys és consolidar l’onada immigratòria que hem viscut aquests darrers deu anys. La societat del segle XXI és multicultural. No podem resignar-nos a l’aparició, creixement i contaminació de les polítiques xenòfobes, de la manipulació de les persones que pateixen la crisi per agredir als seus veïns d’origen estranger. Cal, per tant, incorporar aquest element de transformació social, els valors positius de ser una terra de pas, un país de marca. Les polítiques municipals en urbanisme, habitatge i formació, són les eines que millor poden facilitar la integració social dels immigrants. Els immigrants han d'incorporar els nostres valors i nosaltres hem d’aprofitar les seves aportacions a la cultura i al creixement econòmic i social. Els drets cívics i la seva universalització en el nostre àmbit territorial són la referència per mantenir en el futur la cohesió social actual i aprofundir-la.

El cinquè i darrer element fa referència al medi ambient. És clau la consideració del medi ambient com a valor patrimonial a conservar. Cal un canvi cultural, per considerar que els costos mediambientals no són costos , sinó actius i fons de riquesa futura. Això ens ha de portar a desenvolupar polítiques, que s’iniciïn en la formació, i arrelin en els processos i les pràctiques empresarials públiques i privades. L’esforç fet cap a una nova política de residus va en aquets sentit i ha de culminar en un temps breu amb la planta de Campdorà, és urgent que continuem el procés o el nou contracte de neteja aprovat per unanimitat no podrà desenvolupar totes les seves potencialitats.

Integració en la societat del coneixement; consecució plena de la igualtat home-dona; atenció a les aportacions, també culturals, dels nous gironins; extensió de la qualitat de vida, cura del medi ambient com a valor patrimonial de futur; i el comú denominador de la promoció dels valors de la societat democràtica, són per als anys propers objectius comuns que, entre tots, hem de desenvolupar.

Dit això, cal plantejar quin ha de ser el rol del govern de la ciutat i el que nosaltres des de l’oposició estant vetllarem en aquesta nova etapa. Hi ha un canvi en el concepte de bones pràctiques de govern. Fa uns anys el rol de l’Administració es limitava a formular polítiques adequades i tenir una estructura eficient de funcionaris i recursos que les duguessin a terme. Ara també ens calen polítiques adequades, de les que acabo de fer una breu síntesi; i bons treballadors i treballadores municipals, com els que tenim en la plaça del Vi, i dels quals no dubti el govern que tindrà la seva col·laboració. Avui, però, cal, a més, aconseguir la col·laboració i complicitat entre els poders públics, d’una banda, i, d’altra banda entre aquests i la societat civil.

Vull, per acabar, fer referència al catalanisme d’esquerres, del que em sento hereu. El catalanisme polític, fundat per Valentí Almirall, del que el passat 20 juny hem recordat els 107 anys de la seva mort, tenia el seus fonaments en la dinàmica, rica i complexa, de la societat civil catalana. El catalanisme progressista, sense renunciar a la història de Catalunya, sempre ha basat el seu nacionalisme en la ciutadania i els seus valors morals i polítics. Aquest és, també avui, el nostre camí: impulsar Girona amb la força de les seves associacions cíviques i assistencials, de les culturals i professionals, de les veïnals i naturalistes, també per aquells que indignats demanen que se’ls escolti.

Per a les ciutadanes i ciutadans que les integren, per a tota la ciutadania és per a qui treballarem.

La Girona que volem: més pròspera, més coneguda i més verda

La Girona Social, un model del que ens sentim orgullosos.

En els balanços d’acció municipal sovint es dóna més importància a les obres fetes -és a dir: aquelles inaugurables- que a les accions que tenen a veure amb el benestar de les persones. Ha estat paral·lel aquest pensament al del “boom” de la construcció i s’han reforçat l’un a l’altre en el pensament de no pocs alcaldes o alcaldesses.

Ahir quan feia balanç de l’acció realitzada en aquets darrers any per l’àrea de polítiques socials en temes de gent gran i dependència, em venia al cap el desconeixement d’alguns dels meus companys de govern sobre aquest tema que afecta a 1622 ciutadanes i ciutadans de Girona atesos el 2010.

Darrera aquest nombre i del percentatge d’11,5% de gent major de 64 anys atesa, hi ha un gran esforç de les persones que hi han treballat, tècnics municipals, empreses contractades, associacions. Un treball en el qual els seus actors investiguen a partir de l’acció i que ha servit per reduir temps i costos per donar un servei de qualitat.

Ara que es desprestigia la gestió pública dels serveis, ara que els volen retallar parlant d’ineficiència, el model social de Girona i la seva manera de fer -compromís, responsabilitat pública, gestió mixta en funció del objectius de cada servei- esdevenen un exemple en aquest àmbit contra les tergiversacions i generalitzacions poc fonamentades.

En els propers quatre anys l’acció social serà el termòmetre que ens marcarà la bona o mala salut de la nostra ciutat. Començarem amb bon peu.

Ajuntament i UdG

La lluita contra el canvi climàtic, el nostre compromís a Girona

El 15 de desembre de 2009 tots els grups municipals per unanimitat van adquirir el compromís de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle del 20% per sota de les que teníem l’any 1990. D’ençà d’aleshores hem hagut de superar un repte metodològic important doncs no disposàvem de cap inventari d’emissions de la ciutat. Aquest primer escull s’ha pogut superar amb èxit mitjançant un projecte europeu, compartit amb tres ciutats europees més, que ens ha permès saber que avui, Girona, emet cada any a l’atmosfera 831.500 tones de CO2, a raó de 8,8 tones de CO2 per habitant i any.

Això és molt o és poc?

Per fer-nos-en una idea, una tona de CO2 ocupa un espai equivalent a una piscina de 25 metres d’allargada per 10 d’amplada i 2 de fondària. Per analogia, una família de tres membres contamina cada any una superfície equivalent a un camp de futbol reglamentari amb una fondària de 2 metres. O que tota la ciutat junta emet cada any un volum equivalent a tota la superfície del Gironès amb una alçada de 6 metres: 1.600 quilòmetres quadrats per 6 metres d’alçada, als quals sumem cada any nous pisos de 6 metres d’alçada. Espectacular però també dantesc si pensem en les conseqüències dels nostres actes.

El repte per assolir la reducció del 20% és important, però no estem sols en aquest viatge. El darrer cens de ciutats europees que han assumit aquest objectiu és de 2.297 ciutats, que en coordinació amb la UE, estan tancant els seus plans per fer realitat l’objectiu.

El Pla local de mitigació del canvi climàtic  aprovat en el Ple ens permetrà reduir en l’horitzó 2020 fins a un 24% les emissions per sota del nivell de contaminació que teníem el 1990 (any en que es va fer el famós protocol de Kyoto) en accions d’eficiència energètica, energies renovables, mobilitat i rehabilitació energètica dels edificis. Aquest Pla serà tramés a la UE per a la seva verificació i un cop admès en el programa d’autoritats locals pel canvi climàtic, les accions incloses podran obtenir el finançament europeu previst en el programa ELENA, el qual financia un 90% del cost de la redacció dels projectes i també, la possibilitat d’incloure les accions en una línia de finançament del Banc Europeu d’Inversions que permet obtenir finançament per a la seva execució en immillorables condicions i sense que aquest computi a l’endeutament municipal.

Europa ens marca el camí a seguir. Nosaltres hem decidit  estar entre els primers i mostrar a la ciutadania que encetem aquest camí de forma decidida i unànime.

De les escombraries al tractament dels residus (2)

Hi ha un segon factor que és el que dóna sentit a la idea d’un “complex” de residus.

Com deia, fins al 2003 el reciclatge era tan sols d’un testimonial 9% i Girona estava a la cua de les capitals catalanes. En aquests 8 anys hem capgirat la situació, i amb un 40% de reciclatge, Girona és la capital catalana que més recicla. Les famílies – encara no totes - han fet un tomb en els seus hàbits i han desmentit allò que alguns regidors socialistes deien al 2003 de que el reciclatge era una missió impossible. En aquest tomb ha estat clau una direcció política ferma, com la que ha dut a terme l’Enric Pardo, cercant sempre la complicitat en els ciutadans. Però a Girona, no tenim instal·lacions adequades per tractar la matèria orgànica, el paper, el cartró, els envasos, el vidre, les restes vegetals i la resta de materials que avui seleccionem amb cura. Tan sols tenim una trista i vella incineradora.

La ciutat ha de preparar-se per al futur, i aquest forçosament ha de ser sostenible. És impensable tornar enrera cap al món de les escombraries. Avui estem en el món de l’aprofitament i el reciclatge i necessitem, a més d’una nova incineradora que aprofiti de debò el rebuig per a fer energia, instal·lacions que permetin metanitzar la matèria orgànica i extreure’n el biogàs, amb el que podrem fer funcionar els autobusos urbans, classificar el paper i el cartró per a tornar a fabricar paper i cartró, seleccionar per materials els envasos per tornar a fer nous envasos, fondre el vidre per fer nou vidre o triturar les restes vegetals per escalfar les escoles amb les noves calderes de biomassa.

Es tracta de tancar el cercle productiu per reaprofitar i evitar consumir nous recursos naturals. Només tenim un planeta i seria d’il·lusos pensar que ens podem apropiar de tot els recursos sense pagar-ne les consequències.

Urbanització de les hortes de Santa Eugènia

"El gran problema de Girona és l'ocupació"

Cal posar fi a l’abús que pateix la gent que no pot pagar la hipoteca del seu pis

A partir del 2008, es produeix l’esclat de la crisi econòmica i, com a conseqüència, un gran increment de l’atur i de la inseguretat de la renda en milers de famílies del nostre país. Fet al qual se li ha d’afegir el sobreendeutament de les famílies com a conseqüència dels habitatges de propietat que havien adquirit.

El creixement econòmic al nostre país en els darrers anys ha anat molt lligat al sector de la construcció, i en concret, de la compra d’habitatge privat. Això va generar la concessió quasi indiscriminada de crèdits hipotecaris finançant, moltes vegades, més del 100% del valor dels nous habitatges. Les entitats financeres van facilitar préstec per damunt del valor de l'habitatge a famílies que comprometien més del 50% dels seus ingressos i amb uns terminis cada vegada més llargs, cosa que ha contribuït a generar un dels sobreendeutaments privats més alts del món.

L’actual Llei Hipotecària condemna a moltes famílies en situació d’insolvència a que no només s'enfrontin a un procés de desnonament amb la pèrdua del seu habitatge, sinó també a una condemna financera per la reclamació del pagament del deute per part dels bancs que en molts casos es tradueix en una condemna a l’exclusió social.

Estem davant d’un conflicte social que cada dia afecta a més famílies i que es concreta en l’àmbit local, ja que són els ajuntaments en un moment de crisi econòmica com l’actual, a on es dirigeixen majoritàriament les persones i famílies afectades a la recerca d'ajuda.

Per això avui al Ple de l’Ajuntament donarem suport en forma de moció a  les diverses proposicions de Llei contra el sobreendeutament familiar i personal presentades al Parlament de Catalunya per instar al Govern central a què aprovi una modificació de la legislació hipotecària de manera que, en els casos de residència habitual, si el banc executa la hipoteca i es queda amb l'habitatge, la totalitat del deute (principal, més interessos i costos judicials) quedi liquidat, tal com succeeix en altres països de la UE, així com  a què s’ampliï la possibilitat d’oferir propostes alternatives com quedar-se a l’habitatge en règim de lloguer o úsdefruit vitalici o renegociar el deute amb possibilitat de convenir la  reducció o reordenament del pagament de  forma més assumible i ajustada a la realitat econòmica de la persona hipotecada i familiars que hi conviuen. I que prevegi mesures d’ajut per a què es pugui cancel·lar o reduir el deute de les famílies que ja han estat desnonades del seu habitatge en els últims anys  però que continuen mantenint bona part del deute amb les entitats de crèdit.